Els mossos que van protegir Puigdemont: els millors, els més dignes

Per cert, l’actual i molt reivindicat cap dels mossos, el Major Trap-hero, recordo que va dir públicament que no hauria tingut cap problema- i de fet havia preparat- en detenir el Govern de la Generalitat en ple. Així està la cosa: ell exculpat i assistint a preses de possessió dels seus enemics a Barcelona com si no hagués passat res, mentre els mossos honorables segurament seran inhabilitats per le resta de la seva vida laboral i hauran de purgar anys a la presó.

És el que diem sempre de si val la pena jugar-se-la per aquesta generació de polítics i alts comandaments. Quan ells tenen la vida i la llibertat assegurada, el que li passi a la plebs menys coneguda és pecatta minuta.

I mentre sigui així ni serem un país lliure ni molt menys millor.

Molta sort als mossos que varen anar a Bèlgica. Honoren el cos i representen allò que hauria de ser una policia democràtica. Allò que semblava que havien de ser els Mossos però que ara, en tan poc temps, són a anys llum de ser.

Al cos de Mossos el que li sobren són “agents dòcils” … que obeeixen acríticament abans de defensar els principis democràtics que emanen del Parlament, lloc d’origen del cos policial.
Per al agents plenament conscients del seu paper, tot el suport i ànim. Com en la resta de processos judicials, hauran d’anar a cercar justícia a l’Europa democràtica que, com fa anys, torna a acabar-se als Pirineus.
El que caldria anar pensant també és com denunciar els jutges que fabriquen tots aquests processos de lawfare … i com fer-los respondre davant l’autèntica Justícia democràtica (com li passarà al Sr. Llarena). Els anys passen i d’ací uns quants el context polític i social pot fer-ho possible.

Durant un temps, suposo que aquests agents i altres com ells van merèixer el nostre respecte i estima. El dia1 d’octubre de 2017 jo vaig veure uns mossos com ells, patriotes, al costat dels col.legis i de la gent, tal com ha de ser.
Després d’allò, però, els repressors i els feixistes infiltrats han aconseguit que no hi hagi diferència entre els mossos i els cossos repressors dels colons.
Trist, però clar, avui.
Per això cal reconèixer la dignitat i el valor dels qui es van jugar la feina i la repressió que ara els amenaça.

Bufff quina mandra està cada dia en donar publicitat a la màquina inquisidora enemiga. Que si la publicitat de Colón, que si en Buch, q si Mossos perseguits… És que encara no hem entès que a la Guerra cal prendre una actitud guanyadora, i no victimista. L’assumpció de les derrotes o de les victòries comença des del propi relat. I no crec que aquesta línia dels mitjans catalans de ser altaveu de les decisions i ocurrències de l’enemic sigui la millor manera d’eixamplar cap base, doncs incrementa la sensació de perdedors. I ningú s’hi atansa als perdedors. Dit això, visca els qui han actuat i actuen amb honor.

D’alguna manera estic amb les paraules del Sr. Vilà, siguem més proactius i menys victimistes, si no els fatxendes espanyols tindran les de guanyar, car es creixen amb la por o indecisió de la víctima.
Necessitem accions al terreny o économiques i gestionades fora de les urpes del regne d’espanya.

ANC i Omnium ens cobren quotes que en part han servit per les fiances fixades per la corrupta In-justicia espanyola contra els líders independentistes. Doncs no s’ha d’oblidar a aquells que en segon pla van treballar per la independència, com ara els mossos que esmenta la editorial, i, si la seva feina està en perill per la deixadesa dels consellers “independentistes”, s’ha de cobrir aquesta necessitat.

Dit això, trobo que el conseller d’Interior de torn hauria d’haver aprofitat la treta de màscares d’uns quants (o molts) mossos durant el 155, per anar modelant el cos de policia i netejar-lo de tot lo que en Saura va permetre entrar. Sembla que no tan sols no s’ha fet, si no que al contrari, s’ha permès la caça de bruixes per par dels mossos espanyolistes. Indignant.

Per exemple, si és veritat el biaix del major Trapero, i això el Conseller ho pot saber de cert, un cop absolt no se li hauria d’haver restituït al càrrec de màxim comandament.
Llegir que el MHP Torra ho va intentar i no se’n va sortir, és gravíssim i és només una altra mostra de la deslleialtat del govern que tenia.
Algú vol ara lleialtat cap a en Pere Aragonès amb aquest precedent?

Lo dit, si tenim consellers realment independentistes, una de les seves prioritats hauria d’haver estat proactius en vetllar pels funcionaris que van donar la cara per la República.

L’honor i la valentia, solen pagar-les d’aquesta manera. Els traïdors, el abusadors i mes covards dels cossos policials, en un terreny com el nostre(colonial encara, llastimosament) solen rebre honors i medalles. Sempre que hàgin acomplert l’abús que els manin, encara que sigui atonyinar sense solta ni volta O assassinar fins i tot. Qui defensa el poble O els seus representants, sol ser discret i desconegut(com cal), no espera ni sol a rebre mes recompensa que la satisfacció de la feina ben feta, a ells el meu homenatge i als que estan essent perseguits, honor per sempre. Els jutges “felons i rastrers” intentaràn fer-los tant de mal com puguin.

Hi pot haver Consellers, Secretaris Generals, Caps de Gabinet, Caps de Premsa, Coordinadors i Assessors de tota mena. Alguns de molt competents i resolutius i d’altres no tant. Alguns que hi romanen durant una o més legislatures i d’altres només uns mesos. Però l’èxit o el fracàs de tots i de cadascun d’ells sempre depèn de la professionalitat, fidelitat i competència del conjunt de les persones que treballaven sota la seva responsabilitat, siguin funcionaris o interins, en definitiva, el servei que es dona als ciutadans depèn del seu grau de responsabilitat.
I aquest grau de responsabilitat es demostra quan les situacions són complicades, quan les indicacions arriben tard i malament o es contradiuen, quan es redueix el pressupost o quan son traslladats o acomiadats companys i col·laboradors, quan tot això passa, s’ha de continuar fent la feina amb la màxima eficàcia.
Els servidors públics que motiven aquesta editorial, han demostrat ser-ho, convençuts de la responsabilitat que tenen encomanada i han actuat amb una gran fidelitat a la institució i al seu màxim representant escollit democràticament per la ciutadania de Catalunya. Han actuat d’acord amb el què s’espera d’ells, com ho fan molts dels seus companys en tantes i tantes altres ocasions, diàriament, i no només en els atemptats de les Rambles, comentats abastament.
Aquets servidors públics, que fan la seva feina i prou, però que hi posen aquell plus de interès, de vocació si voleu, que els distingeix del la resta, i que podem trobar a totes les conselleries i a tots els nivells, mereixen l’agraïment de de tota la societat. Si visquéssim en un país normal serien objecte de reconeixement, homenatges i condecoracions, ara i aquí, s’afegeixen als més de tres mil conciutadans, pels que se’ls demana presó i inhabilitació.
Per afrontar definitivament una ruptura democràtica, nomes cal recuperar la unitat d’acció entre les institucions, l’acció exterior i el moviment ciutadà d’abans de l’1-O.
El moviment ciutadà ja sabem que hi és, però seria convenient que el Consell per la República recuperi una mica de entusiasme i activitat i que es manifestin els diputats i membres del Govern disposats a donar aquest nou embat.

Gràcies Vicent, els més honorables aquest mossos.
Encara veig comentaris de subcriptors de Vilaweb que es sorprèn , encara no tenen clar que espaÑa és un sistema franquista i una part important de la seva societat tenen aquesta idiologia; no cal anar a la plaça Colón de Madrid per veure aquests realitat, àneu per l’àrea metropolitana, que la varen batejar Tabarnia i veureu aquesta realitat.
Fa temps que algú va dir que dintre de cada espaÑol hi havia un petit franco.
Ara, també tenim el uns polítics com l’Aragonès, Sebrià, J. Sanchez i així una llarguíssima llista, còmplices d’aquest sistema.

Hi ha un imperio al que no l’importa enfonsar-se si pot fer patir. Catalunya pateix per haver volgut exercir l’acció primera en una democràcia: Votar. A aqueixos mossos els persegueixen per haver protegit el President votat. Els “imperios” diuen ser una democràcia, però castiguen durament qui pràctica actes propis de la democràcia. Hi ha, doncs, un conflicte de termes tant exagerat que acaben dient que votar és saltar-se (la corda) de la democràcia que es concedeix el privilegi de ser la democràcia a cops de porra, no pas practicar la democràcia A la transició, enlloc de canviar els criteris polítics, van canviar-ne els noms de tal manera que ara defensen la dictadura anomenant-la democràcia i donen medalles als més violents.

La setmana que ve farà tres anys que el president Puigdemont em va fer el gran i inesperat honor de visitar-me a casa. Dels dos mossos que l’acompanyaven, un es va quedar al carrer al cotxe, i l’altre va pujar amb ell. Jo llavors no tenia idea de en quines condicions aquests homes feien la seva feina. Avui, després de llegir aquest article, sento profundament no haver-ho sabut i no haver donat als dos efusivament les gràcies. M’afegeixo als companys de fòrum en aquesta gratitud a tots els mossos que valentament fan el que la seva dignitat els hi demana. Aquests homes són exemplars i els que els persegueixen són gent sense decència. Així de senzill.

Si mesos enrere ens feien esment de Wolin i la democracia dirigida, avui ho hem de lligar amb la competència de dirigir o el seu contrari: la incompetència. I sí, és incompetent deixar a un servidor públic desprotegit a mercè de qualsevol accident. Més encara si pretens mantenir la ficció d’un estat de dret, i amb aquest la ficció d’un judici just. Per tant, és d’incompetents posar-se en el vesper de jutjar a unes persones que en el marc del seu espai personal, fora de l’horari professional, surten al pas per complir amb la normalitat d’aquests estat de dret que ens hem compromès a representar i que per un mal pas, les circumstàncies no ens deixen. Però no, a la fiscalia no hi ha només afinament; sinó bàsicament obsessions. Obsessions malaltisses que ajuden a convertir un pla professional en una incompetència plena ( no com la democràcia espanyola que és ben buida ), i dirigida. I vés que alguns d’ells no identifiquin tal demèrit com la seva qualitat professional més remarcable ( a l’estil del Tàcitos, la Del toro, Llarenas y Marchenas, y el chico de los vídeos ). A tal sort de tonteries, a tanta estultícia acumulada, què podem fer per reformar-ho? La resposta és ben clara: res de res. Apartar-se’n. No en queda d’altra. I podem anar veient com això mateix, vull dir l’apartar-se’n, és la solució lògica que fa tothom: sinó com hem d’entendre l’espectacular trobada Sánchez- Biden d’ahir mateix?

Diguem que són els mossos que estimen més la causa de Catalunya.
“Els més patriotes” o els que han tingut més oportunitats per discernir entre just o injust.

No em puc ficar dins de la consciència dels que no han col·laborat amb el Govern legítim de Puigdemont.
Poden ser espanyols que han fet el que han cregut millor per la seva pàtria Espanya.
Poden ser dignes pares de família espanyols i no podem dir son indignes tots els que se senten honestament espanyols.

Nelson Mandela va saber perdonar i va guanyar.
Quan estiguem en contra del crit “Ni oblit ni perdó”, començarem a guanyar.

Qualsevol ciutadà se sentiria honrat i orgullós de poder comptar amb una policia que defensa el seu president, els seus ciutadans i el seu territori. No té preu poder comptar amb aquesta manera de fer i sobretot de sentir, per part d’uns funcionaris de tanta transcendència. I sobretot quan al cos deMossos en sobren tants de grollers, deslleials amb nosaltres els catalans, els nostres drets i la nostra cultura. Tenim policia espanyola i guàrdia civils al cos de Mossos, però NO són la nostra policia, són la policia de l’estat veí, podrit de corrupció i de pobresa intel.lectual i moral. Que marxin, fem fora els indignes!

El que faci falta per a la nostra policia, assetjada per l’enemic pollòs i miserable.
Som vostres.

D’acord amb sr. Vilà, amb sr. Ruiz. Fem més propostes, analitzem-les i tirem-les endavant. Vam posar en escac l’estat espanyol quan portàvem la iniciativa.

A curt termini :
1. horaris de treball europeus, que les multinacionals es sentin còmodes amb l’horari català, i que els treballadors tinguin des de les 18:00 temps de lleure.

2. canviar la Diada, hem d’anar acabant amb celebrar derrotes i ser nostàlgicament estètics; no, siguem pràctics i orgullosos : Diada 1 d’octubre.

3. compartir la mirada catalana al món, fent mitja hora de notícies al canal 3/24 en diversos idiomes : anglès, xinès, urdu, (necessitem accedir al món dels immigrants d’Ïndia, Pakistan, Xina, i que la nostra versió de la història sigui coneguda, i reconeguem que el castellà és un actiu per la part espanyola)

4. ser exigents i abandonar les associacions que tenen la direcció “unidireccional” que envien missatges “no reply”. no som xais que ens han de donar instruccions acrítiques.

5. reactivar procés constituent; ens haurem de creure que la constitució catalana haurà de procedir de la depuració del que desitgen els catalans i les catalanes.

a mig termini:
6. nova llei electoral catalana, que la prioritat dels partits no sigui únicament el seu benefici sinó el benestar global.

7. el contrapès al Parlament, no cal que sigui una càmara territorial tipus Senat, sinó una organització de ciutadans empoderats.
Consell i Assemblea de Ciutadans de la República. 99 individus de la societat civil amb dret a veu i vot, 1 individu designat pel Parlament, només amb veu, sense vot. Només s’inscriuen els que tinguin experiència de voluntariat. Per sorteig, cada dos anys es renoven els 100 consellers : 10 de l’empresa i sindicats; 15 de l’art, la cultura, la creació ; 20 de la universitat i recerca ; 54 del registre ciutadà, 1 del Parlament. Faciliten comunicació entre representants i representats. Amb majories simples, poden promoure Iniciatives Legislatives, i amb majories reforçades, poden arribar a rebutjar un projecte de llei. És a dir, un organisme seriós i empoderat.

8. posar-nos a roda de París i Berlin. Defugir cants de sirena de Londres, que ja sabem com les gasten. Amb totes les mancances del jacobinisme francés i de la ultraracionalitat germànica, són els referents per Europa i els qui ens hauran de reconèixer. Fer-ho fàcil. Si convé, sol·licitem incorporar-nos dins de la francofonia, i /o germanofonia. Més proximitat amb aquestes societats, més llunyania -mental- amb Madrid.

A part de fer coses actives, a peu de carrer, també podem continuar “rajant” escarxofats al sofà de tot allò que fan malament els adversaris.

Realment no sé com funciona el cos de mossos d’esquadra. Com s’anomenen els diferents graus, quin poder té el conseller per nomenar els principals càrrecs…La creació d’aquest cos va partir d’un acord de Pujol i el govern d’Espanya, amb una reserva del 10% de guàrdies civils i policies espanyols. Van ser la guineu dins del galliner. Després descobrim que el major Trapero estava disposat a detenir el president Puigdemont, i incomprensiblement va ser alabat per elements independentistes i fins i tot ha tornat a dirigir els mossos. Algú entén què passa? Però no tot està perdut. Em pregunte, quan el senyor Trapero hagués anat a detenir el president, tots els mossos s’haurien creuat de braços? Potser alguns haurien a defensar el govern del país? No ho sabem. Recorde que dins del cos hi ha una associació gairebé clandestina “Mossos per la República”. Si arriba el moment ningú sap què passarà, i no ens enganyem, algun dia si Cartalunya vol ser independent, la violència espanyola serà contundent i el cos dels mossos hauran d’actuar, a favor d’Espanya? a favor de les institucions catalanes? El capo Trapero ja sabem què farà, fins quan manarà els mossos?