Els poderosos silencis d’Ada Colau

Ahir s’havia de presentar en públic un llibre valuós sobre Ada Colau, escrit pel periodista Joan Serra. Valuós per les coses que explica, i valuós per les que no. Al final, però, els atemptats de Bèlgica van anul·lar la presentació en públic d’Ada Colau, la rebel·lió democràtica (Ara Llibres), que havia de comptar amb la presència de la batllessa Ada Colau; Albert Om, que n’ha escrit el pròleg; i Joan Serra, autor del llibre. La presentació s’ha ajornat fins a millor data. El llibre ja es pot trobar a les llibreries.

L’autor ha pogut parlar hores amb Colau i el seu cercle més íntim, i es nota. Per això el llibre diu coses. Però també deixa de dir-ne. Això ens passa a tots. Com diu la filòsofa Marina Garcés, ‘tot poema diu el que diu, però també el que no diu. Tota filosofia diu el que diu, però també el que no diu. Podem resumir el text d’un autor. I en fem l’esquema. Ara, obrim-lo: què no diu, què deixa per pensar, què no entenem… Aleshores és quan començarem a pensar en ell o en ella.’ Aquesta crítica del llibre de Joan Serra es divideix en dues parts. En la primera, expliquem què no diu el llibre. I en la segona part, què sí que diu.

El que el llibre explica poc és el pacte que ens cau a sobre entre Barcelona en Comú i el PSC. Des de l’any 1979, el PSC ha governat la ciutat durant 32 anys dels 36. Només hi ha hagut el parèntesi de quatre anys de Xavier Trias. El PSC ha estat el partit que ha governat durant tres dècades la gran estafa immobiliària a la ciutat, la creació de la marca Barcelona o l’eclosió del turisme. Amb aquest partit és a punt de pactar Ada Colau, contrària a l’estafa immobiliària, la marca Barcelona i l’eclosió del turisme. I és justament la cuina d’aquest pacte, la justificació d’aquest pacte, les contradiccions d’aquest pacte, les possibilitats d’aquest pacte, els beneficis d’aquest pacte allò que el llibre explica poc. I ben interessant que seria. Això sí, les diferències d’opinió entre Colau i Podem, i Colau i la CUP, queden perfectament explicades i han tingut un ampli i polèmic ressò. Un ressò que poderosament amplia el silenci sobre el possible i buscat pacte amb el PSC. L’altre gran silenci és la Barcelona que somnia Ada Colau. Quina ciutat és? Per a què volia ser batllessa, Ada Colau? Per a fer exactament què? Quin és el seu model? On la vol fer arribar? On la vol fer volar? Un cop dins, què?

Pel que fa a les coses que sí que explica el llibre, heus aquí un breu resum d’un lector que en recomana la lectura, per la sana actitud que ha trobat en l’autor, Joan Serra. Hi posa ganes de conèixer el personatge. I punt. Ni voluntat d’estripar ni voluntat de fer hagiografia. Simplement copsar, i informar.

He descobert, per exemple, que Colau és filla de l’escola pública, però també de la concertada. Si ho he entès bé, Colau va fer l’EGB a la pública i el BUP i el COU, en acadèmies concertades: acadèmia Febrer i Santa Anna. Surt fugaçment un personatge molt desconegut, el pare, Ramon Colau, que viu a Almeria i fa de dissenyador. I també entens la importància de Jaume Asens. L’actual tinent batlle i Colau es coneixen des de la universitat. Qui presenta Colau i Pablo Iglesias? Jaume Asens, en un bar del Gòtic. Qui presenta Colau i Jordi Martí, ex-PSC, i actual gerent? Jaume Asens, en un dinar. També hi és molt ben explicada la relació entre Ada Colau i Adrià Alemany, la seva parella. ‘Som una parella política’, diu. I s’entén perfectament que Barcelona en Comú l’acabés fitxant. Ell és l’home que en nom del partit negociava amb els altres partits. ‘Jo tinc l’habilitat de comunicació; ell, de negociació.’

El distanciament entre Colau i el món convergent queda molt ben retratat. Només cal consultar l’entrada Ada Colau a Enciclopèdia Catalana per a veure que per a certa gent Ada Colau és ‘una activista’. I punt. No els lliga, i no han entès, que Ada Colau ja és batllessa de Barcelona, té la intenció d’estar-hi dos mandats i, com molt bé diu el llibre, la política catalana ja no s’explica sense ella. ‘Em veuen com una intrusa al seu món’, és una frase de Colau que resumeix molt bé la seva relació.

Algú, un dia, hauria d’escriure el llibre no de la victòria de Colau, sinó de la derrota de Trias.

Dones exercint poder. Això també és molt present al llarg del llibre. Gala Pin, Vanesa Valiño, Gemma Tarafa, Silvia Gonzalez Laa o Àgueda Bañon formen part del cercle de més confiança de la batllessa. Amb ERC, Colau té sintonia amb Trini Capdevila. I amb la Maria José Lecha, de la CUP, no gaire.

Una altra dada (que qui signa no sabia) és el vot d’Ada Colau el 27-S. Ada Colau explica que va votar Catalunya Sí que es Pot. Durant la campanya no s’havia pronunciat. Això sí, les distàncies que estableix en el llibre amb CSQP són molt remarcables. Potser tant, o més, com les més conegudes amb la CUP i Podem. Una mostra: ‘S’ha de poder dir que Catalunya Sí que es Pot no és Barcelona en Comú. No ho és, però no només pels actors polítics que en formen part, tampoc per les formes de fer, per l’estil, pel llenguatge. No és el mateix. Això és una evidència. I em sap greu, perquè em representen en moltes coses, però no és el mateix.’ De fet, segons que diu el llibre, les relacions de Colau amb Lluís Rabell no són excel·lents, precisament: ‘Espero que es refredin en el temps i ens recomponguem.’

Una república catalana dins una república espanyola
Aquest és el projecte en què creu Colau, que viu ‘amb disgust’ la declaració de ruptura del parlament, pactada per Junts pel Sí i la CUP: ‘Ho visc tràgicament. És fotut per a molta gent com jo, la gent dels matisos, la gent republicana, que no entenem aquesta polarització, ni aquesta manera de forçar la màquina. Crec en el referèndum. El meu ideal és una república catalana federada amb una república espanyola, però no podem forçar la realitat, perquè això només són vots per a Ciutadans i el PP. És molt evident. A la causa republicana i democràtica no li estem fent servei. Quan es tensionen les coses, hi ha molta gent que se sent dividia, gent que té molts vincles a una banda i l’altra, i que no vol triar un bàndol. Si ho convertim en bàndols, hem fallat. Això és el que vol el PP.’ El llibre, doncs, també explica el viatge d’Ada Colau. Del sí-sí que va votar el 9-N al sí-no actual.

Quedar atrapada en la maquinària
El llibre expressa amb detalls viscuts la temença dels membres de Barcelona en Comú de quedar atrapada dins la maquinària de l’ajuntament. Queda molt ben dibuixada l’escena dels ‘intrusos’ entrant a la casa gran i la por que la inèrcia se’ls emporti. ‘En les primeres setmanes tenim els poders fàctics, bancs i patronals, en reunions a l’ajuntament que ni tan sols havíem previst’, diu Pisarello. Impressiona aquest altre cas. No poder controlar la pròpia opacitat: ‘Colau sol·licita una llista amb tots els càrrecs que acumula i els consells d’administració que presideix, una llista que abans dels quatre primers mesos de gestió no aconsegueix rebre’. Com diu Colau, ‘les parets de l’ajuntament són més gruixudes del que pugui semblar […] i en pocs mesos em pot passar una cosa que havia dit que no em passaria: ser sempre a l’Ajuntament. He d’admetre que em pensava ser molt més al carrer i als barris. Tinc aquest objectiu i el penso aconseguir’.

Aquest és un llibre que aporta informació tant pel que diu com pel que no diu, i pels constants titulars que Ada Colau deixa anar al llarg de les entrevistes: ‘A vegades em sento com Frodo a “El senyor dels anells”, que em poden donar l’anell perquè a mi l’anell no m’interessa. Jo només vull l’anell per transformar. Em sento amb aquest encàrrec.’