22.06.2020 - 21:50
Avui la Flama del Canigó arriba del Pirineu als quatre cantons del país, en un ritual que és el que, en definitiva, fa visible cada any d’una manera més clara l’existència d’aquesta realitat nacional que en diem Països Catalans. Des del cor de Catalunya Nord el foc arribarà al sud, per exemple, fins a Alacant i Guardamar i deixarà pel camí un reguitzell de fogueres enceses –enguany de manera ben particular per la covid-19, però enceses al cap i a la fi. L’ocasió és un bon recordatori, doncs, per a parlar d’una de les grans qüestions pendents, i estranyes, del nacionalisme i l’independentisme catalans: la definició dels límits de la nació.
Perquè en el cas català es viu una paradoxa ben peculiar: els límits de la nació, els que són assumits de manera majoritària pels catalans, són exactament els que dicten les nacions de les quals ens volem separar. No han estat els catalans sinó Espanya i França que han fabricat els límits d’aquesta Catalunya que va de Portbou a Alcanar, d’aquesta Catalunya petita que és la que reivindica com a nació pròpia la majoria de la gent, el territori sobre el qual es va proclamar la república independent el 2017. I això, el fet que els límits de la pròpia nació els marquen els poders que l’administren, és molt estrany, en comparació amb qualsevol altre cas.
D’Irlanda a Armènia, per tot Europa –i evidentment a la resta del món–, quan una nació reclama l’autodeterminació una de les primeres coses que fa és dibuixar-se, dibuixar el seu mapa des de si mateixa, imaginar-se i pensar-se en llibertat. I això no es fa mai a partir de la conformitat amb el dibuix que li han fet els altres. Catalunya, la Catalunya catalunyesa, n’és una clamorosa excepció: reivindica com a marc nacional allò que en realitat és la ‘Catalunya espanyola’, el territori que les successives ordres administratives han dictat, capriciosament, de Madrid estant durant els decennis i els segles.
D’aquesta manera, per exemple, s’accepta que la Franja de Ponent reste fora de Catalunya, tot i que això és una decisió consolidada, a tot estirar, d’ençà del 1833. O la partició de la Cerdanya, pactada entre Espanya i França al tractat dels Pirineus. Però què explica avui les possibles diferències entre Portbou i Cervera de la Marenda si no és la pertinença administrativa a dos estats diferents? Tan catalans són els uns com els altres. I aleshores per què quan la nació esdevé projecte en deixa fora una part? A què es deu aquest comportament estrany, insòlit?
La meua teoria, i si mai tinc temps per dedicar-m’hi m’agradaria molt d’explicar-ho extensament en un llibre, és que el regionalisme geogràfic no és res més que la constatació del regionalisme polític que políticament el moviment catalanista fins ara ha estat més un regionalisme que no pas un nacionalisme, tal com ho entenen els estudiosos arreu del món. Això que anomenem ‘catalanisme’ ha acceptat tradicionalment, sense vacil·lar –més enllà d’alguna expansió retòrica–, la geografia administrativa espanyola. Directament. I això ha passat perquè aquest catalanisme s’ha acceptat, tradicionalment, com a espanyol. Espanyol rar i incòmode, però espanyol. No hi ha cap explicació possible sinó aquesta. La Catalunya de Portbou a Alcanar és assimilable i incorporable a un projecte espanyol, siga quin siga. En canvi, el projecte nacional dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, és inassimilable de mig a mig per Espanya i per França. Indigerible. La diferència no és poca i pense que explica unes quantes coses.
Però el fet és que tot just ara sembla, em sembla a mi, que per primera vegada una part del país es reconeix a ell mateix, no com a regionalista sinó com a rotundament nacionalista amb tots els ets i els uts, independentistes mentalment alliberats del marc espanyol. El Primer d’Octubre és el tall, un tall, si m’ho permeteu, epistemològic. I per tant crec que seria un moment idoni per a suscitar el debat sobre quin és i quin ha de ser el marc nacional en què volem reconèixer-nos. Sense paranys. Que ací ningú no diu, de cap manera, que o tot el territori és independent o no ho pot ser cap tros. Ni parlem de quanta gent ho vol o ho deixa de voler en cada territori, en cada zona, en cada comarca, en cada municipi o barri. Els exemples, arreu d’Europa, ho deixen ben clar. La Irlanda que ja és república no es pensa mai al marge de la Irlanda completa, de tota l’illa d’Irlanda, malgrat que haja d’aguantar i trampejar com puga l’ocupació britànica d’una part de l’Ulster. O Armènia, per a continuar amb els exemples d’abans, no es pensa mai sense l’Artsakh, encara que provisionalment haja d’acceptar l’existència d’un segon estat no reconegut i en lluita permanent amb els azerbaitjanesos.
No es tracta, doncs, d’adoptar dogmàticament un mapa sinó de saber quina és la teua nació i no oblidar-ho mai. Ni prendre cap decisió sense tenir-ho en compte. Ara mateix, com a país, en tenim un tros que ja és independent i es diu Andorra. I això és molt important. I un segon estat que es diga Principat o Catalunya o República Catalana serà un gran salt endavant, però no el final de la història. Però, com a valencià, deixaré la pell per a aconseguir la independència del Principat, que és la que és factible ara mateix. Però ho faré pensant també i sempre en la llibertat de Bétera, el meu poble, el país més meu, i com a pas imprescindible per a arribar-hi. No ho faré pas per aturar-me a Alcanar com si l’esquifit riu Sénia fos l’Amazones o Vinaròs fos un altre planeta i la gent que hi viu fossen uns totals desconeguts.
Per això reclame avui, mentre corre la flama, de poder-ne parlar. I pensar-hi. Que se’n parle. A Perpinyà, en l’acte del Consell per la República, es va fer un pas endavant monumental. Perquè instrumentalment Catalunya Nord, amb el suport al referèndum, ha fet miques una part de l’imaginari regionalista. Per fer-nos forts, per pensar-nos forts, cal anar més enllà i que el consell s’expandesca per tota la nació i faça propostes d’abast nacional. Que el pla que diu que prepara no finesca dins les ratlles administratives imposades per França i Espanya, encara que l’objectiu immediat siga alliberar les quatre províncies. Pensar-nos autònomament és el primer pas per a ser autònoms, és a dir, per a ser independents. I aquest és el valor enorme que per a la nació catalana té el fet de saber-se Països Catalans.
