Els meus deu moments del Concurs de Castells

El Concurs de Castells que es fa cada dos anys a Tarragona és un espectacle fantàstic. Puc entendre els motius pels quals els Minyons de Terrassa no hi volen participar. Introduir la competitivitat i les classificacions en una activitat tan noble i col·laborativa com els castells pot semblar una contradicció. Però el concurs també és una gran festa i les colles i els seguidors acostumen a ser capaços de trobar el costat positiu de la competició, més enllà d’algunes eternes rivalitats que es mantenen tot l’any, amb concurs o sense. Heus aquí, doncs, el meu rànquing particular del concurs del cap de setmana passat, amb un ordre cronològic i no classificatori.

-1. Enguany es va tornar a fer una Diada internacional dissabte a migdia, abans de començar el concurs, davant l’ajuntament. Hi participaven les colles de París, Londres, Copenhaguen, Andorra i Madrid, a més de la Muixeranga d’Algemesí i una petita representació dels Govindes indis de Bombai. Veure les cares dels Govindes i la il·lusió que els feia de ser allà era molt bonic. També he de dir que un em va confessar que li havia agradat més la Muixeranga que no els castells.

-2. Els castells de 10 són els que puntuen més al concurs, però els Geperuts de París van defensar (i descarregar!) un 3 de 6 amb agulla durant la diada internacional que es mereixia tots els premis del món i més. Malgrat que es bellugava més que una barca enmig d’una tempesta, que l’enxaneta era una noia molt alta i que semblava que havia de fer llenya en qualsevol moment, el castell va pujar i va baixar sencer, amb una agulla èpica plantada al mig i els espectadors contenint les llàgrimes de l’emoció. Si no us ho creieu, mireu-vos aquest vídeo.

-3. A la jornada de dissabte, els Moixiganguers d’Igualada van descarregar el primer castell de 9 de la seva història. Feia molt de temps que el preparaven i encara més que el somniaven. Van entrar a la plaça ben acompanyats de cinc-cents igualadins que els volien ajudar a fer pinya i a ser colla de 9. Quan va arribar el moment, el castell es va alçar i es va tornar a desfer com una maquinària perfecta, sense ni un tremolor. Com si n’haguessin fet tota la vida. Alegria immensa i consum moderat de cervesa, que encara s’havia de fer una torre de 8.

-4. La celebració conjunta dels Moixiganguers i els Xiquets de Reus per la victòria en aquesta jornada de dissabte, empatats a punts, també va ser molt bonica. Lluites compartides, felicitats compartides. Al concurs, amb poques excepcions, s’hi respira més germanor que no competitivitat, més ganes d’ajudar a reforçar la pinya de l’altra colla que no pas de veure com se li enfonsa el castell.

-5. Els guàrdies de seguretat que dissabte van mirar de desallotjar la plaça mentre els castellers igualadins i reusencs encara ho celebraven són la nota negativa del concurs. Força gent que s’hi adreçava en català també va tenir-hi problemes. Molts semblaven porters de discoteca i anaven tatuats de dalt a baix. De seguida va córrer que l’empresa que té la concessió de la seguretat de la Tàrraco Arena és Levantina de Seguridad, una empresa amb lligams directes amb l’extrema dreta valenciana. Potser la Diputació de Tarragona s’ho hauria de fer mirar.

-6. Un dels moments emocionants del Concurs és el cant coral de ‘Els segadors’ al començament de la jornada de diumenge, puntualment a les deu del matí, així que ha entrat el president de la Generalitat. Amb la plaça plena d’estelades i mocadors grocs i un cartell al mig reclamant la llibertat de Raül Romeva, membre dels Gausacs de Sant Cugat, l’himne de Catalunya ressona amb molta força.

-7. El concurs atreu cada any una colla de periodistes estrangers i les grans agències, com Reuters, AP o Getty, tampoc no acostumen a deixar-lo escapar. Enguany, la reportera de la TV Globo brasilera reconeixia que era un espectacle ‘excepcional’, del mateix nivell que uns Jocs Olímpics. Per la bellesa plàstica dels castells i el color de les colles a la plaça, el concurs és el paradís de qualsevol fotògraf. Figures com Emilio Morenatti ja l’han incorporat al seu calendari personal i hi tornen cada dos anys. Després els mitjans publiquen reculls fotogràfics espectaculars com aquest del The Guardian britànic.

-8. Alguns castellers fa anys que la fan servir, però jo no l’havia vist mai i em va agradar molt: una aplicació de mòbil amb moltes utilitats, que a banda d’incorporar el calendari d’assaigs i actuacions, per a cada castell programat et mostra un dibuix de la pinya amb els noms de cadascú i el teu lloc destacat amb color vermell. Així tothom sap on ha d’anar i no cal fer cinc-centes fotocòpies d’un paper que tothom perdia abans de començar.

-9. Enguany el concurs va tornar a ser disputat i finalment el va guanyar la Vella de Valls, que no guanyava d’ençà del 2000. Els Verds de Vilafranca, amb vuit edicions seguides guanyant, van ser segons i van entomar la derrota amb esportivitat, tot i que potser no van ser els qui més van aplaudir la victòria vallenca. Relleu al podi, doncs, que també està bé, i premi al bon moment de la Vella.

-10. Sens dubte, la part més bonica del concurs és el bon ambient que es respira, tant a la plaça com a la graderia. A plaça veus contínuament abraçades entre camises de colors diferents i el públic viu amb intensitat l’actuació de la seva colla, però aplaudeix tots els castells i pateix amb totes les caigudes. Els castells són una tradició que s’ha sabut posar al dia, que simbolitza uns valors que tothom comparteix i que quan es presenta justament en una antiga plaça de braus, és una carta guanyadora internacionalment.