Els partits i els CDR

Les diferències entre partits no son cap problema, ni tampoc ho es el fet de que uns siguin més autonomistes que d’altres.

El veritable problema rau en la premeditada manca de transparència d’alguns d’ells, que segueixen pensant que es pot manipular l’opinió publica, dient una cossa i fent-ne una altra.
Això sí, parlant amb doble sentit i amb una ambigüitat ben calculada, per tal de confondre sobre les seves veritables intencions.

Fa mesos que molts ho denunciem i espero que les urnes quan toqui, els posaran al seu lloc, ja que han demostrat no tenir cap intenció de canviar la seva manera d’actuar.

A aquestes alçades ja no cal donar noms, perquè tots sabem de qui parlem. Titulars i frases tant grandiloqüents com buides de contingut, quan no faltes de tota credibilitat.

Als polítics se’ls ha de recordar que han de complir amb el mandat sorgit del 21-D, 1-O, 27-S i el 9N.

En tres anys i un mes, s’han celebrat: una consulta (9N), dues eleccions autonòmiques amb un programa netament pro independència (27S i 21D), i un referèndum d’independència (1-O) que es va guanyar i es va proclamar el 27-O al Parlament de Catalunya.

Si els polítics no compleixen, i no implementen la República, els polítics perdran el control de la gent, i llavor sí que tindran un problema molt seriós.

Vé a tomb d’aquest fet, rellegir un article publicat a ElNacional.cat de Jordi Galvés. Molt, molt crític amb els partits. Malauradament, les tres potes, societat, institucions, internacionals, estan descompensades. No anem bé.
(Dit això, que crec que és una evidència, també cal reconèixer que mai no havíem estat tan conscients de que el futur de la república és a les nostres mans, mai els partits polítics havien explicitat el suport a l’independentisme, s’ho creguin més o menys, mai hi havia hagut coneixement internacional sobre què és Catalunya, equiparant-ho ja definitivament a un cas com l’escocès. Hem avançat molt, més del que podíem imaginar fa deu anys, estem progressant molt poc, menys del que podíem aspirar fa cinc anys)

Per descomptat que sense partits polítics no anirem enlloc. La República s’ha de fer efectiva amb decisions preses al Parlament i això només ho poden fer els diputats organitzats en partits.
Tanmateix, em pregunto si en aquests moments els de l’àmbit independentista estan fent una bona feina. Sembla que la divisió està impedint elaborar un pla de conjunt que sigui beneficiós per als presos polítics, els exiliats i el país en general.
Analitzant la situació actual –com en Vicent ho fa en el seu molt encertat editorial d’avui- dins de les dues principals formacions sobiranistes es veu clar que una part vol marcar una pausa –tornant a l’autonomisme- per més endavant continuar el camí cap a l’alliberament del país.
Jo crec que si es pren aquesta decisió, perdrem tot el que vam guanyar –amb gran sacrifici personal- l’1-O i el 27-O. I Espanya serà encara més dura en el seu tractament envers Catalunya.
De la manera com Madrid ha actuat des de l’any passat fins ara, cal esperar -si reculem- una purga encara més injusta i cruel que la que els nostres polítics privats de llibertat experimenten des de fa mesos.
L’objectiu de la justícia, i la classe política espanyola, és fer un escarment monumental. Això ho faran tan si som obedients com si denunciem la repressió. En aquest sentit les organitzacions de la societat civil fan una encomiable tasca recordant cada dia que la supressió dels drets fonamentals dels encarcerats i exiliats no és acceptable en cap democràcia.
Una cosa és certa el 21-D el poble es va expressar d’una manera clara donant la majoria a l’independentisme. És d’esperar doncs que els partits compleixin amb les promeses fetes durant la campanya electoral. Cosa que fins ara no han fet.

Allò que no volem admetre és que tant ERC com l Pdcat són partits que van tenir el seu moment e glòria a partir del ’78, durant aquesta pressa de pèl que en diuen transició, i les formes, maneres i dircurs és el mateix, anar dient i qui dies passa anys empeny i anar cobrant.

Perquè hauríem de pensar que essent catalans no fan el mateix que fan la resta de partits de l’estat espanyol, si són fruit del mateix context. Quants anys fa que aquests dos partits van d’elecció rera elecció a Madrid? Quan anys fa que hi ha diputats que s’han eternitzat a a Madrid?

Nomès cal veure la feinada que té en Puigdemont dins el seu propi partit, al marge d’estar-hi o no d’acord amb allò que fa.

De moment els únics que van per feina i no els deixen és la CUP i no és solament per ideologia sinó perquè aquests dos partits no entenen que la nova política vagi per altres camins i es resisteixen a no ser ells qui imposen la seva manera de fer, antiga, tronada, revenjosa i vividora.

Mentre els partits polítics continuïn pensant que ells són la saviesa extrema i el poble el seu instrument, no ens serviran per aconseguir res. Són i actuen com a empreses amb el seu president, el seu director general, els càrrecs intermedis i després: “el populatxo”, i ho fan exclusivament per a aconseguir la seva supervivència i la màxima rendibilitat de cara a les eleccions vinents. I és lleig de dir-ho, però això es contradiu amb el que ha de ser un partit democràtic, que no és democràtic perquè es voti cada x anys, sinó perquè és (o hauria de ser) la veu i la representació del seu poble. És el partit l’instrument del poble i no al contrari. Si un partit no entén això, llavors no serveix per a res i passa a ser un apèndix dels poders centrals de sempre, és a dir dels que viuen del poble, cercant beneficis inconfessables i donant les gràcies als seus superiors per a deixar-los existir. Per desgràcia, el que estem veient un dia darrere l’altre son -o com a mínim s’assemblen molt- simples malabarismes per simular que es fa, mentre es deixa que el seu amo desfaci tranquil·lament, i això, aquesta burla del vot del poble, s’acostuma a pagar caríssim, i fins i tot amb la desaparició de l’empresa. Ja no tolerarem més polítics de mirada curta. Exigim la república i la independència que vam votar a cops de porra, i si ens van enganyar amb les seves promeses, llavors exigim dimissions.

Reconec estar disgustat amb ERC i amb el PDECat. Almenys en les seves versions del Parlament i les respectives seus nacionals. En canvi, Waterloo funciona molt bé, i el carrer també. També les bases d’ERC i del PDECat, i la CUP porta una temporada funcionant bé. De manera que en realitat només setanta persones en tot el moviment estan fallant, el problema és que són al Parlament i l’arruïnen com a pota important. No només és comprensible que milions de persones al·lucinin en colors: demanen de passar a l’acció, i això és exactament el que divendres van fer els CDR, amb més o menys encert. Cal superar els partits? Jo crec que sí, a partir del moment que s’ho estan carregant tot. Potser, com vaig llegir-li a algú fa uns dies, el que cal és un moviment. La Crida, a la que m’he apuntat, pot ser-ho. L’ANC, de la que sóc soci, ho ha estat durant molt temps i encara ho pot tornar a ser (però primer ha d’aconseguir una cúpula on, com a mínim, les persones amb carnet siguin una minoria molt reduïda). Falta veure si una de les dues arribarà a ser el desllorigador que necessitem. En cas contrari, ja no quedarà més remei que l’organització directa del poble català en alguna cosa que potser no tingui ni cúpula ni portaveus, per si de cas. És molt bèstia, però reconec que a aquestes alçades molt pocs poden defensar encara uns partits, ERC i PDECat, que en la seva versió del Parlament han tornat a l’autonomisme més tronat i pensen només a guanyar unes eleccions autonòmiques que per a la resta de nosaltres han perdut qualsevol sentit. I que, en aquest mode, només fan que dinamitar tot el treball i l’esforç de milions de persones per a instaurar una República de Catalunya que és més necessària que mai. O què volen aquests dos partits? Que arribem a haver d’aguantar un 155 II sota Pablo Casado? En fi, molt, molt trist.

SUPERAR ELS PARTITS, AVUI, ÉS CIÈNCIA-FICCIÓ

A diferència de l’1-O que hi havia un objectiu claríssim: fer el referèndum, i es va anar tots a una, institucions, organitzacions civils, partits, sindicats, ciutadania, etc. ara no n’hi ha cap d’objectiu polític concret que pugui aglutinar a tothom en la consecució dels objectius republicans. La lluita pels presos i exiliats per descomptat, però això és un moviment reactiu. Lògic, doncs, que surtin crítiques, nervis, esquerdes a les bases, antipartidismes, etc. Els tres fronts de lluita: institucional d’una autonomia, el republicà a l’exterior i el carrer, grinyolen.

Posem-nos d’acord. Hem de gestionar l’autonomia? Hem de preparar la ruptura construint la república? Jo penso que en ambdós casos sí. I aquí rau el problema que dins els partits hi ha sectors que en descarten un dels dos. Són dos processos que s’han de dirigir amb una sola estratègia, si no reforçaran la divisió política pel que fa als objectius.

La CUP des de la seva no-responsabilitat d’haver de gestionar res, li preocupa poc que lleis socials aprovades en l’anterior govern es facin efectives amb benefici de sectors empobrits i necessitats. La CUP votarà en contra dels pressupostos perquè únicament defensa els seus dogmes revolucionaris socials (!) que passen per no acceptar res dins l’autonomia. Ells només operen amb l’agit-prop pensant en la mateixa base, així la coherència costa poc garantir-la: intransigència total contra el govern d’en Torra. Em sembla, doncs, saludable, que els CDR se’n desmarquessin formalment, i també els toquessin la cresta, encara que en el pla de col·legues.

PDCat i ERC, estan al govern. Amb les direccions escapçades per la repressió i amb l’amenaça de l’Estat, tenen al davant una difícil gestió del dia a dia. És normal que sorgeixin discrepàncies serioses amb les seves bases i entre les dues formacions. El problema és si aquest dia a dia es separa d’allò que anomenem fer república i que no se sap ben bé que vol dir. Tornem a ensopegar contra l’absència d’estratègia i d’bjectius concrets, per això creiem, els CDR també, que no s’està complint amb el mandat del 21-D. Tot és confús.

Penso que els fets imminents (aquells moments decisius per moure fitxa), donarant claretat de per on anar i el fantasma de la divisió s’esvairà, de moment, com tantes altres vegades.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Fas vacances, però no ho sembla, Vicent. L’encertes com sempre.
Una de les possibles causes de la reacció a la contra dels partits la podriem trobar, em penso, en l’actitud dels il·lustres representants dels partits i dels tertulians habituals quan surten a fer bolos pel territori.
Rebaixen tant el nivell del seu discurs polític que els que vivim fora de la gran Barcelona tenim la sensació que es pensen que som tontos il·letrats.
L’altra dia, en un poble de l’Empordà, tres il·lustrissims/es representants de l’esquerra més nostrada i també més militant anaven a parlar sobre el procès constituent. A part de dir que, ara per ara, no era possible legalment (se suposa que segons la legalitat espanyola) van fer un discurset dient que haviem de “fer república” donant-nos d’alta en la banca ètica i passant-nos a telefoniques i energètiques de casa nostra. Els que hi èrem ens miraven els uns als altres, dels 200 assistents aposto que la meitat ja ho hem fet, que no som tontos i som consequents.

Però a part d’això, quan un dels tertulian@s va parlar de la necessitat de empoderar-nos a travès de poder fer consultes populars, va arribar a dir que “ja sabem que a Suïssa es fabriquen molts rellotges, però també es passen tot l’any fent referendums”.
La gentada es bellugava a les cadires de pura indignació. Què es pensen, que a pagès de debò identifiquem SuIssa amb els rellotges, i no amb la llista Falciani, per posar un exemple? Que no sabem que a Suissa hi ha quatre dies de referendum l’any, on es concentren totes les propostes referendàries, locals, cantonals o estatals, per exercir la democràcia directa? Això de democràcia directa és un concepte que no va sortir, segurament era massa complicat perquè ho entenguessim en un poble.
A la sortida, la gent estava cremadíssima. Què s’han pensat?

Passa a tots els nivells, també en el cultural. Si algú programa un festival de poesia, “els de Barcelona” arriben i no passen de recitar Martí i Pol (amb tots els meus respectes) no fos cas que no entenguessim el que volen expressar altres poetes.

El problema, comentàvem alguns després de la xerrada, tot prenent unes birres al Mas Pi de Verges (d’on uns dies després una trentena de valents van sortir a defensar les estelades del poble, evidentment) és si quan fan xerrades a Barcelona el nivell és també tan baix. Perquè si és així, és que els partits no tenen ni idea de com som els ciutadans d’aquest país.

Molt preocupant.

Fa dies que no escric cap comentari perquè de fet ja no llegeixo gairebé res, perquè estic massa emprenyat. Avui m’ha agradat aquest editorial. Hem tardat mesos a que algú de capçalera com Partal escrigui que el 21D va ser frau electoral (jo fa setmanes i setmanes que hi vaig arribar a la conclusió i encara em dura l’emprenyament), què és sinó escriure això?: “ningú no pot discutir l’evidència. I l’evidència és que allò que aquests dos partits prometeren als ciutadans llavors de les eleccions del 21 de desembre no s’ha complert. … I els discursos, completament contraris als d’aquella campanya electoral, segons els quals provar de fer efectiva la república és impossible, comencen a inquietar molts votants, i a inquietar-los amb raó. Hi ha la sensació que aquests dos partits polítics miren d’esquivar el mandat del primer d’octubre.” Jo diria Partal, que no és una sensació, és una devastadora certesa. I l’elogi ahir d’en Galves a la CUP va també en aquesta línia. Ens van enganyar i molt, i no només a la campanya pel 21D, sinó que la cosa venia de lluny, i ens van enganyar no perquè els vingués de gust d’enganyar-nos, perquè la seva naturalesa partidista no els ha permès altra cosa. I això de que el que hem de fer amb els partits és “superar-los” ho trobo un eufemisme una mica cínic: hem de fer el que ja vàrem fer amb Unió, “superar-los” se’n diu d’això?

No entenc què passa a Vilaweb. He fet el comentari a l´editorial dés del mòvil i no surt en la versió normal per ordinador, en canvi si entro dés del mòvil si. També els altres 4 comentaris d´altres companys. És una mica enrevessat el nou format. Ho torno a copiar aquí, però agrairia que Vilaweb ens expliqui els nous funcionaments si canvien, perquè si no anem perduts.

comentari:
Ja fa temps que estic partida en dos. Escolto i llegeixo a la gent de peu, i estic positiva i penso que guanyarem. La sensació és que ningú es rendeix, que sóm més forts que mai i que en sóm més. La gent jove molt polititzada i amb ganes de tirar endavant el projecte republicà. Llavors llegeixo i escolto els polítics i penso: No ho aconseguirem, no están disposats a cap més sacrifici, i sense això no aconseguirem res. En un Estat demofòbic, l’ única opció que tenim és la desobediència, que no cal que sigui per sistema, ni com a estratègia, però si una de les armes a fer servir quan cal. I ja ha calgut en més d’ una ocasió, i no s’ ha utilitzat. Per tant, sense forces cohercitives, ni ganes de desobeïr mai més ( per més que diguin que no tanquen la porta a la unilateralitat), ho veig negre. Quan de temps creuen que es pot mantenir movilitzats 2.000.000 de persones sense que es frustrin i s’ impacientin? Això mentre contemplem asturats com a hores d’ ara encara pugnen per l’ hegemonía política, en comptes de posar-se d’ acord en l’ estratègia. No cal que facin escarafalls si la gent va a les seves seus a queixar-se. Més valdría que es donéssin per aludits, i s’ asseguéssin a pactar un full de ruta unitàri per fer efectiu el mandat de l´1 O

Anar a la presó, un sacrifici immens, havia de servir per a la lluita, no per a la rendició.

No poden perquè no tenen mecanismes, d’acord. Però és que ja ens han dit per activa i per passiva que dintre de la Constitució espanyola mai no els tindrem els mecanismes. Llavors l’única alternativa és la desobediència i embolicar-ho tot molt més encara, fins a que es torni insostenible.

Si anem obeïnt mai no ho serà d’insostenible i ens enquistarem, ens omplirem de ràbia -a mi em falta poquíssim- i s’haurà acabat el suport als partits, però també l’opciò d’eixir.

A mi que el PDeCat truqui als Mossos per aturar els CDR em sembla un molt mal síntoma. I que Sabrià parli només d’ERC tota l’estona a l’entrevista que ahir li feien a ElNacional, també.

L’alternativa per a mi són Demòcrates i la CUP. La Crida, si Puigdemont no fa un gest ben clar, ja ho veurem.

I dit això em retiro uns dies perquè no em vull enrabiar més. Això és molt perillós.

Comparteixo plenament l’anàlisi de Pep Agulló.
Com que entenc que ho ha explicat molt bé, hi afegeixo només alguna cosa que em sembla complementària, des del meu punt de vista:
*els partits surten de la nostra societat, en són el mirall. Expressen, doncs, allò que pensem i actuem entre tots. A la societat catalana, singularment, és altíssim el nivell de representació del conjunt. Recordem que en tenim 7, al Parlament !.
*els CDR sorgeixen d’un moment fundacional, a la tardor de l’any passat. La seva legitimitat és clara, però la seva representativitat molt limitada. Com més visquin “del passat”, menys ens serviran per al present.
*no “som” ni tenim encara cap República. Sí que comparteixo que “fem” República, però, esclar, sempre que estiguem motivats i ocupats en el benestar de la immensa majoria del país. Això vol dir, entenc, treballar en tots els fronts possibles avui, enllà de si ens hi trobem més o menys o gens còmodes. En tots.
*no hi haurà cap proposta unitària viable que no surti de la diversitat de camins i de l’estratègia d’alliberament compartida per arribar-hi.
*per descomptat, jo crec en les propostes partidàries clarament definides que es presentin a les municipals, singularment com més gran sigui cada vila/ciutat. Supeditar-les a “una ” proposta nacional prèvia ho considero un empobriment que no ens podem permetre. És ben evident que cada una d’elles ja comptarà amb la via nacional que cregui més adequada.

Ja sé que aquest ara no és el debat. Els partits, sempre hi seràn, són una part fundamental de la Democràcia, en aportar idees i poder-les debatir, ara, tal com estan dissenyats (a l’espanyola), són en realitat estructures de poder tancades en si mateixes, si vols prosperar politicament, has d’ajupir el coll i dir: “sí wuana” al manaira de torn. Espero que en la nova República, hi hagui un sistema de partits, on la ciutadania ens podem expressar i a més a més, se’ns tingui en compte, fins el ciutadà més curtet, té tot el dret a ser escoltat. Una manera de matar dos pardals d’un tret, serien les llistes obertes i per circumscripció. No seria la panacea, perquè qualsevol cosa humana no és perfecte, però faria espavilar molt als partits.

Afegir que ara que he pogut llegir els comentàris, dir a Soledat Balaguer, que no és només als pobles, és a tot arreu. Ens fan un discurs ple d´eufemismes i de frases buides que no volen dir res, ” Fer República”, está molt bé i és molt il.lusionant com a concepte, però com farem República si estem en una monarquía constitucional que ho té tot pensat i lligat, sense desobeïr mai? “Eixamplar la base”, què vol dir? quina base? si no hi haurà mai un referèndum acordat, estem en un estat demofòbic, i no és una qüestió ni del PP, ni de C´S. També el PSOE diu que el dret a l´autodeterminació no existeix i Podemos ho fa amb veu baixa i boca petita. Si neguen la major, quina base volen eixamplar? fins quan? fins que guanyem una i una altra vegada a les urnes, diuen. Però mai sabrem quants dels comuns volen la indepèndència, i sempre estarem mal comptant. I encara que guanyem, dos no es barallen si un no vol, com tampoc dos no s´enténen si un no vol entendre´s. Per tant, quan poguem demostrar que sóm el 51%, diran que això no és suficient per “trencar un païs”, així com tampoc ho serà un 55%. I així aniran passant els anys, votació rere votació? I el que més em sobta de tot, és que quan diem que aquesta posició és clarament autonomista, perquè tots aquests anys què serem sinó? què governaran ells sinó una autonomía? llavors sóm uns intransigents, hiperventilats, que pugnem per la “puresa”!! diuen això. Especialment els tertulians. I jo penso: però què us heu pensat vosaltres? que no veieu que ja no serem xais mai més? que les vostres cadires no importen a ningú, i que ens titlleu com ens titlleu, ja ens hem vacunat contra el vostre menyspreu manipulador. La gent no és intrasigent, la gent és conseqüent, i doncs? què esperàveu? Si no volieu que volguéssim arribar fins al final, no ens haguéssiu convençut que podíem i que hi teniem dret. Potser no podrem mai comptar-nos, però després que el govern central s´hagi carregat l´Estat de dret dés del setembre de l´any passat quan va començar l´ofensiva judicial partidista, la legitimitat ja la tenim. En una emergència de païs com la que estem vivint, que es conformen amb anomenar-la “situació excepcional”, tenim la santa legitimitat de voler marxar i fer-ho. Podem esperar a que es conformi el consell de República, podem esperar a que es comenci el “procés constituent”, i fins i tot podem esperar a les municipals. Però més enllà d´això, quin pla ténen? esperar i esperar? votar i votar? però no podrem pas queixar-nos, perquè si ho fem serem uns hiperventilats, i d´aquest procés “in eternum” tampoc en podrem dir autonomía, perquè conseqüentment indirectament estaríem dient que els partits són autonomistes, i això mai, no els ho podem pas dir!. Ni tampoc ens podem enfadar, perquè hi ha gent a la presó i gent a l´exili. Però nosaltres ens pensàvem que si estàves disposat a pagar aquest preu, no era pas per callar i tornar a callar. Era per empoderar-te més carregan- te de moltes més raons. Però resulta que no, que això ha servit a alguns per fer “auto-critica” i dir “ens vam equivocar” i que “no sóm prous”. I jo penso: “i que us hagin empresonat no és raó suficient perquè no se us passi ni pel cap dir que us vau equivocar? no és raó suficient haver descobert que estàvem amb un estat molt més bèstia, molt més autoritari, i molt més fascista del que intuíem”? I el més greu, és que o bé tens raó Soledat, ens prenen per tontos, o alguna cosa pitjor, que és que saben que no ho sóm, però fan allò que diuen que fa l´espanyolisme, és a dir, girar la truita i dir que els incoherents sóm nosaltres. Ara, que si és cert el que va publicar un a twitter que diu haver mirat la nòmina dels diputats al congrés, i que amb la paga doble, Tardà per exemple (que dèuen ser totes si fa o no fa), se n´ha endut 13.500 euros aquest mes, ja em diras si voldrán allargar el procés. La República és quelcom per fer, per tant desconegut. I si se´ns acud que volem gent que tingui vocació de servei públic que vingui de la privada i disposat a tornar-hi quan hagin passat dues legislatures, per major higiène democràtica? Us penseu que molts no hi han pensat amb aquest petit detall? o que les nòmines no siguin tant generoses i apartades de la realitat al carrer, per assegurar-nos que lluitaran pels nostres drets posant-los més aprop de la realitat popular amb sous més populars? Potser aquesta sigui una raó de pes per entendre moltes de les coses que els fan dubtar. I llavors també acaben extranyant-se que la gent cada vegada voti més als “outsiders” com diuen ells, és a dir, gent poc o gens vinculada als partits, o tot i essent part d´algún, no hi és com a religió per mantenir la cadira, si nó que té criteri propi, i se´n desmarca quan li sembla que el partit no segueix el programa promès, per exemple. Els partits han de regenerar-se, repensar-se, i adaptar-se als nous temps, com tothom. I han d´entendre que es troben en una situació que s´ha repetit històricament, però que el moment que a ells els ha tocat enfrontar-ho és diferent i únic. La gent es pot informar a l´instant, de tot. Fins i tot del que han dit a l´altre punta del món fa 5 minuts. Que aquesta nova era de la tecnología, ha canviat el paper del populatxo, l´ha empoderat. I això ha vingut per quedar-se. Si no enténen que les fórmules antigues, no serveixen per les societats noves, els sobre-passarem. I no será pas perquè ho volguem. Els volem amb nosaltres, els agraïm la feina feta, però no podem consentir, que després d´haver descobert els motius de base de tot el que pasa al païs, que és la baixa qualitat democràtica i les rèmores fascistes que té aquest Estat, ara ens diguin que baixem 3 marxes que algun día podrá ser, però vés a saber quan. Això no li pots demanar ni a la nostra generació, ni a cap altre. La gent vol veure en vida els canvis,la gent no vol promeses incertes de futur. Vol un vida millor, i aquí i avui, passa per tenir un Estat propi, millor que el que coneixem. I hi tenim dret, i el volem exercir. No ens culpeu a nosaltres.

“Crec, i ho he dit repetidament, que l’antipartidisme és un error. Trobe que necessitem el PDECat, ERC i la CUP per a arribar a bon port.” El problema és que la segona frase no segueix necessàriament la primera. No hi ha cap contradicció entre ser favorable a què l’independentisme tingui representació política i considerar que les actuals són un llast que cal superar i residualitzar. D’altra banda també hi ha l’aspecte del plural ‘partits’. Es pot ser favorable a una representació política unitària que prioritzi l’objectiu comú, i contrari a una de dividida on primi el partidisme. En definitiva no és el mateix un ‘antipartidisme’ en contra del ‘partidisme’, que un entès a la contra que hi hagi partits. Sobre aquesta possible doble accepció balla tot l’entremat.

Penso que seria bo per a l’independentisme comptar amb una representació política equivalent a un SNP, que permeti visualitzar el suport electoral a l’objectiu i treballar a nivells institucionals i internacionals que d’altra manera no serien a l’abast. Per aquest mateix motiu, i precisament perquè crec que ens cal un partit realment independentista que no prioritzi absolutament res per davant de l’alliberament nacional del poble català, trobo que necessitem superar els postulats de PDECat, ERC i la CUP, i desvincular-ne el moviment amb la màxima urgència, tret que algú pensi que la manera d’arribar a ‘bon port’ sigui anar reconstruint i enfortint l’autonomisme, que en aquest cas ja sabem en quines mans continuarà estant la gestió d’aquest port d’atracament, en el doble sentit.

És absolutament irrellevant si les febleses i renúncies d’aquests partits semblen justificables o no, si obeeixen a la por, a represàlies sofertes, a interessos particulars, al càlcul partidista, a una pèssima estratègia, o a una incapacitat congènita per liderar la revolució sense la qual no és possible separar-se d’un estat dictatorial com Espanya (per si algú encara pensa en termes de negociació). Si no serveixen (i d’anys de gestió n’han tingut molts) cal passar pàgina i construir alternatives. Que cadascú els retregui, els disculpi o els agraeixi el que vulgui, però sense sacrificar la lluita per la independència, que ha d’estar sempre per sobre de partits, represaliats i febleses col•lectives com individuals, per molt humana que pugui semblar la por que precedeix la deserció.

PS: Molt gratament sorprès per l’escrit de Gemma R., pel simptomàtic que em sembla d’un sentir cada cop més estès.

En una situacio com la nostra les estructures han de ser fluides, amb capacitat de transformacio. Els partits actuals s’han de superar, aglutinar-se en un moviment. Les etapes necessariament es cremen de pressa per obrir pas a formacions noves, adaptades a les prioritats del moment. Aixo es el que Puigdemont enten molt be i altres caps com Junqueres i Pascal (ja ex-) no volen acceptar.
Si s’assoleix la Republica, pero, caldra tornar als partits o crear-ne de nous. Els moviments monolitics que es fossilitzen al poder tambe son perillosos.

No pensava participar perquè crec que està tot dit. És suficient llegir entre línies. Però sí crec que és necessari insistir que el debat no està en “partits sí, partits no” sinó en partits que sí compleixen amb el seu ideari i amb el que afirmen davant el ciutadà per obtenir el seu vot.

En altres paraules el que al meu poble (que ha d’estar en Mart) es denomina honestedat i decència. Desafortunadament, el principal motor dels partits polítics és mantenir la maquinària del partit exercint el poder. El ciutadà passa a segon terme.

El meu humil i sincera opinió. Catalunya mai serà independent de mà dels partits polítics. Hi ha massa interessos partidistes, inter-partidistes i supra-partidistes.

És a dir o hi ha una ciutadania molt convençuda i madura o “a otra cosa mariposa”.

En el cas català no perdo l’esperança.

En una democràcia,el poble parla i els partits obeeixen i compleixen amb el seu programa electoral.
El poble ha parlat l’1-O i el 21-D alguns partits han desobeit; alguns partits no han complert el seu programa electoral.
Ara toca a aquests partits incomplidors, guanyar-se de nou la confiança dels seus votants, fent honor a la seva paraula i a la seva obediencia si volen sobreviure en aquesta societat Catalana.
Que no triguin, les coses van depressa a la nostra societat moderna.
Ja no passa gat per lleure.
Que els sacrificis dels nostres líders siguin compensats per la nostra fermesa.

Potser un verb adient és el verb atorrollar. Certament ens atorrollem amb tantes informacions imprecises, contradictòries, sense un sentit aparent. I és ben normal. De on ens hauria de venir això de saber fer un estat, una república, un nou país on els referents fossin la llibertat, la justícia, la igualtat i la fraternitat . És que no ho hem fet mai!!!. I ara ho volem despatxar en un pim-pam com aquell que va a comprar una samarreta. Un estat, una república, els ideals socials que els conformen, són una cosa molt seriosa i demanen treballar-hi molt: des del nostre cap, des de la nostra casa, des del nostre barri, des de la nostra empresa, des de la nostra ciutat o poble. Això , per mi, és eixamplar la base. En comptes de fer això, a estones, ens queixem i fem bullir l’olla però continuem sense tenir la mínima informació de com caram es construeix un estat i de què caram hi pintaríem nosaltres en aquest estat. Tampoc sabem com funcionen el partits, qui els controla, qui té l’autoritat per disposar dels seus diners, qui té autoritat per signar talons, qui pot contraure deutes amb els bancs, quins deutes tenen els partits amb els bancs, o les entitats, quan guanyen, etc. … al final els diners són nostres, ho hauríem de veure publicat en totes les pàgines web. Però clar! això de parlar de diners no fa per una gent fina com nosaltres que es mou millor en els discursos generals abrandats….ens hi movem millor i ens hi perdem millor. A mi es sembla que encara hem de progressar molt en el camí cap a la república perquè no sabem ben bé de què estem parlant… i els partits tampoc ho saben perquè no ho han fet mai i perquè fa massa anys que s’han instal·lat confortablement en el sistema polític español sense llistes obertes, sense retre comptes, sense dimissions i amb poques renovacions. Jo crec que la farem quan s’instal·li la sensació que ja estem preparats per fer-la. Mentrestant cal treballar per canviar moltes coses del sistema polític ” a la española” que sabem que no funcionen. Prou que ho veiem cada dia!

Els partits polítics s’han convertit en un llast. Per què?, doncs perquè estan controlats per gent d’una qualitat humana i intel.lectual molt limitada. En la majoria de casos es tracta de tecnòcrates (i encara formats exclusivament en el partit i l’administració pública), gent per a qui el present, en el sentit de realitat aparent, és el màxim valor (que sota cap circumstància s’ha de posar en perill), és TOT el que hi ha, sense que existeixi res fora d’això… És gent conservadora, individualista, materialista, que sap poca història (ni li importa ni la sent gaire), per a qui el passat a penes existeix i el futur no és altra cosa que l’aritmètica i prosaica projecció i continuïtat de l’ara. Són gestors, comptables… que fan d’estadistes. Gent individualista (i sovint egocèntrica) PER A QUI NO HI HA RES MÉS IMPORTANT, PER SOBRE D’ELLS MATEIXOS. Amb gent d’aquesta mena, incapaç de sentir-se part integrant i viva de la comunitat, no podrem fer cap revolució: cal apartar-los del camí, ja que són el nostre principal obstacle.També hi ha algun il.luminat que fa igualment mal, com en Junqueras, que ha fet una amalgama d’Evangeli i l’associació de veïns d’un bloc de pisos.