21.10.2020 - 21:50
|
Actualització: 22.10.2020 - 07:39
Les setmanes immediatament posteriors a la proclamació de la independència i l’aplicació del 155, un advocat per qui tinc molt de respecte em va dir que estava convençut que el 90% dels jutges espanyols no trobaria cap delicte en l’actuació del govern i el parlament de Catalunya. M’ho va dir quan començaven les maniobres que acabaren enduent-se bona part de la causa contra el govern i el parlament al Tribunal Suprem espanyol. I volia fer-me veure que aquella acció de prendre el judici al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que era el tribunal natural per a examinar la causa, per dur-lo al Suprem significava dues coses.
La primera, que els acusats ja estaven condemnats abans de començar la instrucció –cosa que es va fer evident. I la segona, deia ell, que aquell judici seria tan abusiu, tindria tan poques garanties, si començava així, que acabaria esclatant a la cara de l’estat i provocant-li un conflicte de dimensions històriques. ‘Per intentar de destruir els polítics catalans acabaran destruint les institucions espanyoles’, em va dir.
‘Destruir’ em va semblar aleshores, i em sembla encara, una paraula potser excessiva, però s’entén què volia dir. Que originarien un caos intern tan enorme que la solució pensada per a frenar urgentment i com fos, en sec, el procés de Catalunya cap a la independència esdevindria un problema tan gros que a la llarga podria fer col·lapsar el règim i, doncs, obrir paradoxalment una gran finestra al procés que volien aturar.
Ahir vaig recordar especialment aquella frase sobre el 90% dels jutges, quan vaig llegir el contingut de la sentència emesa per l’Audiència espanyola en el cas del major Trapero i la cúpula dels Mossos. En primer lloc, per l’absolució de tots. No puc sinó alegrar-me’n, de l’absolució, però suscita immediatament un dilema excepcionalment greu. El conseller Quim Forn ha estat condemnat a deu anys i mig de presó per sedició, perquè el Suprem va argumentar que era demostrat que havia donat ordres als Mossos d’Esquadra perquè no impedissen de votar el Primer d’Octubre, en una actuació concertada amb el govern, sediciosa. I si ara l’Audiència espanyola diu que és un fet demostrat que els Mossos no van rebre cap ordre i encara menys que participassen en cap actuació concertada, sediciosa, amb el govern, aleshores què caram hi fa el conseller Forn, a la presó? Es poden sostenir dues ‘veritats’ contràries sobre un sol fet? Això és molt gros.
I en segon lloc, per una cosa encara més transcendent. La sentència de l’Audiència espanyola ataca els arguments que han servit al Suprem per a fixar les penes tan dures contra els presos polítics catalans. Descriu, per exemple, tot allò que va passar el 20 de setembre de 2017 tot afirmant que res no va ser punible perquè l’actuació judicial contra la qual es protestava es va fer, cosa que contrasta clarament amb el Suprem, que considera que per aquells fets Jordi Sànchez i Jordi Cuixart han de pagar amb nou anys de presó. I diu que l’actuació dels Mossos va ser correcta perquè s’haurien causat ‘danys irreparables si s’hagués fet servir la violència’, un argument que, indirectament, és un atac frontal i directe a l’actuació de les policies espanyoles aquell dia.
Com que l’Audiència espanyola és un tribunal d’excepció, no hi ha conflicte de jerarquies amb el Suprem, que seria ben sucós, però, siga com siga, amb vista a la defensa dels presoners polítics i els exiliats davant els tribunals europeus aquesta sentència és una autèntica bomba. Perquè ja no és solament Alemanya que diu que no n’hi ha rebel·lió ni sedició. Ara és també un dels alts tribunals espanyols que ho diu. I que ho documenta. Cosa que inevitablement centra l’atenció en l’actuació del Suprem, plena d’irregularitats, absolutament incompatible amb l’exercici de la justícia. I, per tant, en la intenció d’aquell tribunal.
Una intenció que no ha estat mai de castigar uns fets que amb unes lleis a la mà serien clarament punibles, perquè aleshores la lògica més elemental diu que tots els tribunals de l’estat espanyol, inclosa l’Audiència espanyola, castigarien igual pels mateixos fets. No ens enganyem: allò que feien, el treball encomanat, era frenar, com fos i al preu que fos, el moviment independentista català. ‘Pagant-ne el cost que siga’, com clarament digué un dia el socialista Alfredo Pérez Rubalcaba.
I per això crec que la pregunta que cal que ens fem els independentistes és si el nostre moviment, però molt especialment els nostres polítics, està a l’altura del moment. Si entenen on som, què passa i quina gran oportunitat s’obriria si fossen capaços d’articular una proposta concreta per a acabar ara, a curt termini, la feina començada el 2010.
Perquè, vist que cada vegada és més palès, més difícil de discutir, el paper purament instrumental del Suprem –no com a organisme que jutja, sinó com a ariet polític que frena, assumint el preu que siga– i vist que el col·lapse de les institucions espanyoles es va fent com més va més evident, la qüestió, crua, és si el moviment independentista sabrà aprofitar aquesta feblesa extrema per a enllestir la feina o si, per contra, tots plegats donarem la raó a Pérez Rubalcaba i haurem de reconèixer, per tant, que a Espanya li haurà resultat un preu raonable la destrucció de les institucions pròpies. Perquè, en definitiva, haurà aconseguit allò que a ells, com a objectiu nacional i per damunt de qualsevol divisió partidista, els era fonamental: frenar-nos.
PS1. He de dir que no tinc cap dubte que la societat catalana està completament preparada per a fer el pas endavant, avui mateix. Molt més preparada que no el 2017 i tot, i en molt més bones condicions –precisament per la descomposició evident de l’estat i per la tasca feta aquests tres anys resistint la repressió.
i PS2. Molts lectors ens han demanat per què no vam dir res de l’absolució de Trapero i la cúpula dels Mossos fins ahir al matí.
Vam actuar així perquè a Espanya, i concretament a Madrid, els resultats de les sentències són filtrats a la premsa abans de ser publicades, amb una clara intenció política de preparar el terreny. En aquest cas concret ja feia setmanes que tots els rumors indicaven que la sentència seria absolutòria. Però de fet ningú no l’havia vista. Per tant, al final tots els mitjans que van publicar aquesta ‘notícia’ abans de fer-se pública podien tenir confiança que era certa, però al capdavall s’havien de fiar solament d’una informació de la Cadena SER. Una informació que, lògicament, no sabem en quines condicions es va aconseguir.
Nosaltres, en vista d’això, vam optar per no publicar aquesta filtració simplement perquè no podíem garantir als lectors que fos certa, malgrat que estàvem convençuts que ho seria. I ho vam fer amb la certitud que aquest era un exercici de responsabilitat periodística. També perquè considerem que en una societat democràtica és molt greu que els afectats per un judici s’assabenten per la premsa d’una decisió tan important per a la seua vida.
Entenc perfectament que hom puga dir que, com que els altres mitjans no segueixen aquesta norma, la nostra és una posició poc útil, fins i tot ridícula. Ho entenc. Però nosaltres som responsables tan sols d’allò que fem nosaltres. I per a aquesta redacció que fa VilaWeb és molt important que els lectors tingueu la confiança que les informacions que els donem són totalment segures. I supose que es pot comprendre que aquesta seguretat no us la podíem oferir sense haver llegit el contingut oficial de la sentència.
