20.10.2015 - 02:00
|
Actualització: 20.10.2015 - 09:19
La confusió que va imposant la mediatització fulgurant de la política és tan gran que a voltes ens fa perdre de vista les coses més elementals. Parle, per exemple, de què és el valor d’enfrontar-se al poder, de com el pensament lliure és la base de la democràcia, de com la por es pot disfressar de respecte a les lleis i de com la responsabilitat individual no és neutra ni l’únic element a tenir en compte quan parlem d’un acte col·lectiu transcendent.
Dic tot això arran de dos casos que ahir d’alguna manera es van sumar: l’anunci que Erri de Luca no aniria a presó per les seues opinions sobre el tren de gran velocitat de Susa i la declaració de la professora Dolores Agenjo en el cas del 9-N.
En tots dos casos els protagonistes s’han emparat en la llibertat de pensament i en la discrepància respecte del projecte –en un cas, el túnel de la vall de Susa; en un altre, la votació del 9-N. Però ací s’acaben les comparacions. Posar-los l’un al costat de l’altra és simplement un insult a la intel·ligència.
De Luca només va dir en una entrevista que entenia que els sabotatges a les màquines que fan el túnel de la vall de Susa podien causar un efecte propagandístic beneficiós sobre la causa. I això, només això, va motivar que l’estat italià l’acusàs materialment del sabotatge. Contra aquesta aberració intel·lectual i jurídica, l’escriptor es va mantenir ferm i digne. Es va negar a retirar les paraules i va afirmar que no volia cap tracte de favor i que si era condemnat a vuit mesos de presó no acceptaria cap indult i els compliria. Per fer més visible la injustícia cap a ell i els seus. No sé si la pressió internacional i, efectivament, el fet de ser famós han empès finalment el tribunal a retirar l’acusació. Però sé que De Luca ha donat una lliçó de dignitat al món sencer. No ha tingut por, a la seua edat, d’anar a la presó i ha defensat els habitants de la seua petita vall, militaritzada per a fer una obra important però com totes discutible. Defensant, per damunt de tot, la seua dignitat de pensament, expressant una cosa lamentablement perillosa avui dia però que és d’una obvietat fabulosa.
I a l’altre costat tenim aquesta professora Agenjo, militant i candidata de Ciutadans, que, emparant-se en la discrepància amb el 9-N, va impedir que una part dels ciutadans de l’Hospitalet votàs al seu institut. Diferències? Totes. L’estat està amb ella, no contra ella. Són els altres que poden acabar a la presó i ella que pot ser l’instrument per a portar-los-hi. Però, a més, ella no va escoltar ningú i va imposar el seu càrrec de directora contra l’opinió dels professors que volien obrir l’institut i posar-hi urnes. I, com és evident, ningú no la va amenaçar, i n’és la prova el fet que l’institut no va obrir les portes i ella en cap moment no ha hagut de pagar cap preu per això.
Ella, com tots els directors d’institut de Catalunya, en canvi, sí que va rebre la carta del govern espanyol que l’amenaçava si obria el centre i el posava a disposició del 9-N. I aquesta senyora va ser l’única, l’única directora d’institut de tot Catalunya que es doblegà a les amenaces de Madrid. L’única que va decidir que era millor evitar l’expressió democràtica dels seus conciutadans, dels seus col·legues i tot, professors i pares que volien votar. El nostre De Luca, per això, no era en cap cas ella. De cap manera. Ben al contrari: els nostres herois van ser precisament tots els altres, tots aquells que ara l’estat amenaça.
No confonguem mai qui viu per la llibertat, coste què coste, i qui intenta ofegar-la –emparant-se en el poder.