15.06.2018 - 22:00
El procés català cap a la independència i especialment ‘els fets d’octubre’ han obligat a repensar de cap i de nou tot l’ecosistema dels mitjans d’informació present a Catalunya. I la fase actual, derivada del 21 de desembre, que per molts observadors és considerada nominalment i conceptual com a ‘postprocés’, convida a avançar cap a la reubicació dels mitjans de comunicació en un nou eix que denominaria de la ‘tercera coordenada’. És l’eix de construcció de la República.
El paisatge mediàtic català s’ha anat transformant profundament durant aquests anys del procés fins a culminar en el mapa d’opcions editorials de cada mitjà en relació amb el fet rupturista i fundacional del referèndum del primer d’octubre. S’han fet obsolets els antics esquemes de comprensió i avaluació del sistema català de mitjans informatius. O, si ho preferiu, del sistema dels mitjans i dels serveis de la informació política a què tenen accés els catalans i les catalanes. Des del punt de vista de la informació i la deliberació pública en relació amb els objectius i estratègies a favor i en contra del procés d’independència, els mitjans tradicionals, ara tots també en versió digital, mantenen un lideratge encara indiscutible en la definició i fixació del relat dominant en cada moment del conflicte.
La pregunta clau que ha quedat formulada demana ara: quina és l’opció editorial del mitjà en relació amb la pregunta del referèndum del primer d’octubre? Defensa la legitimitat que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?
L’acceleració del procés ha obligat a superar les ‘coordenades’ anteriors on acostumàvem a situar cada mitjà. El sistema dels mitjans de comunicació d’un país es pot entendre com un sistema de coordenades, amb valors diferencials en els diversos eixos que es considerin més pertinents. Per exemple, la independència editorial del mitjà respecte dels governants determina un eix essencial en la tradició anglosaxona.
Després del franquisme, la ‘primera coordenada’ que es valorava a Catalunya era l’eix de l’autonomia del sistema propi. A Catalunya gaudíem d’un sistema de premsa, per exemple, majoritàriament amb seu editorial –és a dir, amb capacitat de decisió– a Catalunya mateix. Els mitjans es distingien per l’origen de la presa de decisió editorial al llarg d’un eix que anava, per dir-ho telegràficament, de Barcelona a Madrid.
A mesura que Catalunya aspirava a la normalització progressiva de la llengua, una ‘segona coordenada’ s’anà obrint camí en tot el camp mediàtic. Era l’eix de la llengua pròpia dels mitjans. Els dos extrems de l’eix eren marcats per l’ús exclusiu del castellà o l’ús exclusiu del català. Alguns mitjans nous, com l’Avui, TV3, Catalunya Ràdio o VilaWeb, optaren pel català. Uns altres mantingueren l’espanyol. I uns tercers optaren pel bilingüisme o per la doble versió. La pressió popular i institucional per la normalització del català ha aconseguit avenços importants fins a situar en clar avantatge àmbits com la ràdio o els mitjans digitals.
Ara bé, la irrupció del procés ha introduït en el sistema català de mitjans una ‘tercera coordenada’ amb un eix declaradament polític. Les posicions a banda i banda equivalen a les dues opcions enfrontades: independentisme vs. unionisme. Es poden disfressar de moltes maneres, però, al final del recorregut retòric, cada institució mediàtica es reconeix com a actor polític que ha de prendre partit en un conflicte tan decisiu per al futur del país.
En efecte, davant el repte del govern català a favor de la ruptura unilateral, consumat amb el referèndum del primer d’octubre i la declaració d’independència del 27 d’octubre, els mitjans catalans van veure’s obligats a prendre posició, per bé que amb matisos diferenciats. Si bé la polarització de posicions era manifesta entre els grans mitjans de Madrid i una part dels catalans, alguns mitjans pretenien mantenir certa ‘equidistància’ o secundar una ‘tercera via’. De fet, la divisió en aquest eix es féu patent davant fets crucials com l’empresonament dels ‘Jordis’, primer, i del mateix govern, després, així com en relació amb l’adopció del 155, la consideració que mereixia l’exili de Puigdemont i dels altres dirigents o la qualificació dels polítics a la presó com a ‘presos polítics’. L’editorial conjunt del 2 de novembre (‘Amb el govern legítim de Catalunya’), signat per vint-i-dues capçaleres, però no pas pels dos diaris principals editats a Barcelona, marcava un abans i un després en la divisió de la premsa catalana. Una divisió que ja no s’originava per raó de la seu editorial o de la llengua, sinó de l’estricta opció política de l’editor respecte del projecte de República votat el primer d’octubre.
Aquesta nova dinàmica de la comunicació a Catalunya fa preveure, com apunten els sondatges del CEO, una voluntat persistent de l’opinió pública de Catalunya a confiar més en la informació política servida pels mitjans propis i menys pels forans. Falta veure, en l’actual fase del ‘postprocés’ fins a quin punt els principals mitjans de comunicació catalans –els editors, en primer lloc, però també els professionals– aniran sostenint posicions editorials a favor de l’horitzó obert l’1-O, reiterat ara pel president Torra, que és l’horitzó de la república catalana. Per als mitjans de comunicació de Catalunya i per als seus professionals, la perspectiva de la construcció d’una nova república obre un ambiciós i estimulant camp d’acció i de cooperació, imprescindible per al país en aquest projecte històric.
