Els nens que odien les nenes

Tret que visquem a Mart, aquests dies haurem sentit a parlar una miqueteta de la minisèrie britànica Adolescència, disponible a Netflix amb subtítols en català. Sense aixafar la guitarra, la ficció tracta el cas d’un nano de tretze anys acusat d’assassinat amb arma blanca, i el que passa a continuació ens sorprendrà. No només pel prodigi tècnic dels plans seqüència, ja prou comentats, sinó pel realisme que transmet l’elenc protagonista, que et fa posar en tantes pells que encabat no hi ha sabó que te’n pugui treure el rastre, perquè el tens tot per la part de dins.

Una d’aquestes empremtes indelebles és en el sentit que ja no podràs veure igual les habitacions de les canalles. Com expliquen els coguionistes, a l’era analògica, els pares ens protegien de la influència de les pantalles enviant-nos al quarto a fer non. Ara, quan un progenitor envia una criatura a la seua habitació, no hi entra sola; la pantalleta li segueix les passes, si no li va a davant, i la porta que es tanca per una banda pot ser que s’obri per l’altra als pitjors baixos fons. Tallar el wifi a partir d’una hora és un acudit: al mòbil no hi ha horari de dos rombes, i si fem memòria, això és una cosa que ja sabíem abans dels mòbils i abans de les xarxes.

Segur que ho recordareu: al plistocè superior, quan l’internet començava a entrar a les cases a raó de 56 quilobits per segon, els mitjans convidaven experts perquè responguessin als neguits dels pares. Els seus consells avui fan riure però no: l’ordinador havia d’estar en un espai comú de l’habitatge, perquè els progenitors poguessin veure sempre què miraven i acompanyar-los en les cerques i la curiositat. Quina cosa més tendra, mare de déu. I bé, en un tancar i obrir d’ulls, hem passat d’estar sobreamoïnats quan una foto d’un nu trigava un minutàs a baixar, a la despreocupació tropical de donar un ordinador de mà a cada rei de la casa, perquè sa majestat ens l’ha demanat.

Potser hi té a veure la crisi d’allò que abans se’n deia autoritat, i el traspàs de poder dels pares més preparats de la història als seus petits descendents. El cas és que aquella prevenció dels primers anys, més fruit de la por del desconegut que no pas de cap coneixement de causa, ha donat pas a la impotència de no saber per on començar a abordar tanta amenaça en línia i tan variada. Per això, quan algú ens planta una bufetada com Adolescència, quedem estabornits i tornem a entrevistar una altra ronda d’experts, perquè encara ens estimem més fer el sorprès abans que no enfrontar-nos socialment als nostres delicats hereus.

Als qui no heu vist Adolescència, us deu haver arribat per tele, premsa i ràdio que tracta la radicalització misògina dels nois a través de les xarxes, una d’aquestes amenaces que dèiem. També deveu haver sentit que al Regne Unit, que vénen del futur, la sèrie ha obert un gran debat que ha reverberat fins i tot al parlament, on una diputada laborista ha proposat que es projecti a les escoles i a la cambra mateix. No sé si calen més pistes per a saber que som davant d’un problema de primer ordre, d’un tentacle nou que li ha sortit al terrorisme masclista clàssic amb l’adveniment de les tecnologies, en què al raonament criminal de matar-la “perquè era meua” s’hi afegeix el de matar-la perquè m’ha ferit en l’orgull de mascle digitalment. Una mena d’orgull que, amb la nova onada de xiquetes empoderades, ha resultat que era molt fàcil de ferir.

Ho diuen les estadístiques i ho expliquen els professionals que els tracten: nanos que amb prou feines han sortit de l’ou se senten assenyalats i culpabilitzats per maldats que necessàriament no han pogut cometre, o que es perceben acusats de no voler cedir uns privilegis que encara no han conegut. Per a aquests xiquets, és molt fàcil deixar-se convèncer pels missatges de l’anomenada masclesfera: és clar que no és culpa teua, homenet, això és el que et vol fer creure l’adoctrinament feminista; et parlen de privilegi masculí quan són elles, les dones, les que acaparen cada vegada més i més poder, també el de negar-te sexe quan elles en són les principals instigadores: qui és aquí la víctima?, quin privilegi és aquest?

Cadenes de raonament com aquestes les podeu llegir en un llibre temàtic que us recomano: Men who Hate Women, és a dir, homes que odien les dones, del 2023, amb el subtítol “Incels, artistes de la seducció i altres subcultures misògines en línia”. L’autora, Laura Bates, es va infiltrar durant un any en fòrums que professen i fomenten l’odi a les dones, a qui consideren la font de totes les seues frustracions… sexuals, perquè d’això tracta tot el seu món: de [no] sucar el melindro. La teoria és que les dones sempre volen sexe, però només amb el 20 % dels hòmens més atractius, alhora que rebutgen el 80 % dels desgraciats com ells, a qui neguen el mateix dret. Doncs entre les mil subtilitats d’Adolescència, també assistim a una teorització magistral i obscenament precoç d’aquesta idea que les dones deuen alguna cosa als hòmens bons, pel mer fet que són bons, pel mer fet que les tractin amb consideració.

La masclesfera i els seus influenciadors són com les humitats a casa: si tens nois, és segur que se’ls hi colaran al mòbil pel mínim porus per on puguin passar. L’altra cosa és la resistència que s’hi trobin, que és on som. Com tothom, jo també m’hi he trencat el cap, i remuntant el fil he arribat al punt en què comença la vida en línia de la canalla, que també és quan comença l’exposició a uns continguts diferenciats: a les noies, les bombardegen amb estereotips sobre allò que el món espera d’elles; a ells, els criden a l’acció, la competició i la dominació sense treva. És a dir, la mateixa merda amb què la societat els pressiona fora de línia. En fi, si a l’era analògica la fórmula ens va anar regular, no sé què n’esperàvem de la seua exacerbació en digital.

PS: Per cert, parlant de radicalització a les xarxes: l’extrema dreta, en la seua línia i obsessió, va voler fer córrer que Adolescència s’inspirava en el cas d’un nano fosquet, però que els guionistes, uns wokes rematats, el van canviar per un de blanquet: una bola més, ja coneixem els seus mètodes. En aquest sentit, val la pena recordar un detall: la masclesfera té l’origen en els teclats d’hòmens blancs, instruïts i occidentals, i el pas del temps sembla que no ha fet canviar gaire la cosa. Com observa Laura Bates: “Ens costa pensar en els hòmens blancs heterosexuals com un grup homogeni, però ens resulta senzill quan pensem en un altre tipus de persones.” No res, per a qui hi vulgui fer un parell de voltes.