09.02.2023 - 21:40
“Mira, té els ulls de la seva mare i el mateix agent”: amb aquest titular la revista New York Magazine donava carta de naturalesa al fenomen dels nepo babies, el terme de l’any 2022 als Estats Units, que ha arrelat gràcies a un llarg article de Nate Jones al portal de cultura Vulture, del mateix grup editor, que ha fet mullader.
El nom té ressonàncies vaticanes, quan els papes de Roma atorgaven dignitats i càrrecs de l’Església als seus nebots –o fills, directament, com els nostres Borja– pel sol fet de ser-ho. Però designa una tradició en el món artístic nord-americà: la preeminència al capdavant del show-business de figures que ja han nascut en famílies influents del seu mateix àmbit. Fills, en definitiva, que han arribat al capdamunt gràcies al seu talent innegable, però també a l’ambient que han trobat fet a casa. Que han nascut amb un pa sota el braç, vaja.
Els nens de casa bona de la generació Z
Però els nepo babies d’avui no són cardenals, ni bisbes ni canonges ungits pels seus dignes i pontificals oncles, sinó tot un reguitzell d’actors i actrius de la generació Z, fills d’actors i actrius, productors, directors, guionistes, músics, esportistes, etc. Es diuen Zoë Kravitz, filla del cantant Leny Kravitz i l’actriu Lisa Bonet; Lily-Rose Depp, filla dels actors Johnny Deep i Vanessa Paradis; Maya Hawke, filla d’Ethan Hawke i Uma Thurman; o Dakota Johnson, filla de Don Johnson i Melanie Griffith… Com ells, tants altres, famosos d’ençà del dia que van néixer –gràcies als seus progenitors no pas menys famosos– i avui dia regnant en sèries de televisió, en films i en les xarxes socials. Res de nou sota el sol del Sunset Boulevard de Los Angeles, des dels temps de Douglas Fairbanks Jr., fill ensems del gran actor de cinema mut.
A Catalunya, on tot és molt més casolà, el debat sobre els nepo babies no ha passat d’assenyalar els vincles familiars més obvis i alguns titulars esqueixats –dispenseu si el del meu article també els ho sembla– i un gag del difunt Zona Franca, en canvi, és una de les trames principals de la nova sèrie Bojos per Molière, que s’emet cada dilluns a TV3. Creada per Hèctor Lozano, l’inventor del fenomen Merlí, la producció es torna a centrar en una escola, però no en un centre educatiu qualsevol, sinó el benemèrit Institut del Teatre, fundat a començament del segle XX pel dramaturg, escenògraf, director i empresari Adrià Gual, amb el suport de la Diputació de Barcelona que presidia Enric Prat de la Riba. Gual, precisament, és el patriarca d’una nissaga que arriba fins als nostres dies amb el seu besnet, el director Roger Gual.
Ser fill de… potser no és cap ganga
Ferran Bonamusa, a qui dóna vida Albert Salazar, és un aspirant a actor i estudiant a l’Institut del Teatre, que té la sort o la desgràcia de ser fill d’un actor conegut i reconegut, el gran Arnau Bonamusa, interpretat pel no menys magne Pere Arquillué. Ser fill de qui és li ha permès de situar-se, des de petit, entre bambolines, mentre el seu pare triomfava als escenaris, a més de superar sense entrebancs les proves d’accés per a l’escola d’art dramàtic, gràcies a la capacitat d’enlluernament d’un cognom indubtable. Ara, aviat descobrirà que els privilegis heretats no impliquen ni el talent innat ni el reconeixement dels seus companys de classe, ni, encara menys, l’amor patern.
Vist així, el fet que en Ferran sigui un nepo baby de manual, no li a porta res de bo, i és possible de pronosticar que el pes del cognom patern serà més aviat una fatalitat per a esdevenir qui realment vol ser. Com dèiem, és interessant que sigui la ficció –una ficció centrada en el món de la ficció, que és el món dels aspirants a actors, directors d’escena, ballarins, titellaires, acròbates…– qui situï el tema estrella de la conversa pública nord-americana –i per extensió, mundial– en el terreny propi.
De fet, és evident que en el context cultural hi ha molts fills i molts pares. I molts fills que segueixen les passes dels pares. Autèntiques dinasties, com els Peña-Carulla-Gas, amb tres generacions de grans actrius. Però la pervivència de l’ofici familiar potser té més a veure amb la vida dels còmics de companyia ambulant que anaven de poble en poble, de ciutat en ciutat, en llargues rondes pels teatres de mig país –amb una certa tendència a viure a banda, produïda pel rebuig de la gent d’ordre–, que no pas amb la capacitat de determinats noms propis de perpetuar-se al cim dels turons de Beverly Hills i del passeig de la fama de Hollywood.
No és cap mala fortuna dir-se de cognom Benito, Farelo, Boladeras, Gas, Fernández, Martínez, Arquillué o Serrat i voler ser artista com el pare o la mare. Ni de bon tros. Però en un sistema tan feble com el català, tampoc no és la garantia de poder dormir a la palla. Parafrasejant el titular novaiorquès, podràs tenir els ulls de ta mare, però hauràs de fer sèries de sobretaula, doblatges, càstings, decidir si fer el pas d’anar a Madrid o no, com devia fer ton pare o ta mare abans. I com faran els teus companys sense llinatge. D’aquest punt de vista, viure atrapat en el cognom patern o matern, fer carrera a banda i llevar-se l’etiqueta de ser “el fill de…”, no és envejable. I és això que ens vol ensenyar el Ferran Bonamusa de Bojos per Molière. Fins a quin punt no s’espera d’ell que triomfi sobre els escenaris com son pare? Fins a quin punt ha pogut triar una carrera pròpia? Fins a quin punt ho ha pogut fer gràcies a –o malgrat– ser fill de qui és? Debats pendents més enllà de titulars i acudits.
Ho hem centrat en el món de les arts escèniques, però en el de les arts plàstiques o la literatura hi tenim exemples de fantasmes paterns que persegueixen als plançons d’una manera obsessiva, com el pare de Hamlet. I fills autènticament obsedits amb la fama del seu progenitor. Ser pare diuen que no és fàcil. Jo no ho sé. Ser fill, pel que tots sabem, tampoc.
Aquesta setmana se n’ha parlat
El duo meravella del teatre català, Sergi Belbel i Jordi Galceran, ho han tornat a fer. Han enfilat a l’escenari del Teatre Borràs una obra que fa pinta d’èxit. Protagonitzada per Sara Espígul, Míriam Iscla, Sílvia Bel i Natalia Sánchez, Fitzroy, quatre dones al límit s’ha estrenat aquesta setmana i té funcions previstes fins a Sant Jordi. La pervivència del teatre català, d’aquest dèbil sistema cultural sempre amb un peu en la supervivència i la precarietat, també es juga en la creació i captació d’un públic popular. Al costat de l’entès, del clàssic, de l’alternatiu, indispensable per a pensar en el futur. Esperem parlar-ne aviat.
