Els partits no s’han entès mai, no és aquest el problema

El problema, crec jo, es que els partits en realitat son minoria pero tenen el poder de decidir per tots nosaltres, poder que els hi donen els nostres vots, i ens utilitzen per als seus interessos partidistes. Aixo es el que feia diferent en Mas, si ell no hagues volgut no haguessim pogut arribar tant lluny, o ara en Puigdemont, que ha intentat seguir mes els desitjos del poble i portar a terme el mandat del 1-O, per contra ERC es volen mantenir encolats a la cadira, fallar-nos i continuar visquent de tots nosaltres i de forma partidista utilitzar els vots que varen aconseguir amb promeses que, pel que sembla, no tenen intenció de cumplir. Garants de la República deien… la República pot ser autonomista??? 🙁

El comentari d’en Partal és totalment acurat. Voldria precisar però algunes qüestions:
1) no podem acceptar aquesta divisió fratricida amb el fatalisme de constatar que sempre ha estat així i sempre ho serà. Aquesta lluita suicida no porta a res de bo. Pensem que a Irlanda, un cop van fer fora els britànics van tenir dos anys de terrible guerra civil entre “patriotes”.
2) En un escenari d’enveges, rancúnies i electoralisme, no era possible capitalitzar l’èxit de l’1 i el 3 d’octubre com es va demostrar. Y si el govern d’Espanya hagués arribat a cedir a la pressió -potser en un context internacional molt diferent- la divisió interna podria haver malbaratat la victòria perfectament sumint en el caos el nou país. 3) És aquest enfrontament de “capelletes” el que més lastra l’obtenció de noves adhesions de gent que podríen acceptar la idea d’un nou país republicà independitzat de l’autoritarisme neofranquista i caspós que governa a Espanya però que no creuen que aquests “politiquets” que es tiren els plats pel cap constantment estiguin a l’alçada d’aquest repte històric.
Per tant, crec imprescindible que primer ens independitzem d’aquestes castes polítiques si volem algun dia independitzar el país. Així ho ha fet el President Puigdemont i tots els que en som admiradors i seguidors. Així ho van fer ANC i Òmnium. No és per casualitat que els Jordis van ser els primers en ser empresonats). L’enemic tenia molt clar que el motor de l’independentisme era la societat civil i les seves organitzacions i no uns partits que semblen extrets de “La vida de Brian” i que no fan més que favors a Espanya amb les seves disputes absurdes en la recerca d’obtenir encara més cadires al Parlament. La senyera de la independència la hem d’alçar els no afiliats i apartar els representants de la vella política partidista. Si no ho fem així encara prendrem més mal.

Exactament. El Graupera és l’únic que està intentant trencar la dinàmica de partits, ni que sigui a nivell de Barcelona. Espero que se’n surti, malgrat les enormes dificultats (que els “partidistes” li posaran). I com molts hem dit de fa temps, si s’han de presentar els 3 (cup, erc i pdcat) per separat, perquè no presentar una quarta força amb l’esperit transversal que pugui representar el sentir dels 83? A les municipals entenc l’argument de la primera força, però a les demés…? Caldrà posar fil a l’agulla aviat.

Doncs, Partal, aquest cop la teva anàlisi no m’agrada, sembla objectiva, però crec que no ho és. Potser m’equivoco, vaja quasi segur, però jo hi he vist més la intenció de voler salvar-me uns i no crec pas que sigui per partidisme per part teva, sinó per un zel de no burxar-hi.
Primer de tot, és clar que hi ha una ferotge rivalitat, obvi. Bon senyal.
Segon, ara bé, els partits i sobretot els polítics que els lideren davant de moments excepcionals han d’actuar, tenen l’obligació d’actuar, amb la visió d’estat i no amb visió de partida de cartes.
Tercer, en el cas de Catalunya, el poble hem anat per davant i uns (i això s’ha dir, cogui a qui cogui) i no tots, els ha importat un bledo! I ara sembla que és culpa de tots.
Això és com voler ser democràtic en el càsting. Perdona, pifiar-la és humà, però deixem de ser tan prudents i diguem qui és responsable. Serem una democràcia quan en siguem capaços de fer-ho.
I per a mi, la responsabilitat és d’ERC.
Ni tenen una proposta independentista amb mirada llarga i probablement no l’hagin tinguda mai.

A mi em sembla que si aquesta proporció és certa, el que passa és que la gent del carrer, ja no confiem en els partits convencionals. Ens agrada més i ens sentim més acomboiats amb els moviments transversals, on no hi ha obligacions de criteri ni de pensament i on no hi han proclames interessades per a seguir cegament. El món dels partits polítics s’acaba, o passarà a ser un món de clubs de fans. La societat catalana, en comparació amb d’altres que no cal senyalar, és bastant culta i se sap formar criteris sense dictats, i ni molt menys quan aquests emanen de clubs no exclusivament dedicats al país, sinó a moltes altres coses, molt sovint amargues de confessar. Avui dia, i amb els mitjans de comunicació i d’intercomunicació entre persones i xarxes, han perdut el sentit organitzacions tancades que intenten dictar-nos els camins a seguir, ni minarets que ens diguin el que hem de fer tres vegades al dia. Sabem caminar sols, i això hi ha molt poques civilitzacions que ho hagin aconseguit. Els catalans sí.

A l’igual que el recurs a la paraula ‘èpica’ a què fa esment l’article que ens recomana, la paraula ‘unitat’ també es fa servir de forma desmesurada sense analitzar-ne el sentit (el seu ‘epos’), i amb un grau de mitificació no pas menor.

L’èmfasi constant en la paraula unitat, tal com s’ha fet anar, em produeix malestar intel·lectual i també desconfiança pel que fa a la consecució de la independència. La unitat esdevé en massa escrits un prerequisit acrític, un acte de fe en el mot i la seva bondat, una predisposició de l’independentista a l’agrupament amb qualsevol que nominalment digui que vol la independència. La crida a la unitat m’afarta quan es fa de forma irracional, exigint-la com si fos una obligació moral, precisament perquè esborra la lògica d’allò que fonamenta la unitat: confluència en l’objectiu i coherència.
Quan aquests dos elements es donen no cal cap crida a la unitat. Aquesta esdevé de forma natural. El so fet de reclamar unitat és un símptoma que alguna cosa no rutlla. Ras i curt, esdevé una forma d’amagar o relativitzar despropòsits, reculades i, deixem-nos de censurar mots perfectament legítims en tant que perfectament argumentables, de rebaixar traïcions.

Si el senyor Partal i jo confluïm en què volem la independència aviat, i no pas d’aquí a una o dues dècades, i si som coherents amb aquest objectiu, de bens segur que ens trobarem allí on calgui defensar-lo, i la unitat no caldrà demanar-la. Però si un dia el senyor Partal decideix que de moment és millor deixar reposar un temps el projecte original de Vilaweb i cercar aliances amb LV, El Periódico o El País perquè sense més mercat no ens en sortirem i cal arribar a més gent, etc, etc., la confluència en l’objectiu o la coherència ja no seran possibles i la unitat serà una quimera.

Tornant a l’èpica. No és cert que un exèrcit sigui més fort quan més soldats arreplega. Si la meitat del seu gruix està format per soldats que a la que veuen l’enemic a l’horitzó fan marxa enrere és evident que aquesta suma afebleix, no pas enforteix l’exèrcit ni les seves possibilitats de victòria. La unitat no pot esdevenir un objectiu en sí mateix sense malmetre el veritable objectiu, sinó un mitjà construït fermament en la confluència d’objectius i en la coherència per assolir-los. Si no és així només queda la dolça melodia d’un encantador de serps.

Crec que la gran majoria de la gent que es manifesta conflueixen en l’objectiu i seran coherents. La unitat que ens cal ja hi és. Per la mateixa raó sabem que determinats partits han canviat d’objectiu i no han estat coherents. Amb aquests no hi ha unitat possible sense esmicolar la del poble. Coherència és el cal exigir. La unitat n’ha de ser la constatació, la seva resultant.

El procés el va iniciar la societat civil, després va saber influir als partits independentistes perquè ens conduïssin al referèndum i a la … proclamació de la independència, que va ser un fiasco. L’estat espanyol ha reaccionat com s’espera d’un estat predemocràtic , res de nou. ERC i PDCAT són, com tots els partits (excepte la CUP) empreses de col·locació, necessiten ocupar llocs de poder per col·locar als seus i tenir influència. És més important estar en el camí que arribar a concloure’l, la finalitat que la fi, senzillament el processis me. L’ANC ha tingut un paper decisiu per engegar el procés i ha sabut condicionar la política catalana fins el referèndum de l’u d’octubre. Tinc entès que no es pot presentar al Secretariat Nacional de l’ANC ningú que tingui responsabilitat en altra partit … l’ANC hauria de d’agafar definitivament un altre camí i deixar d’acompanyar a la política institucional, ha de deixar d’influir i ha de poder dirigir. Les millors dones i homes del nostre país n’han de formar part, s’hi han de comprometre. No deixem que es podreixi la il·lusió.

Jo aquest cop subscric les paraules de Teresa Puig. No crec pas que la responsabilitat sigui compartida. Qui no ha sabut mai llegir els moments ni ha tingut prou responsabilitat per fer passar el país per davant del partit ha estat ERC. Com a mínim, des del 9N cap aquí (No cal que ningú no es remunti més enllà. Tothom en té, de morts a l’armari, i ja toca fer-ne net)

I ara mateix sí que ja no toquen ni quarts ni hores. Són un llast terrible, i tant de bo que no ens n’hàgim de plànyer durant dècades, de l’ocasió perduda. Tant de bo.

Crec que els independentistes estem encara en fase infantil. Fer una República, crear un Estat, sense poder controlar fronteres i infrastructures, sense dominar les nostres bases fiscals, sense suport internacional rellevant, sense arribar al 50% i ara sense uns partits que funcionin i uns lideratges com Déu mana, és impossible. Si ho aconseguim passarem a la història com un cas digne d’estudi. Només tenim la determinació de moltíssima gent i l’avantatge que Espanya és un Estat infumable ( cosa que ens cohesiona). Tenim l’obligació de fer les coses millor. La batalla serà llarga.

Jo també discrepo en algunes coses. El problema fonamental són els partits polítics, la seva manera poc democràtica de funcionar i d’accedir-hi. Malauradament ni la llei de partits ni la llei electoral s’ha volgut tocar mai i ara en paguem les conseqüències.

L’altre problema és el sistema de govern que tenim al país, més concretament l’administració pública.
Segons l’estadística oficial a la Generalitat hi ha més de 2.000 alts càrrecs de lliure designació, ocupats habitualment per gent amb carnet o afins dels partits que governen. Això vol dir que (sense comptar les CUP) al voltant del 10% d’aquesta militància viu d’això. Si tenim en compte les altres administracions (ajuntaments, consells comarcals, diputacions), aquest percentatge és molt més alt.
Per tant, mentre els alts càrrecs de l’administració no estiguin professionalitzats (com estan en molts dels països europeus), l’administració no es regeixi per l’estatut dels treballadors i es puguin contractar (i acomiadar) treballadors públics en funció de les necessitats i projectes, i no per a tota la vida, això seguirà sent la bicoca de la política.
La competència entre partits és pels càrrecs, l’eina és la disfressa ideològica per poder competir amb els altres. Per això crec que mereixen molta més confiança les llistes transversals que les de partits. Per això els ciutadans hem exigit llistes transversals i hauriem de vigilar de prop l’administració i no només confiar que , com que “són dels nostres” ja n’hi ha prou.

HI FICO CULLERADA
Ja que en Vicent ens emplaça al link quasi obligat a l’article d’en Joan Ramon Resina, pluma d’una exel·lència que ningú li fa ombra a Vilaweb (que no vol dir que no en discrepi dels seus arguments), potser, doncs, que barreguem trossos de comentaris.

La primera part d’en Resina s’ocupa del periodisme. “La propensió a la invectiva …. és un símptoma diàfan d’impaciència analítica”… És, en definitiva, una deficiència i, per tant, una simplificació”.

Les editorials de Vilaweb n’han fugit sempre d’això, com d’un mal vent. Però mentre Vicent parla des de dins, com un combatent, donant sempre perspectives d’avenç, Resina parla com un referent acadèmic, des de fora. Sentencia el resum de la jugada.

Vicent ens diu: “Els partits no s’han entès mai, però el carrer els ha obligats una vegada i una altra a arribar a uns acords mínims. De manera que quan ens demanem, aquests dies, com és possible que siguem on som ara mateix, enmig d’aquest desori , jo crec que la pregunta ens l’hauríem de fer a nosaltres mateixos els 83, i no pas el militant…”

Resina, amb la seva brillant oratòria em mena al desànim. “la República es guanyà l’1 d’octubre a les urnes i es perdé el 10 als despatxos”…. “És Espanya qui té ara la iniciativa, i això és molt perillós. En el moment que l’estat encerti el camí de la moderació, sigui per perspicàcia pròpia o per pressió exterior, la tardor catalana serà història.”… “Fracassat el mateix 27 d’octubre i rematat el 30 de gener amb la suspensió de la sessió d’investidura, aquell objectiu s’allunya cada cop més dissolent-se en un projecte de restauració manegat per la classe política.”

Què hem de fer doncs sr. Resina amb la seves afirmacions?

Les afirmacions rotundes tot i aportar coneixement, simplifiquen la complexitat dels fets, en un moment en què s’està jugant la partida…

Jo soc independentista de fá 8 anys,nascut a Barcelona de familia manxega,sempre he estimat la meva terra que en va veure neixa,i sempre havia votat al psc,fins que vaig veure que aque partit deixaba la C de catalunya. Ara no soc simpatizant de cap partit,voto com hes diu “voto util”i ara mateix el vot util es Puigdemont. Aquet home ha posat el tema Catalan al mon i no ha enganyat a ningú,i no entenc que volen ERC,Espanya no tè soluciò,als republicans espanyols que façin la seva feina peró Catalunya ha de fer la seva i es conquerir d’una vagade la seva independencia,Unitat i més unitat fins assolir-la i despres ja tindreu temps de fer partits politics.

Subscric a Víctor Gonçal, nosaltres ja podem anar fent si el burro no es vol moure, és una dita catalana de pagès, que va molt bé per descriure la situació. Mentre hi hagi partits que la seva suposada estratègia “multilateral” per arribar a la República, sigui tornar a la Generalitat en les condicions que sigui per ajupir-se a recollir els troços dels gerros trencats perquè tornin a semblar bonics, l´objectiu será cada vegada més confús i llunyà, i avisar-los que tots aquests a qui volen convèncer per “ampliar base”, si no s´han esglaïat ja per la classe de democràcia que tenim, és que no ho farán mai. Per tant hem d´entendre que hi ha sectors que prefereixen seguir amb l´statu quo passi el que passi, que començar una vía diferent. I mentre esperen que aquests sectors “despertin” nosaltres no parem de predre llençols a cada bugada. Ara volen que renunciem al més important: la presidència del candidat surgit de les urnes. Si al final ho hem de fer, perquè no volem anar a eleccions, almenys que es visualitzi el nivell d´autoritarisme amb què ens tracten, perquè es veu que sobte més a forànis que a autòctons aquesta suposada democràcia. És tant despropòsit el que fa Espanya, com qui opta per anar-se adaptant a l´inecceptablei regalar-li el relat a l opressor. Persalment no m´agrada l´enfrontament ni amb l´Estat ni amb ningú, prefereixo el diàleg i el pacte, com suposo que tothom aquí, però a vegades a la vida, t´has d´enfrontar a una situació o persona, perquè està vulnerant els teus drets i per tant erosionant la teva dignitat. I si no sóm dignes, què sóm? Vasalls? I no paro de sentir arguments que em deixen sopresa, que preténen culpar al President d´egoísta i de voler salvar la seva persona de l´oblit i de no sé quantes coses. Escoltin, han oblidat que amb els nostres vots li hem encomenat una tasca no gens fàcil? i que ell el que només proba és de ser coherent i responsable amb el seu compromís amb tots nosaltres? No se´ls acud de culpar a qui lluny de fer possible aquesta investidura en nom de la democràcia i al respecte al poble català, no fant més que menystenir-nos, posar-nos trabes i colpejar-nos? Ara, és clar, sempre ha estat més fàcil riure´s del que està en la posició més dèbil a la classe que del xulo que sempre va amb 3 fidels tants xulos com ell que viuen de menysprear als demés per compensar les seves mancances. O ens mantenim dignes, o ens sabem vasalls i no passa res, és una tria . Però que no en diguin “tàctica” a vendre fum, perquè no és ètic.

Els partits no han estat mai d’acord perquè no es pas ni la seva tasca, ni la seva lògica estar d’acord. Fins aquí veig l’aposta de l’editorial, i m’afegeixo a la mateixa en la voluntat de netejar una falsa dicotomia: unitat del independentisme, versus desacord dels partits.
Els partits són essencialment dues coses: patrimoni ideològic, i agents de gestió. Ambdues els obliguen a la discrepància que es resol en la gestió, que en un context de normalitat, es dóna dins l’acord institucional democràtic. Però des de quan fa que a l’estat Espanyol no hi ha marc constitucional, no hi ha normalitat, i estem instal·lats en la guerra?
Per tant, tota la bona gent que participa de la militància, que ho fa per compromís, per capacitat i per idees han de tenir tot el reconeixement i més. I entre aquests, de manera ben especial, els qui carregen sobre les seves espatlles el pes de la repressió, i la singularitat de la coerció de l’estat.
Tots plegats, ben segur que formen part de l’altre grup, els dels independentistes del poble, que amb més o menys grau anem entenent l’excepcionalitat del nostre camí, i la necessitat de tirar-lo endavant.
La nostra sal ha de ser fer ús de les institucions, dels partits, de la idea de poble des de la obediencia desobedient. Sabent que tenim com a fita, trencar els límits en tot moment, mentre mantenim la carcassa dempeus. Que haurem de jugar amb la cara i la creu. El carrer, el de tots i totes, ens ha de forçar a tots i totes.

Em sembla que, hores d’ara, ja ha d’estar molt clar el decebedor fet que les cúpules d’ERC i PdeCat que hi ha en aquests moments, només estan aquí per poder seguir tenint càrrecs i aprofitar l’ocasió en benefici propi, sense voler arriscar absolutament res per complir amb el desig de la gent que els va votar i que ara fa que tots ens sentim traits i frustrats amb el seu miserable comportament!

Està clar a qui serveixen! Fent veure que estan al costat del nostre poble però servint de sota mà als que ens volen fer desaparéixer, estan fent la feina de manera molt insidiosa! Mentre uns ens distreuen amb atacs directes els d’aquí van socavant els fonaments intentant que no es vegi gaire fins que ens enfonsem sense remei!
Deixeu-me que faci servir un símil de lluita, el pitjor que pot passar en una batalla és rebre foc suposadament amic i per l’esquena!

Espero que seguim evolucionant depressa, per tal de ser capaços de deixar de banda rapidament tota aquesta dinamica partidista suïcida i seguim endavant només amb gent realment compromesa, si no no ens en sortirem de cap manera, ni aviat ni mai…, és el que volen!

Com a resposta comentari a en Pep Agulló.
Estic d’acord amb el teu comentari sobre l’article d’en Resina. Penso també que l’independentisme no acaba d’afinar del tot bé el joc que té entre mans amb el poder espanyol. Vull dir que, nosaltres fugim del monopoli de l’estat, del seu mal ús, de la seva injustícia i de la seva obsolescència. Que España tingui la paella pel mànec és normal. Jo diría que l’ha tingut sempre. Que la república es guanyà el 1-O, doncs, no. Es va fer un pas, però no es va guanyar. Que aquell exemple s’ha de seguir i eixamplar? Doncs sí. Que la república es va perdre el 27-O? Tant com es va guanyar 1-O.
No fos que buscant l’èpica essencial, perdéssim el sentit comú, i l’esperit pràctic.

Prefereixo que molts no ho veieu amb els meus ulls.

_Perquè veig que els partits faran perdre tot allò guanyat fins ara amb molts sacrificis.
_Perquè no tots els 2 milions de vots era gent absolutament convençuda.
_Perquè en conec que ja no ens votaran perquè ja n’estan tips d’ara si/ara no.
_Perquè no veuen (els partits) que Catalunya està ocupada per Dret de Conquesta.
_Perquè Espanya porta sempre la iniciativa des del 1714. I no reaccionen (els partits).
_Perquè Ñ està destruint Catalunya amb permís dels partits, sistemàticament.
_Perquè hauríem de fer veure a TOTS els espanyolets que hi ha una crueltat inhumana.
_Perquè parlant NOMÉS de democràcia no arribarem a la llibertat.

I no se’ls va acudir res més que declarar una república aquesta colla de benavinguts..

Potser Junqueres pensava que aquest pas enterraría o be la dreta catalana (si no es declarava i s’anava a eleccions) o l’independentisme per convertir-lo en republicanisme espanyol a Catalunya.. I la CUP al seu planeta..

No poden defensar tots dos un referèndum d’autodeterminació civilitzat? (dic dos perque la CUP ja esta al planeta recupblica) Es la sortida que sempre hem volgut i segueix sent vàlida, no entenc perque tenen por a dir-ho.. Es l’objectiu, és la raó de la lluita, es la raó de l’independentisme… Es llei universal reconeguda internacionalment..

Hi ha moments que tinc la temptació de pensar que els partits són la manera com té el sistema de pervertir (difuminar, desactivar, desnaturalitzar, etc.) la democràcia.

Ve prou a tomb el que diu en Pep Puig i Boix a la interessantíssima entrevista que li fa l’Assumpció Maresma aquí mateix, a Vilaweb ( https://www.vilaweb.cat/noticies/pep-puig-la-republica-haura-dexpropiar-endesa-hem-pagat-la-xarxa-en-escreix/?f=rel ):

“Ja he dit al principi què pensava d’aquesta esquerra. La democràcia del segle XXI s’ha de reinventar, no pot ser només representativa. Hi ha d’haver contrapoders socials que la facin viva. Està bé que tinguem el parlament, però és massa fàcil de manipular des dels poders fàctics, vaja, ja ho hem viscut…. Calen solucions imaginatives. Un dels pocs que han pensat en tot això és Abdul·là Öcallan, el líder kurd empresonat. En el ‘Manifest per una civilització democràtica’ fa unes anàlisis brutals. És el que s’aplica a Rojava.”

El procés cap a la independència de Catalunya ja no el controla els partits independentistes, han perdut la iniciativa, el controla l’estat espanyol amb tot el seu poder despòtic. Estem mancats de lideratge, hi ha massa veus i interessos contradictoris. Per més que ens dolgui, la l’alè del President Puigdemont ja no encoratja l’esperança, està massa lluny, no ens arriba, no hi ha ningú que pugui agafar el seu testimoni. L’ANC, el pal de paller, s’ha aprimat tant que es doblega amb molta facilitat. La frustració del nostre poble és i serà tremenda. Com passarem aquest dol?, molts seguiran l’esquema clàssic que descriu la psicologia: fugida i evitació. Us ho creieu això?. La proba del cotó del futur de la República és ara. Si no hi ha ningú que agafi aquest relleu, o l’ANC revitalitzada, que encari aquesta crisi amb clarividència i determinació, amb la unilateralitat necessària per obligar l’estat espanyol a pactar, ho tenim perdut per dues o tres generacions.

Potser algú pot fer creure que això de fer la independència i una República és bufar i fer ampolles. Que només cal un 48% dels vots, una mica de cuina argumenta mediàtica i una bona mobilització. Tot això és molt, moltíssim, però a mi em sembla que fan falta més coses i que encara no les tenim.
Els que vam començar a treballar en l’administració pública en l’època de la transició hem assistit a tot un tomb generacional de polítics. En els primers deu anys els partits estaven formats per persones que s’havien compromès en la lluita anti-franquista. Gent que arriscaven molt, gent preparada, gent amb una feina pròpia, gent desinteressada. Gent que escoltava i respectava el parer dels funcionaris per avançar.
Els temps de bonança democràtica, de recursos econòmics llargs, de peix al cove, va propiciar l’entrada als partits de persones que hi van fer carrera professional i que van trobar, en la política, una manera de guanyar-se la vida. Això, no és cap mal. El mal, si ho podem dir així, va aparèixer quan alguns d’aquests “nous polítics” no es van veure amb cor de guanyar-se la vida d’una altra manera i van conformar uns aparells que garantissin aquest sistema hermètic que necessitava més i més recursos. No m’hi allargo. És interessant però revisar sovint les nostres fortaleses i les nostres debilitats si volem continuar caminant. Per avançar no val a fer com l’estruç.
Ens podem queixar dels partits però ens aniria bé, entendre què és el que els hi passa “per dins”. Les seves estructures de poder, els seus sistemes econòmics, les seves servituds. A capdavall són els “nostres” partits, són necessaris i, el principals, han arribat al “procés” en temps de crisi interna i en un context de “degeneració” que topa amb el procés de “generació” que hem posat en marxa.
Tot això va sortint – i sortirà – inexorablement. El repte és alt. Només cal tenir-ho clar i actuar amb l’alt nivell que reclama. O és que ens conformaríem una República de fireta?

Mai un poble tan decidit i convençut havia estat tan mal liderat i menat de manera tant eficaç i ràpida cap a la seva dispersió… Un cas de manual de com els partits polítics poden servir per reduir tot un poble a la inoperància, a la impotència, a la perplexitat, a la desmobilització.

Bé, aquesta asseveració no és del tot certa: si tan decidits i convençuts estiguéssim faria temps que no esperaríem res dels partits i faríem la nostra prescindint d’ells.

Fa quatre o cinc mesos que estem esperant un senyal i una guia clara i ferma dels partits i no ens arriba ni una cosa ni l’altra: fins on volem, fins on cal esperar? Afortunadament el temps s’acaba i aviat sortirem de dubtes…