22.05.2018 - 11:06
Tothom sap que les pel·lícules d’animació i, sobretot les produïdes per Disney, acostumen a reforçar els estàndards de bellesa i de l’amor romàntic, però poques persones veuen més enllà. La companyia també acostuma a equiparar constantment el mal amb l’ambigüitat de gènere, és a dir, persones que pertanyen al col·lectiu LGTBI.
Durant els anys vint el món cinematogràfic i, en concret Hollywood, passava per l’època pre-code, és a dir, l’edat daurada de cinema. Aquesta època es va caracteritzar, principalment, per la laxitud de la censura, fet que Hollywood va aprofitar per no adherir-se a les regulacions sobre sexe, vici, violència i significat moral.
L’any 1922, després d’una allau d’escàndols dins i fora de les pantalles, l’associació de productors cinematogràfics dels Estats Units (MPAA), es va veure obligada a elaborar “Un codi per normativitzar l’elaboració de les pel·lícules” (anglès) l’any 1930 , on es descrivia allò que era moralment acceptable, per tal d’abandonar el llibertinatge que hi havia hagut fins a l’època.
Aquest reglament, més enllà de les produccions de Hollywood, també va afectar altres films i gèneres. Encara avui en dia es pot respirar aquest aire de censura a companyies com Disney. Des de la coordinació de projectes de Walt Disney Studios, remarquen que “Disney no és l’única companyia culpable de perpetuar aquests prejudicis, sinó que és una empresa producte del seu temps i continua evolucionant en conseqüència”.
L’extravagància malèfica
Tal com ja hem mencionat, les pel·lícules d’animació acostumen a relacionar l’ambigüitat sexual amb els personatges malvats. És complicat adonar-se d’aquest fet, ja que, la majoria de cops, aquesta interconnexió està elaborada subtilment.
No obstant això, si ens posem a analitzar els antagonistes de films com La sireneta, Aladí o La Blancaneus, ens adonarem que tots ells comparteixen un seguit de característiques que donen peu a aquesta interpretació:
- Llavis i ulls de colors foscos, com si portessin ombra d’ulls i llapis labial
- Celles arquejades
- Gestos i veu efeminada
- A la seva caracterització predomina el color púrpura, color de la dona, però també relacionat amb l’ambigüitat sexual segons Brittany Elamparo, coordinadora de projectes de Disney.
- Acostumen a predominar les línies verticals a l’hora d’elaborar els personatges.
En canvi, els herois, però sobretot les princeses d’aquestes pel·lícules, destaquen per la seva bellesa virginal, sense maquillatge.
Segons l’Associació Famílies LGTBI “és una manera més de demostrar la constant dissuasió que es presenta als infants per tal d’evitar que surtin de la norma, del binarisme, perquè acatin el patriarcat dominant”.
El món i els ideals fantàstics dels protagonistes de les pel·lícules d’animació es veuen, moltes vegades, contraposats amb els dels malvats. L’objectiu principal de les princeses Disney, per exemple, és trobar el seu ‘príncep blau’, enamorar-se i viure feliços. No obstant això, si donem la volta al film i ens fixem amb els antagonistes, els quals no tenen un gènere definit, sempre intenten destruir aquest somni.
El fet que sempre siguin els malvats sense gènere definit i perpetuadors d’estereotips, els culpables d’arravassar els objectius als protagonistes, pot estar relacionat amb la preocupació que genera dins la societat la “gay agenda”. Aquest terme és usat pels sectors cristians de la dreta, com una forma despectiva per descriure la defensa i normalització de les relacions no-heterosexuals.
El col·lectiu LGTBI a la gran pantalla
Cristian Carrer, coordinador tècnic de l’Observatori contra l’Homofòbia, afirma que: “actualment hem avançat molt respecte a la representació del col·lectiu LGTBI dins les pel·lícules, sèries i a Disney. Fa 10-15 anys era impensable que s’insinués que una princesa de Disney era lesbiana. Han agafat diferents temes que preocupen a la societat i els han posat a la gran pantalla”.
Estem avançant, però a la majoria de llargmetratges i curtmetratges actuals els personatges homosexuals que apareixen són “l’estereotip de gai”, és a dir, nois efeminats i amb ‘ploma’. Això provoca que els altres rols o formes de ser no hi estiguin representades.
A més, aquesta falta o incorrecta representació del col·lectiu LGTBI està arrelada a la majoria de produccions audiovisuals. Un exemple clar és la recent polèmica que ha provocat una producció espanyola, on Paco León interpretarà el paper d’una noia transsexual, en lloc de fer-ho una actriu que ho sigui. Un altre exemple és la sèrie Merlí, la qual va tractar el mateix tema, però donant a entendre que era cosa de disfresses.
Per tant, tal com afirma Cristian Carrer, “per seguir avançant els professionals que treballen en aquest àmbit haurien de contactar amb associacions i institucions públiques on defensen el col·lectiu LGTBI, per demanar assessorament i per acabar de visibilitzar totes aquestes identitats sexuals”.
Aquesta falta de representació i d’exactitud a l’hora de representar a les minories pot influir, segons Cristian Carrer, en el desenvolupament de la sexualitat dels infants, ja que afirma que: “Pels nens les pel·lícules i, sobretot les d’animació, són un factor més pel desenvolupament de la sexualitat i el coneixement de nous valors. El fet que alguns infants no es vegin representats pot afectar a la política d’identitat del menor i pensarà que està sol enfront de la seva sexualitat”.
Tots aquests factors s’emmarquen dins la normalitat de la societat occidental i no veiem més enllà dins les pel·lícules d’animació a part de la història principal. Per això, arran d’una enquesta pròpia, amb una mostra de 115 persones d’entre 18 a 55 anys, hem pogut veure quina és la perspectiva dels joves i adults d’aquestes pel·lícules d’animació infantil.
En un futur no molt llunyà
L’auge de la correcta representació del col·lectiu ha avançat amb el temps, però tot i això, als Estats Units els models que es veuen en pantalla com herois i malvats continuen tenint un rol bastant tancat amb uns estereotips molt marcats. A més, tal com indica David Thrope, director de cinema, “estem parlant del cas occidental, ja que si anem a l’Anime japonès, hi ha una llarga tradició de personatges homosexuals (normalitzats) en la programació destinada per a nens”.
L’evolució dins les produccions audiovisuals és més que evident i la incorporació del col·lectiu LGTBI està present, cada vegada a més companyies d’animació, com és el cas dels Estudis Laika, el qual ha realitzat films com Els mons de Coraline o la Núvia Cadàver.
Tot i això, Thrope reflexiona que per avançar correctament, “espero que vegem més malvats homosexuals, però que ho siguin realment. Espero que el pensament no desaparegui només perquè és un estereotip, però se li ha de permetre ser alguna cosa més, i que els homes homosexuals siguin més que pensaments en el món del cinema. Però, per avançar, es necessitaran cineastes i estudis conscients per portar-nos fins aquí”.
Però no anirem més enllà si no es té en compte el sexe femení. Si ens hi fixem, a l’ última cita que acabem de mencionar, Thrope només fa referència als “homes homosexuals”, però no pensa en el 50% de la població restant, les dones. Així doncs, veiem que encara queda molt per recórrer si fins i tot els directors més oberts de ment cometen aquests ‘errors’.
