Els morts i tots els seus ocres

Tots coneixem gent aclaparada pels seus morts. Gent que viu amb els fantasmes del passat durant tot l’any, no únicament ara que és Tots Sants, amb tots aquests ocres i vermells i grocs que converteixen la mort i la caiguda de les fulles dels arbres en una de les grans belleses. La bellesa de l’adéu, en tota l’esplendor és viure, aquests dies, sota banys d’ocres, damunt catifes de grocs. Tots hem conegut, sí, gent atrapada pel traspassat en casos com ara suïcidis o assassinats de familiars, que et trastoquen la vida potser per sempre més. Gent amb tristeses i odis que fan establir un lligam constant, una obsessió, amb qui se n’ha anat, que dura sempre, no solament ara, que en plena Castanyada recreem amb panellets les antigues ofrenes als difunts. Tots hem conegut gent presonera dels seus morts fins i tot en vida, com, en el meu cas, aquell veí de la Vall que conduïa (condueix?) amb un taüt dalt el cotxe i que, arribat al bar, duia el silenci a la discoteca que romania callada, per altaveus que hi haguéssin, fins que deixava anar la maleïda frase (“aquest taüt és per al meu pare!”); o aquell home a qui llogàvem el pis a Tel-Aviv que tenia de codi de wifi “Six Milions”; o aquella amiga que va posar una fotografia de la mare al congelador per superar el trauma mal resolt en vida.

Però aquest no és pas el cas de molts de nosaltres. La major part de nosaltres no celebrem rituals exòtics, ni eufòrics, com els músics de jazz de Nova Orleans que toquen músiques alegres pel camí del cementiri, ni ens sentim aclaparats, enterrats, traumatitzats pels nostres morts, ni fem pinta d’enterramorts en vida com el poeta Espriu. Molts de nosaltres no creem silencis tensos del record. La majoria de nosaltres guardem fotografies sense fer-ne capelles. Guardem peces de roba sense fer-ne museus. I amb el temps podem establir amb el mort una nova relació que, amb el pas dels anys, t’adones que també va a èpoques: la relació no resta fixada en un record en vida, sinó que canvia. No sempre ho vivim igual. Hi ha èpoques que el somnies, èpoques que no hi penses gaire, a vegades hi parles, a vegades t’acompanya i és ell qui fa el pas.

El mort més a prop que tinc és el meu pare, mort ara fa vint anys, que se m’apareix bàsicament en els bons moments, siguin col·lectius o individuals, gens castrador, gens jutge, sinó vitalista, energètic, també ara. Un tros de pare en vida, un tros de pare en mort. I al racó de fotos dels quatre avis, tres de vius i ell, allà el tinc, que també el veuen els meus fills, i veig que evoluciona, en caràcter i tot, a través de les preguntes dels néts que no va conèixer, però que se’ls ha infiltrat a dins. (Ell, i Pepe Rubianes, que no coneixia, són els dos morts que trobo a faltar més sense gens de pes, ni de recança) Hi ha morts, en canvi, que em pesen molt més, per poc o molt que els hagués conegut: morts en accidents de cotxe tornant de festa major, quan érem joves, algun dels quals hauria pogut ser jo; coneguts, ni tan sols amics, adolescents morts al col·legi, quan més se’ns graven a foc; o infants estimats que ens han deixat dins taüts blancs, o parelles d’amics, que un cop morts les ha deixat desfetes; o persones que admirava en vida, i que, si no vigilo, injust, egoista, fracassat, reclamo que els familiars, els amics, la parella, esdevinguin simples còpies del finat (en lloc d’ésser ells mateixos, com són) i me’n recordin frases i escenes perquè pugui reviure’l i oblidar que ja no hi és, en lloc d’acceptar-ho.

Els morts, i tots els seus grocs, i tots els seus ocres, i tanta bellesa de l’adéu, i tan bons els panellets, aquestes ofrenes als difunts.