Els nois van perduts

Fa un parell de mesos, a la meva bucòlica ciutat nòrdica, un grup de nois va decidir que calia lluitar contra el sistema i contra el discurs opressor i dominant; van entrar de nit a l’institut on estudien i van arrencar totes les decoracions LGTB per al festival que s’hi feia l’endemà. Quan es va descobrir qui eren i els van preguntar per què ho havien fet, van deixar clar que era per motius ideològics. Ho diuen tots els estudis arreu del continent, i també a Catalunya: cada cop hi ha més nois adolescents que defensen actituds retrògrades, molts més que els homes que ara som a la trentena i la quarantena. Com em va dir una companya professora, les noies joves cada cop estan més conscienciades i els nois són més fatxes.

Aquest fenomen té una explicació poc clara. Hi ha qui diu que és una rebel·lia adolescent, i si ara el feminisme o la ideologia de gènere són els discursos dominants i institucionalitzats, és normal que molts s’hi girin en contra. Ara, em sembla que a l’origen hi trobem una enorme confusió. Hem dit als joves, encertadament, que el vell model de masculinitat ja no és acceptable, però no hem sabut construir-ne un de nou que el substitueixi (en alguns països l’alternativa ha estat l’esport, tot i que no arriba a tothom). Mentrestant, els dos grans pilars de l’èxit social, sobretot entre el jovent –el nombre de relacions sexuals i els ingressos econòmics– es mantenen inalterables a la publicitat, els mitjans i entre les colles d’amics, però ara ja no hi ha un camí clar per a arribar-hi. Els quarantins hem tingut dues dècades per a escoltar les amigues, analitzar les actituds pròpies i mirar d’ajustar els comportaments, però un nano de quinze o disset anys rep discursos contradictoris de tot arreu, començant per la família.

En molts ambients de la xarxa s’ha popularitzat una cultura del greuge masculí, amb diversos graus de toxicitat. Aquest discurs defensa que, malgrat els esgarips de les feministes perpètuament enfadades, ara són els homes els que ho tenim més malparat. La cosa va més o menys així: “Els nois tenen un rendiment escolar inferior al de les noies i més probabilitats de rebre medicaments contra el TDAH o conductes disruptives, i n’hi ha menys que arriben a la universitat; els nois tenen més probabilitats de convertir-se en addictes a les drogues, l’alcohol, la pornografia; els homes són la majoria dels membres de les bandes criminals, dels sense-sostre, dels presoners i de les víctimes d’assassinats, i també són la majoria dels que moren a la feina, els que moren a les guerres i els que perden la custòdia dels fills en casos de divorci; i els homes se suïciden molt més” (a Catalunya, el triple que les dones).

El paràgraf anterior l’he tret d’un llibre recent, What about men? (I els homes què?, inèdit en català), de la periodista britànica Caitlin Moran, i que ha tingut grans lloances i crítiques salvatges. L’autora, que parla sovint de feminisme, vol retratar l’estat dels homes contemporanis, i s’interroga sobre si aquest greuge masculí és cert. Moran explica que totes les amigues de la seva edat (és nascuda el 1975) estan conscienciades sobre la violència de gènere, els problemes de la menopausa o la manca d’alleujament del dolor en els procediments ginecològics. Ara, llavors escriu això: “Quan miro els equivalents masculins (homes progressistes, d’esquerres, amb plataformes públiques) no hi ha aquesta cultura de tractar temes que preocupen els homes i els nois. No hi ha cap moviment progressista i organitzat que plantegi solucions als problemes masculins: el baix rendiment educatiu i l’exclusió; els altíssims índexs de malalties mentals i suïcidis; l’estrangulament influït per la pornografia; la paternitat vista com el rol parental menor; o l’epidèmia de solitud en els homes grans. No hi ha cap consciència que totes aquestes qüestions es recullin sota el lema ‘Com han de canviar les coses per als nois i els homes’ a semblança del feminisme.”

Davant aquest buit, i gràcies a les xarxes socials, han sorgit nous referents. La llunyania geogràfica em fa incapaç de dir-vos quins són els dels joves catalans –m’ensumo que la majoria seran castellanoparlants i sovint d’origen llatinoamericà–, però al món anglosaxó hi ha dos noms que dominen sobre la resta. Un és el psicòleg canadenc Jordan Peterson, exemple clar d’algú que ha acabat devorat pel personatge. Al seu best-seller titulat 12 regles per viure (en català a Columna Edicions) dóna uns consells bàsics als nois que van perduts, com ara “Redreça l’esquena i tira les espatlles enrere”, “Endreça-ho tot a casa teva abans de criticar el món” o “Sigues precís quan parles”. L’altre és el youtuber Andrew Tate, un apòstol del ressentiment popularíssim al Regne Unit i als Estats Units, capaç de defensar que les dones s’han de quedar a casa i pertanyen a l’home, o que “és millor sortir amb joves de 18 i 19 anys perquè és probable que hagin tingut relacions sexuals amb menys homes”. Tate és acusat de violació i tràfic de persones i de formar un grup criminal organitzat per a explotar sexualment dones.

De feminisme no en sé gaire, però de tractar amb adolescents, sí, de manera que permeteu-me donar tres idees. La primera és que ningú no s’escapa que et surti un fill retrògrad i misogin –ni les famílies més benintencionades, ni les nostres eminents feministes. Un adolescent d’avui rep cada dia una quantitat d’informació tan gran que els adults no ens en podem fer el càrrec, i hi ha una gran probabilitat que tot es descontroli. La segona és que hauríem d’evitar el camí mandrós habitual: tot això que ho resolgui l’escola. El sistema educatiu prou feina té, i contra allò que defensen polítics i pedagogs, sempre perdrà davant una ideologia contrària que vingui de la societat, de la família i dels amics.

El fet més important, però, és construir un discurs positiu per a dirigir-nos a aquests joves. Ara mateix la resposta institucional sol ser l’insult, l’escarni o les ganes d’alliçonar, i qualsevol mestre us dirà que aquests mecanismes són pedagògicament estèrils. Puc entendre la ràbia acumulada o l’ànim de revenja dels col·lectius històricament discriminats, però aquest camí no duu enlloc. Si creiem que tot canvi profund vindrà només de la pedagogia, i no de la repressió, haurem d’acceptar també que la pedagogia només funciona amb missatges positius.