30.10.2024 - 21:40
|
Actualització: 31.10.2024 - 09:51
Al meu país la pluja no sap ploure. Ho cantava –i com en tantes altres coses tenia raó– Raimon. I és veritat: tenim un país on la pluja no sap ploure. O plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera. Si plou massa és la catàstrofe.
I “catàstrofe” és la paraula més adequada per a definir tot això que hem viscut des de dimarts a la vesprada, aquesta fúria hídrica que ha arrasat la Ribera, la Plana d’Utiel i l’Horta, on ha deixat un panorama de devastació del qual ens costarà molt de recuperar-nos.
Però tots els diners que puga costar la tragèdia no són res ni tenen importància al costat de l’esgarrifosa xifra de morts. En el moment de redactar aquest article editorial ja parlem de noranta-dues persones mortes, cosa que segurament vol dir que quan escampe l’aigua i es puga fer el recompte final haurem sobrepassat el centenar.
Un centenar de veïns nostres que, simplement, no haurien d’haver mort.
En un país on la pluja no sap ploure hi ha inconvenients que no poden ser evitats. Però hi ha situacions que poden ser evitades –i ho han de ser. Concretament els morts d’aquesta tragèdia.
Esperança Camps va elaborar ahir a migdia aquesta cronologia que acorrala i acusa el president de la Generalitat Valenciana. I és ell qui ha de donar explicacions de la seua negligència criminal. Hora a hora, minut a minut i decisió a decisió.
Va ser Mazón qui va dir –i després ha provat d’esborrar-ne el rastre– que tot anava bé i que la situació s’estabilitzaria i amainaria a partir de les sis de la vesprada. I a les set l’aigua s’ho enduia tot a Paiporta, abans que la Generalitat avisàs la població del perill que corria.
Però al matí els tècnics ja havien avisat que la situació era molt perillosa. Contradient de manera significativa i pública el missatge de la Generalitat.
Se sabia que aquell episodi de pluges seria greu. Se sabia que sobreeixirien barrancs i rieres. Se sabia que perillarien les zones urbanes travessades per aquests barrancs i aquestes rieres.
La pluja no es podia evitar, però es podia haver evitat que els ciutadans fossen al carrer, que no entenguessen que havien de refugiar-se i que no fossen conscients que els perillava la vida.
S’ha mort gent perquè va córrer al garatge a traure el cotxe i mai més no va tornar. S’han mort avis que, simplement amb un poc de temps i tranquil·litat, haurien pogut pujar un pis, tan sols un pis!, i salvar la vida. S’han mort treballadors al peu d’una fàbrica on ningú no havia ordenat de cessar l’activitat, per prudència, en vista de l’alarma meteorològica.
Les alarmes oficials van arribar tard. Que a un cadàver li sone el mòbil a la butxaca avisant-lo del perill que corre no li serveix de res, ja. El president Mazón, siga per la por de reconèixer la seua imprudent decisió d’eliminar la Unitat d’Emergències de la Generalitat, siga per aquesta obsessió que té de fer veure sempre que tot va bé, siga perquè és un incompetent i no està preparat per a exercir el càrrec, no va estar a l’altura que la situació requeria. I ha de pagar per les greus conseqüències de les seues actuacions.
I quan dic que ha de pagar no vull dir tan sols políticament, amb una dimissió, que és l’única eixida digna que té. També parle, després, d’un judici penal. Perquè els morts, aquesta xifra que fa aborronar i ens omple de llàgrimes els ulls, no són per la gota freda, pel canvi climàtic o per la urbanització salvatge i equivocada de l’horta. Els morts són per la negligència de Carlos Mazón. Són els nostres morts i són culpa seua.
PS1. No deixeu passar, per favor, l’article que signa avui Núria Cadenes, atrapada enmig del malson: “Són més perillosos per inútils que per corruptes”. Gràcies, Núria.
