08.06.2022 - 21:40
Gabriel Rufián en va fer una de molt grossa, ahir, quan va qualificar de “tarat” el president Puigdemont per haver proclamat la independència.
Els seus excessos verbals formen part del paisatge habitual des de fa ja massa anys, però aquesta vegada el president Aragonès va reaccionar de manera ferma desautoritzant-lo en seu parlamentària. A conseqüència d’això Rufián va haver de demanar perdó de manera explícita –després d’haver provat de fer veure, en un primer moment, que el problema era el titular de VilaWeb, “tret de context”, i no pas la barbaritat que ell havia dit i que havia estat enregistrada en vídeo per TV3.
Vull matisar aquest titular tret de context.
Parlava del mantra espanyolista que diu des de fa 5 anys que la indepèndencia de Catalunya es va proclamar per un tuit.
La idea de que va passar per un tuit i no per la voluntat del poble és absurda.
Sento si no m'he sabut explicar. https://t.co/NHaP69HuMM
— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) June 8, 2022
Amb les seues constants eixides de to, Rufián s’ha creat una imatge de persona que va a la seua i això, paradoxalment, l’ha salvat sovint de ser analitzat en termes polítics. Perquè ha arribat un punt que és com si el personatge no tingués ideologia, sinó tan sols ocurrències. Però el grup que ell representa dins Esquerra, la gent que mou els fils de Rufián, sí que en té, d’ideologia. I de projecte. I també sosté dins Esquerra, de fa temps, una guerra pel poder, per la direcció política en què ha de caminar el partit –no hauríem de passar per alt que Rufián, vist que Junqueras està inhabilitat, va proposar que fos Joan Tardà i no Pere Aragonès el candidat a la presidència de la Generalitat.
Rufián és l’aparador i la punta de llança mediàtica d’un sector molt concret d’Esquerra que no veu ni ha vist mai la independència de Catalunya com un objectiu alliberador de país, sinó només com un instrument ideològic –temporal, per tant. I que per això mateix pot entusiasmar-se tranquil·lament amb un altre instrument ideològic si li convé i quan li convé.
I aquesta és la raó bàsica de l’atac permanent al president Puigdemont –ahir mateix, El Periódico publicava un article coincident amb aquesta línia, de Sergi Sol. Puigdemont avui representa l’extrem més allunyat possible de qualsevol hipotètica confiança en res que vinga d’Espanya. I, en canvi, ells ara se senten més còmodes al costat dels comuns i del PSC que no pas de Junts i la CUP, perquè veuen en una hipotètica Espanya republicana un instrument ideològic factible per a prosperar en la lluita per l’hegemonia a Catalunya. Sabent, a més, que no arribarà mai i que per tant no implicarà mai els riscs de repressió que la independència sí que implica.
Hi ha gent que dirà que aquest acostament al republicanisme espanyol en realitat és perquè són més progressistes que no pas independentistes. Però la frase és inexacta, perquè no pot haver-hi res més reaccionari que provar de dissoldre i frenar una revolució des de dins. Que fan veure que són molt d’esquerres, sí: en això sí que hi estic d’acord. Però des que Sartre va distingir magistralment entre un radical i un extremista només s’enganya qui vol enganyar-se. En el cas que ens ocupa, de totes maneres, és indiscutible que Carles Puigdemont és molt més revolucionari, en qualsevol sentit, que no Gabriel Rufián.
Per tot plegat jo no puc interpretar l’incident d’ahir com una anècdota, de cap manera. Estic segur que si en compte de parlar d’aquesta ERC tan solidificada per l’exercici novençà del poder parlàssem de qualsevol altre partit, el gest d’autoritat del president Aragonès faria córrer rius de tinta. De moment, tant hi fa, però. Paciència. La història ens ha ensenyat de sobres que Esquerra té aquesta tendència a oscil·lar entre l’independentisme i el republicanisme espanyol i la realitat actual no fa sinó confirmar-ho. Ara van tots a una, però ja veurem quant de temps poden aguantar així. Especialment si Rufián, pel seu interès professional, converteix en una batalla personal allò que al final no seria sinó una discrepància ideològica.
PS1. Amb Rufián passa allò que no saps mai per què fa les coses, quina intenció té quan pronuncia un dels seus exabruptes. I ahir, per exemple, va eclipsar completament l’aprovació de la llei acordada entre Esquerra i Junts amb el PSC i els comuns, que finalment consagra el castellà com a llengua d’ús a les escoles catalanes.
PS2. Els subscriptors de VilaWeb devien rebre ahir un correu amb horaris als quals es poden apuntar per a visitar amb mi l’exposició “Revolució VilaWeb” al Palau Robert de Barcelona. El mes vinent obrirem aquestes visites també als lectors que encara no són subscriptors.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors. És gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent, com ho hem fet amb la nova maqueta i el nou concepte del diari. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que tenim ara!
