25.12.2024 - 21:40
|
Actualització: 25.12.2024 - 22:22
Òscar Dalmau i Òscar Andreu han regirat l’arxiu de TV3, del 1985 al 2006, i el resultat és Tot torna. En aquesta sèrie de deu capítols de trenta minuts, ja disponible a la xarxa, recordem els Jocs Olímpics, el Fòrum de les Cultures, la primera copa del Barça, Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez, a través de la mirada irònica de Dalmau i Andreu. És l’aposta de la Televisió de Catalunya perquè la generació que de petits vam créixer mirant TV3 ara que som grans posem la plataforma 3Cat. VilaWeb es va trobar amb Andreu i Dalmau als estudis de Sant Joan Despí per parlar del seu nou programa.
—Com és que volíeu fer un programa sobre l’arxiu de TV3?
—Òscar Dalmau [O. D.]: Ens semblava que l’arxiu de TV3 encara no estava prou garbellat com sí que s’ha garbellat, per exemple, el de Televisió Espanyola. No és un programa de zàping, diguéssim, sinó que és un programa en què fem servir l’arxiu de TV3 per explicar què va passar aquell any, en l’àmbit d’economia, política, esport, etc.
—I porteu gent, també. He vist Llach en un capítol.
—O. D.: Fem els cameos i els fem a l’americana: agafar gent important del país i fer-los brillar. Això què vol dir? Donar-los unes rèpliques molt bones de guió i que sigui una cosa, un vist i no vist, que sigui un tast. I això fa que també pugi molt. A banda de Llach hi ha cameos de Pilarín Bayés, Maria Nicolau, Toni Soler, Marc Gasol, Joan Gaspart, Sebastià d’Arbó, no acabaríem mai.
—Sou nens de TV3? L’any 1985 teníeu 12-13 anys…
—Òscar Andreu [O. A.]: No em considero un nen de TV3. Jo vivia en un context absolutament castellanoparlant i castellanocèntric. A mi em va començar a interessar perquè vaig detectar que aquella televisió era feta en la llengua que em parlava la meva mare. Pensa, i això ho hem parlat algun cop, que fins a divuit anys jo estava convençut que el català era una llengua que s’havia inventat ma mare per parlar amb mi. Fins a aquest punt vivia en un context no només de parla castellana, sinó de referents castellans.
—I vau mirar TV3 pel Barça i Bola de drac?
—O. A.: Sí, i per aquestes petites píndoles de Pac-Man, Oliana Molls, o els dibuixos d’Els descamisats.
—O. D.: Els descamisats és una sèrie infantil i juvenil que només recordes tu.
—O. A.: Sí, i el senyor Cordills també.
—O. D.: Home, el senyor Cordills! Quan vam començar a estudiar plegats una de les professores era Mònica Terribas, que treballava amb Mikimoto, que feia Persones humanes, i un dels grans objectius de la classe era a veure si podíem anar de públic a TV3. Vaig anar-hi. Era l’època de L’escurçó negre, Els joves, Sí, ministre, etc.
—Aquesta mirada irònica al passat vol dir que hi ha qüestions que no podeu tocar? Inundacions en què moren milers de persones, per exemple?
—O. A.: Nosaltres ens hem especialitzat en sàtira política. I en aquest país tenim la història que tenim: l’Esquella de la Torratxa, El Jueves, Rubianes, en Jair, i tota la gent que ha hagut d’anar a l’Audiència Nacional a donar explicacions. Això vol dir que ens hem hagut d’especialitzar a parlar de coses sense que sembli que en parlem. Això es diu ironia o es diu sàtira. No ens hem tallat per parlar de res.
—Hi ha res que us hagi sobtat de veure ara? Heu pensat “com ha canviat el món” o heu pensat “som on érem”?
—O. A.: Ha canviat menys del que ens pensàvem. Tot torna. El concepte s’explica bé.
—O. D.: L’any 1985, per exemple, es veu una peça de la notícia on s’explica que els joves tenen molts problemes per a poder pagar l’habitatge i encara viuen a casa els pares. O treu el cap el coronavirus. No és la covid-19, però es diu coronavirus, sí.
—O. A.: Hi ha una altra cosa que també ens va fer pensar en aquest concepte de tot torna: l’any 1985 el Parlament de Catalunya es posa d’acord per demanar un millor finançament per a Catalunya…
—Heu notat cap canvi en el tractament de les notícies? Es feia diferent abans que ara?
—O. D.: Hem notat que la gent és més conscient, a mesura que van passant els anys, de què diu i què no diu davant una càmera. Els anys vuitanta són una mina per a trobar gent, sobretot anònima, que t’explica històries i es deixa anar d’una manera molt divertida. Després la gent és més conscient que allò ho dirà davant la càmera.
—I el presentador Arcadi Alibés, com és que continua igual després de tanys anys?
—O. D.: Perquè és una creació de Matrix. Però està més prim, eh? Això li passa a la gent que corre molt, passa a aquesta gent que fa maratons.
—O. A.: Crec que és entre l’aire condicionat i que són gent que es cuida. No són herois del punk, diguem, i no te’ls trobaràs a la una de la matinada.
—Teniu televisor a casa?
—O. D.: Jo no en tinc.
—O. A.: Tinc tele, però no sé com funciona. Si el comandament no funciona, he d’anar directament a l’endoll, és una cosa estranyíssima. Tot el que es consumeix a casa es consumeix per tauleta. Hi ha molta gent que fins i tot mira la sèrie al telèfon mòbil. Quan comencin a posar-se ulleres a dotze anys, ja ens ho trobarem.
—O. D.: Què tens contra la gent que porta ulleres?
—A Tot torna surt la gran enganyifa que ens van dir que el món s’acabaria l’any 2000? Els ordinadors s’apagaran, els aeroports tancaran…
—O. D.: Sí. Surt el Pellicer dient que el món s’hauria hagut d’acabar unes sis o set vegades seguint les profecies. “I saben què?”, diu, “aquí seguim”.
—O. A.: Quan deies allò de l’ensarronada em pensava que et referies a l’entrada de l’euro, que Déu n’hi do, també. Els cafès amb llet passen de costar 100 pessetes a 1 euro, és a dir, 165 pessetes.
—O. D.: I no us perdeu el 2004, parlant de pantomimes, que surt el Fòrum de les Cultures. Ningú sabia ben bé què era.
—O. A.: “He vingut cada dia, cent trenta cops, que sóc diabètic i el metge m’ha receptat que he de caminar”, diu un visitant del fòrum.
—O. D.: I l’altra raó que dóna és que té la targeta rosa.
—Voleu afegir res?
—O. A.: Sí, que nosaltres hem fet una proposta d’ordre per a veure el programa, que comença el 1985, però és una mica com Rayuela. Pots començar la sèrie pel programa que vulguis. L’any del teu casament, o quan vas tenir una epifania.
—O. D.: I que s’ha d’agrair a la tele que el programa duri trenta minuts, com volíem. Ens ho han respectat.
—O. A.: Amb el temps anirem fent coses més curtes. Ara ens han explicat que hi ha una tendència a Instagram de veure els vídeos partits per la meitat. A dalt, t’expliquen la Segona Guerra Mundial. A baix, un vídeo de maquillatge. Hem alimentat el cervell de manera que necessita molt d’impuls, tu.
