Quan el català sabia fabricar paraules

‘Era cara-xuclada i seca com un clau’; ‘la riera migpartia la platja’; ‘va exclamar ell, bocaplè‘; ‘M’agradaria fer baixar els fums a aquests torrafaves‘; ‘una dona rabassuda i galtaplena‘; ‘De poc no m’enclou els dits, l’escanya-rals‘; ‘vaig comentar, capbaix, quan ja ens allunyàvem’; ‘El sergent barbablanc va comminar-lo a callar’…

Tots aquests fragments són de la novel·la La sorra vermella, de J. N. Santaeulàlia, una obra magnífica en molts aspectes, també en el lingüístic. És un d’aquests texts que et fan adonar de la riquesa que té el català. Si n’hagués de destacar res, sens dubte diria l’ús —profús i apropiat alhora— dels mots composts com els que he remarcat al paràgraf anterior.

De paraules compostes, en català n’hi ha moltes i de procedències ben diverses. Se solen classificar segons la categoria gramatical dels components. Per exemple, verb + nom: cagadubtes, gira-sol; nom + adjectiu (o participi): camatort, esmaperdut; nom + verb: capficar, coresforçar-se; adjectiu (o adverbi) + verb: carvendre, migpartir; nom + ‘i’ + nom: vetes-i-fils, plats-i-olles; onomatopeies: bum-bum, zig-zag…

Dins el conjunt del lèxic català, els mots composts hi tenen un gran ‘rendiment’; en el curs de la història, s’han creat moltes paraules noves i un dels millors sistemes per a ‘fabricar-ne’ ha estat aquest. Això fa que siguin mots genuïns i que molts no tinguin traducció directa a les altres llengües.

Vegeu, per exemple, una colla de mots formats d’un nom i un verb, i compareu la força expressiva que tenen en la nostra llengua i la que tenen en castellà i en francès: capgirar (cast., ‘invertir’; fr., ‘renverser’), colltòrcer (‘torcer el cuello’, ‘se tordre le cou’); ullprendre (‘aojar’, ‘jeter un sort sur’); corferir (‘herir en el corazón’, ‘blesser le cœur’). O bé aquests altres, formats amb un verb i un nom, una estructura molt i molt productiva: llepafils (‘remilgado’, ‘délicat’), menjamiques (‘persona poco comedora’, ‘petit mangeur’), tocacampanes (‘tarambana’, ‘écervelé’), escanyapobres (‘usurero’, ‘usurier’), cercabregues (‘pendenciero’, ‘bagarreur’), pica-soques (‘trepador azul’, ‘sittelle’) trencacolls (‘despeñadero’, ‘à-pic’), voltadits (‘panadizo’, ‘panaris’).

L’origen d’aquests composts és popular. En tots, s’hi veu al darrere la creativitat humana, la inventiva, molt sovint la ironia i tot… Hom s’ha d’imaginar que un dia a algú se li acut un compost, el deixa anar i, sortosament, comença a circular i a difondre’s. N’hi ha que no han tingut la sort d’arribar als diccionaris generals. Per exemple, sabeu què vol dir que una cosa és de trucalembut? No ho trobareu pas al DIEC, però sí a l’Alcover-Moll, que ens informa que significa ‘de poc valor’ i que es diu al Rosselló (per bé que també ho he sentit al Solsonès i a l’Alt Urgell). Un altre exemple: en una bona part del català central, un esquinç s’anomena popularment carnesqueixat (quin mot tan plàstic!), també registrat a l’Alcover-Moll i prou. Hi ha encara paraules col·loquials o vulgars que no han entrat a cap diccionari, com aquest torrafaves del llibre de Santaeulàlia (o torrapels o torravits, com diu encara la gent gran de la meva comarca); o com el popular titafluix, que potser és dels pocs mots que hem sabut crear darrerament.

Perquè és evident que hi va haver un temps que la màquina de fabricar paraules era potent i ben greixada, però avui, dissortadament, no. Voleu dir que, si ens ho proposéssim, no la tornaríem a engegar, aquesta màquina? Estic convençut que sí. Ara, en aquesta tasca de creació —i difusió— de mots nous, tan simple mitjançant la composició, els escriptors hi tenen un paper decisiu; i, en acabat, és clar, els mitjans de comunicació els haurien de fer córrer.

Com sempre, depèn de nosaltres.