14.06.2021 - 21:50
|
Actualització: 15.06.2021 - 08:49
Ara ens hem acostumat a la normalitat amb què els exiliats catalans es mouen per Europa, amb la situació personal gairebé regularitzada, però la primera vegada que vaig anar a Brussel·les, ja amb l’exili instal·lat allí, el panorama era molt diferent. A vegades no donem valor ni a això, però m’agradaria que hi reflexionàssem. Els membres del govern a l’exili vivien acorralats, sense cap garantia sobre allò que els podria passar l’endemà, exposats a ser detinguts i enviats a Espanya o a coses pitjors encara.
Vaig arribar a la ciutat sense saber on anava. Em van dir que m’enviarien el lloc de la reunió amb el president Puigdemont, a qui volíem fer una entrevista, per una aplicació que m’havia de descarregar quan fos a Brussel·les. Es movien en aquell ambient, gairebé de clandestinitat. Va resultar que la reunió era en un hotel molt discret. Hi vam anar amb taxi i a la cantonada em va sorprendre moltíssim una figura que vaig reconèixer, un dels mossos que es movia sempre prop del president a Barcelona. Després n’hi havia més. Sempre discrets, sempre atents, sempre elegants, si em permeteu de dir-ho així.
Els vaig continuar veient unes quantes vegades, en més visites. Fins i tot una vegada vaig escriure un editorial com aquest en una de les seues taules, mentre em feien esperar per discreció, arran d’una visita inesperada. Durant mesos aquests treballadors públics van continuar custodiant el president en les situacions més complexes. Amb una professionalitat i un sentit de la dignitat institucional com poques vegades he vist. I amb la serenitat i la decisió que s’espera d’un cos com aquest. Com que el president Puigdemont mateix ha explicat en el seu llibre que em vaig trobar embolicat per casualitat en un incident, acompanyant-lo, pels carrers de Berlín, crec que puc explicar-ho. Vaig ser testimoni de primera mà de la seua valentia i de la seua capacitat.
El dia que es va constituir el Consell per la República, el desembre del 2018, al teatre on es feia l’acte vaig fotografiar unes cadires reservades que tenien un cartell aparentment críptic. Hi deia “CME, ABP Brussel·les”. És a dir, “Cos dels Mossos d’Esquadra, Àrea Bàsica Policial de Brussel·les”. Es tractava, com és fàcil d’entendre, d’una demarcació informal, creada per agrupar les dotzenes i dotzenes de mossos que de manera voluntària, pagant-s’ho ells i perdent dies de permís i vacances, pujaven a protegir el govern legítim de Catalunya, els membres del govern.
Aquests mossos d’esquadra van ser perseguits d’ençà del primer minut pel govern del 155. Però també per la prefectura del cos. El president Quim Torra va provar de resoldre la situació amb la creació de l’Àrea de Seguretat Institucional, calcada del model francès, espanyol o americà, però no se’n va sortir. Les pressions internacionals del govern espanyol van ser salvatges, però també internament aquells que representaven el bo i millor de l’esperit i de la raó de ser del cos van ser arraconats i es trobaren cada dia amb més i més dificultats de fer allò que volien fer. Des de la prefectura. Al mateix temps que la BRIMO ens castigava als carrers deshonorant pels seus excessos violents la senyera que portaven al braç, el cos dels Mossos d’Esquadra impedia l’acció honorable dels seus millors i el sergent d’escortes Lluís Escolà, que ha estat la cara més visible i coneguda dels treballadors públics que no han deixat mai tot sol el 130è president de Catalunya, era víctima, d’una manera molt especial, de la repressió. Primer el cos dels Mossos el va voler denigrar, fent-lo treballar de controlador dels accessos d’una galeria de tir. I ahir es va saber que la fiscalia del govern més progressista i dialogant de la història li demana quatre anys i sis mesos de presó i tretze anys d’inhabilitació per haver acompanyat el president en els moments més difícils.
Per tot això que van fer, per tots els riscs que van córrer, ell i tots els altres són una gent que mereix tots els honors, en cap cas la presó. L’ABP Brussel·les i tots els qui hi van passar són els millors, els més dignes i honorables entre els nostres policies. Simplement això.
PS. Ahir vam fer un dels debats sobre l’actualitat política basats en les preguntes dels subscriptors. Si no el vau seguir en directe, ací en teniu el vídeo.
