23.06.2016 - 03:47
|
Actualització: 23.06.2016 - 08:16
Una de les nits que possiblement ha deixat petjada a la nostra memòria és la nit de Sant Joan. La nit del solstici d’estiu, la més llarga de l’any, va associada a la transgressió, al foc i a la llibertat. Nens, adolescents, joves o grans celebren aquest dia al carrer, a l’espai públic, per més que les festes privades hagin intentat d’evitar aquesta ocupació. Si és la festa més prohibida al llarg de la història també és la més desobeïda i de manera persistent. Versos, cançons i llegendes han explicat aquesta nit anomenada màgica una vegada i una altra. Novel·les i films han retratat les revetlles i els seus protagonistes. I malgrat tot això poques vegades aquesta nit ha estat explicada com en el llibre La nit de Sant Joan a Barcelona, editat per Angle Editorial, que va més enllà dels clixés establerts. Agafa la festa i la mira des de prismes diversos amb ulls nous, al mateix temps que il·lustra el llibre amb fotografies que ens recorden com era la festa i també com és la festa que encara perviu, prenent Barcelona com a escenari. S’hi destaquen les fotos de Pérez de Rozas cedides per l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, que retraten la persistència d’una festa.
Quan els carrers eren de la canalla o per què les fogueres van desaparèixer del molts carrers
Tot i que el llibre se centra en Barcelona, ofereix una anàlisi i recerca que ens dóna les claus i la profunditat per veure com ha evolucionat la festa arreu del país. Un dels capítols més reveladors és el de Manuel Delgado, ‘Quan els carrers eren de la canalla’, que posa fi a un dels tòpics que tots hem assumit com a simplificació de la realitat: que les fogueres de Sant Joan havien desaparegut o per l’asfalt, o per l’augment dels cotxes, o per la televisió. Delgado ho veu clar: tots aquests elements hi han influït, però durant anys hem oblidat un dels factors més decisius: la desaparició dels nens del carrer, de les colles que anaven a arreplegar els mobles vells de casa en casa, que durant setmanes feien de la preparació de la foguera un autèntic joc de carrer.
La desaparició de les fogueres de Sant Joan, Manuel Delgado la interpreta com la fi de la cultura popular infantil, com un autèntic toc de queda per als nens, que campaven pel carrer lliurement. Creu que la desaparició d’una forma de cultura popular no pot explicar-se sense tenir en compte la dissolució del sistema que la feia possible i necessària. Aquest seria, sens dubte, tal com explica l’autor, el cas de les fogueres de Sant Joan, que ‘eren expressió de formes d’apropiació col·lectiva de l’espai urbà, indeslligables de la sociabilitat de barri, i en concret, del paper que exercien les colles de pre-adolescents que trobaven que l’espai que s’obria entre la casa i l’escola un marc per a una certa experiència d’independència i creativitat’.
Aquesta anàlisi va acompanyada d’una recerca que ens ofereix dades sorprenents perquè la memòria les ha esborrades a gran velocitat. A Barcelona, tal com documenta Delgado, l’any 1970 encara hi cremaven 823 fogueres i dos anys més tard ja només eren 622. Les xifres van acompanyades d’un treball etnogràfic en què estudiants de la Universitat de Barcelona, coordinats per Marta Contijoch, recullen els testimonis d’aquests nens, que als anys seixanta feien les fogueres i que ratifiquen amb la seva experiència les teories exposades. El carrer ja no és dels nens i Delgado creu que una de les raons fonamentals ha estat l’educació en el temps lliure dels infants, que els controla la vida i l’ocupa, esborrant els lligams amb tots els hàbits de les generacions precedents. Ell ho anomena la monitorització de la infància.
Delgado veu en les revetlles a la platja una certa revenja contra l’alineació: ‘L’agonia de les fogueres de Sant Joan coincideix de manera gradual, a partir dels noranta, amb l’apogeu d’una pràctica festiva nova, si més no en les proporcions actuals: l’ocupació massiva de les platges de Barcelona per milers de joves…’
Sant Joan, un ritual global?
Roger Canals és l’encarregat de relacionar al llibre la celebració de Sant Joan als Països Catalans amb les altres festes que es fan al món la nit del 23 de juny, a més d’aprofundir en el concepte de ritu. Ens parla de les festes de San Giovanni de Gènova, de les dels països eslaus, però també de l’Amèrica Llatina, on la celebració de Sant Joan a Veneçuela manté lligams amb la tradició catalana. Canals analitza la festa com a ritu i acaba el seu capítol reivindicant la vigència de la festa per la seva funció integradora. Destaca com la festivitat de Sant Joan, encara que tingui poc a veure amb els ritus ancestrals vinculats a la terra i a la fertilitat, continua tenint la funció de ser un connector social i per això diu que cal evitar que ‘la festa esdevingui un mer exponent folklòric més menys institucionalitzat i que cal mantenir-la com una celebració viva i creativa als carrers i places’.
La festa que ve de lluny
Malgrat ser una de les festes més antigues de la ciutat, l’historiador Xavier Cazeneuve, encarregat del capítol històric, confirma que ha estat poc estudiada des d’aquesta perspectiva. De la seva recerca, es conclou que Sant Joan és una de les festes més antigues de la ciutat, que és una festa sense gaires novetats en el curs del temps, amb un fort component caòtic i que sempre ha estat incontrolable. El repàs que fa Cazeneuve ens aporta detalls suculents explicats pel Baró de Maldà sobre la persistent prohibició la festa o bé que confirmen que ni la guerra no va expulsar les fogueres del carrer. Entre els molts detalls que enriqueixen la història de la festa, hi ha la construcció de falles valencianes que eren cremades la revetlla de Sant Joan a Barcelona o les fires de joguines que es feien a la Rambla i que venien els bonics ‘joanots de l’aigua’.
La flama, de la resistència a la democràcia
Una altra de les aportacions que fa el llibre és la història de la Flama del Canigó a Barcelona. El capítol conté dades inèdites. Potser una de les més importants és la confirmació que Porcioles va rebre flama l’any 1966, gràcies a l’activista Esteve Albert. Tanmateix, l’any següent la flama va haver de tornar a la clandestinitat. En el relat que fa Amadeu Carbó, es pot resseguir com la Flama del Canigó és un element clau de resistència catalanista que penetra en els barris de Barcelona gràcies a Tradicions i Costums (TIC) i el Grup Torxa del Guinardó. El capítol recull les veus d’activistes que durant els anys han teixit unes de les xarxes humanes més potents del país, una xarxa que va de nord a sud del país i que recorre centenars de poblacions. Carbó acaba el capítol fent valer que la flama ha esdevingut institució per voluntat popular: ‘A diferència d’altres construccions simbòliques, la flama ha nascut i crescut des del poble i han estat les institucions que l’han ratificada acollint-la i reconeixent-la en les rebudes’.
Els escenaris d’una festa
El llibre dedica un capítol a resseguir l’evolució de la festa des del punt de vista de transformació urbana. Explica com la celebració s’ha anat traslladant a mesura que la ciutat ha anat canviant. Espais desapareguts com la riera de Sant Joan, l’Esplanada i els Camps Elisis, o llocs tan emblemàtics de la Barcelona actual com el Tibidabo, Montjuïc o les platges de la Barceloneta. Albert Torra fa un passeig per aquests escenaris.
