Els nostres músics

L’any va acabar ací, al meu país, amb un gran concert de Lluís Llach al Palau Sant Jordi de Barcelona. Un acte que va ser, com tantes altres vegades, més que un concert. Llach s’havia retirat com a músic el 2007, però no ho semblava, perquè el recital va ser magnífic. Magnífic en termes musicals, magnífic en termes de la generositat que Llach sempre demostra, i que es va concretar en la participació de músics joves, i magnífic des del punt de vista polític, també. Llach ja ha rescatat el país altres vegades abans amb els seus grans recitals i ho va tornar a fer aquesta vegada. No hi ha paraules per a agrair-li el compromís i el rigor.

Un compromís amb què, en l’àmbit de la música, els nostres països han tingut la sort de comptar sempre. La Nova Cançó va ser un moviment essencial per a la recuperació democràtica i per a la cultura catalana, igual com ho van ser els moviments paral·lels als vostres països. Al seu moment, Al Tall, Oskorri i Milladoiro ja van fer el seu particular Galeusca musical compartint escenaris. No puc oblidar, Maria, que l’admirat Zeca Afonso va estrenar “Grandola” a Santiago, la capital de Galícia. Personalment, he seguit la música basca i gallega amb entusiasme de fa anys. “A lendra da pedra do destiño”, d’Emilio Cao, és un dels millors discos que he sentit en ma vida. Jabier Muguruza és un músic que em fascina. I tants i tants més cantants i grups m’han permès, amb la seua música, de conèixer-vos millor i endinsar-me en les vostres cultures.

Vaig llegir Rosalía per Amancio Prada. Vaig conèixer Joxean Artze obligat per aquell estremidor “Txoria txori” del gran Mikel Laboa. I Muvrini a Còrsega, Allan Stivell a Bretanya i The Chieftains a Irlanda han tingut un paper similar als seus països. Recorde haver vist exposat en una vitrina del Museu de Bretanya l’LP de Stivell, Un dewezh ‘barzh ‘gêr‘ i haver pensat que era un reconeixement merescut a aquesta música que tant ens ha ajudat a saber de nosaltres i que encara ens ajuda avui.