L’altre dia, parlant a partir de l’exemple de la transició espanyola, avisava que amb la formació del nou govern del PSOE, amb el suport d’Esquerra i els Comuns, es desencadenaria immediatament una operació destinada a posar-nos a tots aquells que no hem entrat en el règim en el camp d’acció de la repressió. I així ha estat. Gas pebre als manifestants de l’ANC, intents desesperats de detenir el president Puigdemont i després una nova campanya massiva de desprestigi i les detencions arbitràries d’aquells a qui alguna televisió espanyola ha batejat “els mossos de Waterloo“.

En concret, tres de les persones que d’ençà del 2017 han ajudat voluntàriament a preservar la necessària seguretat dels exiliats han estat les primeres víctimes ara de detenció i han rebut tractes denigrants per part del mateix cos de policia del qual formen part i al qual han servit, com explicava dissabte el president Quim Torra, amb dignitat i eficàcia durant aquests anys. I els han deixat sense sou i feina. La raó? En un dels casos, una raó tan pelegrina i poc seriosa com un comentari divertit en una comissaria. En els altres, la seua presència –i res més que es puga demostrar– en l’acte institucional de rebuda al president Puigdemont al passeig de Lluís Companys. Cap d’ells no ha fet res que es puga considerar delicte, però això en aquesta nova època tant hi farà.

Siga com siga, la detenció dels mossos de Waterloo ha posat sota el focus informatiu unes persones que cal reivindicar especialment, per la seua lleialtat, pel seu sentit institucional, per la seua dedicació i, també –que d’això ningú no en parla– per la seua gran qualitat professional i expertesa. 

(Entre parèntesis i parlant de qualitat: si l’acció de dijous, l’haja fet qui l’haja fet, l’hagués fet el Mossad –ja m’entenen què vull dir, si l’hagués fet un d’aquests cossos policíacs de pel·lícula que fan coses impossibles– tothom estaria avui amb la boca oberta i explicant llegendes.)

La primera vegada que vaig veure en acció aquesta gent va ser a Brussel·les. Passaven pocs dies de la proclamació de la independència i no se sabia ben bé on eren els membres del govern a l’exili. Em van dir que quan arribés a la capital belga rebria un missatge al mòbil i que seguís les instruccions. En arribar a prop del lloc que m’havien indicat, vaig reconèixer un dels mossos que formava part de la protecció del president a Barcelona i em vaig quedar molt sorprès. Ell em va saludar pel meu nom i em va indicar el camí, per on hi havia, controlant, uns quants mossos més.

D’aleshores ençà, els he vist infinitat de voltes. Sempre discrets. Sempre elegants. Sempre eficaços. El mateix president Puigdemont ha explicat en el seu llibre una situació a Berlín en la qual jo també em vaig veure embolicat i només puc dir que els mossos que l’acompanyaven es van comportar d’una manera admirable; aquesta és la paraula: admirable. No crec que es puga explicar tota la feina que ha fet l’exili aquests set anys sense fer una lloança extraordinària d’aquesta gent i de com de bé treballen.

I no són els únics. El 2017, arran dels atemptats del mes d’agost, vaig tenir l’oportunitat de conèixer uns quants dels mossos que feien feines d’intel·ligència, per poder elaborar un reportatge sobre com havien aconseguit de resoldre la situació. El reportatge em va costar un any de completar i el vaig publicar en l’aniversari dels fets: “Cent hores perseguint Younes“.

Vaig quedar profundament impactat veient-los, veient com es movien, les coses que feien, com portaven la informació que tenien, de quina manera parlaven, què sabien, com aconseguien informació, com es relacionaven. Per la meua feina i en diverses etapes de la meua vida he après molt sobre serveis d’informació d’uns quants països del món i en aquell moment vaig fer-me conscient que la policia catalana tenia professionals d’un nivell que no tenia res a envejar a ningú.

Segurament per això, quan el govern espanyol es va apoderar de la Generalitat la primera cosa que va fer, i la que va fer amb més intensitat i consciència, va ser dissoldre bona part de l’estructura dels Mossos d’Esquadra. Destruir-la. Fer fora professionals de primer nivell, recol·locar-los en llocs indignes, degradar-los, dissoldre equips, perseguir qualsevol espai dins el cos sensible, políticament parlant, i promocionar les unitats com la BRIMO plenes d’individus espanyolistes i d’extrema dreta. 

Les ADIC van fer i han fet tots aquests anys una gran feina per preservar la dignitat d’un cos que l’agost del 2017 rebia flors als cotxes per part d’una ciutadania agraïda i que avui se’ls mira com uns estranys, com a gent perillosa en qui no es pot confiar. La veritat és que el cos és destruït davant els nostres ulls, però la sort és que els mossos de Waterloo –i tota aquella altra gent que de dins estant resisteix– són l’esperança.

PS1. Aquests dies he rebut molts correus i comunicacions del cos de Mossos d’Esquadra, la immensa majoria estan profundament avergonyits per això que passa. Molts m’han fet veure que els fan mal les crítiques que reben com a cos i demanen que discriminem entre la política i la seua feina. Que sapiguem diferenciar entre allò que els polítics els ordenen –coses tan fastigoses com, per exemple, vigilar el cementiri d’Amer com a part de l’operació Gàbia– i la feina al servei dels ciutadans que ells intenten de fer de la millor manera possible cada dia. En deixe constància.

PS2. Avui s’ha sabut la composició del que serà el govern del president Illa. En parlarem en calma, però de moment les sensacions no poden ser més dolentes. Un nucli central espanyolista i profundament reaccionari, un parell de consellers convergents reciclats i dues conselleries en mans del sottogoverno d’Esquerra, com ja s’havia dit que passaria i que explica força bé les raons reals del pacte de govern. Per anar fent boca, poden llegir aquest perfil que publiquem avui: Javier Villamayor, l’espanyolista desacomplexat en els engranatges del govern d’Illa.

PS3. En la gran operació que ha començat ara per a intentar de tancar la revolució catalana el paper dels mitjans és fonamental. Ho va ser els anys setanta i ho tornarà a ser ara. A VilaWeb en som especialment conscients i sabem que una de les eines que faran servir és marcar quina és l’agenda i de quines coses semblarà normal de parlar i de quines no. Com hauran comprovat avui, no en farem cas i continuarem fent periodisme.