Els Pets, sempre frescos

No sé per què, dissabte passat, mentre seia a l’escala de la catedral de Girona tot esperant que comencés el concert dels Pets, em va venir al cap la cançó “Forever Young” de Bob Dylan. És una cançó del 1974 que suposo que va tenir èxit perquè posa música i lletra al somni universal de l’eterna joventut. Per això, de la cançó n’han fet versions tants artistes, de Joan Báez a Johnny Cash, passant per Diana Ross i Rod Stewart. El semper iuvenis que ja feien anar els romans sempre m’ha semblat la versió conservadora del lema “viu de pressa, mor jove i deixa un bonic cadàver”, falsament atribuït a James Dean, però que en realitat diu Humphrey Bogart al film Knock on any door.

Els Pets no han fet cap versió nostrada de “Forever Young”, però es mantenen joves i frescos com si fossin el protagonista de la cançó. I això que el seu tretzè disc, que acaben de publicar, s’anomena 1963 perquè és l’any de naixement dels tres històrics del grup: Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres. I si les matemàtiques no em fallen, això vol dir que l’any que ve hi haurà un seixanta als pastissos d’aniversari. I això significa també, i sobretot, que mantenir l’esperit jove i oferir cançons noves i fresques damunt l’escenari té molt de mèrit. M’agradaria saber quina era la mitjana d’edat del públic del concert de l’altre dia a Girona, però certament no era juràssica i hi havia unes quantes criatures.

El pas del temps, l’imbatible enemic de l’eterna joventut, ja va aparèixer a la primera cançó de la vetllada. “Descafeïnat” parla d’un jove revolucionari que al cap dels anys ha canviat el roig pel blau del vestit amb corbata i s’ha tornat “tebi, insípid i descremat, sense principis ni dignitat, descafeïnat”. I la tercera cançó, una de les noves, dedicada a un company de classe de nom Jordi Puig, que de cop ja no va tornar: “Va ser el primer tast que tot plegat un dia acabaria.” I encara una altra, “Encenalls”, que acaba així: “Records que són recers/ quan queda poc camí./ L’enyor, com els brasers/ escalfa l’avenir.”

No totes les cançons del nou disc són nostàlgiques, ni de lluny. No és com el “You Want it Darker” de Leonard Cohen. Però sí que hi treuen el nas els records, les mirades enrere i fins i tot la mort. Fins i tot “Ulls com piscines”, una bonica cançó d’amor que agradarà especialment als daltonians com jo, molt pop, acompanyada d’unes imatges precioses del realitzador Álvaro Sanz, parla d’un amor reposat: “Que ja he triat el lloc on viure/ i és en el verd dels teus ulls,/ són piscines gegants/ on nedar fins que em mori.” Ja ho diu l’antic testament, que hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps per a rebolcar-se abraçats a la platja i hi ha un temps per a triar els ulls definitius.

“S’ha acabat”, la cançó dels cossos rodolant per la sorra cambrilenca, també va sonar a Girona, igual que més èxits com ara “Bon dia”, “Una estona de cel” o “Tantes coses a fer”. També van cantar la que dediquen a la borbonalla: “Jo vull ser rei”, un tema que mai no ens traiem de sobre (em refereixo a la cançó, senyor jutge), i com que més aviat feia fresca la gent va fer voleiar els mocadors de coll i les jaquetes i no les samarretes. Van ser els dos moments més transgressors de la nit: aquest i un altre en què van cantar una cançó nova que porta per títol “Atracament a La Caixa”. Els grups que comencen sovint exhaureixen tot el repertori en un concert. Els Pets, en canvi, en tenen per a triar i remenar. I una que es diu “Bona nit”, que ens porta a coll fins al llit.