19.04.2020 - 21:50
Era el vespre anterior al primer dia del confinament. Sabíem que l’endemà ja no sortiríem de casa i no sabíem fins quan. Encara no s’havia decretat el confinament total, però podia arribar en qualsevol moment. Vaig plegar de la feina, faltava una hora perquè les botigues del barri tanquessin. Potser l’endemà encara obririen, però tot començava a omplir-se d’interrogants. Aquí ja s’havia demanat que ens confinéssim. Allà ho dirien l’endemà, tot i que s’esperarien a dilluns per a fer-ne decret llei. Encara no sabíem que aquell cap de setmana la gent ompliria les carreteres per anar-se’n a la platja i a segones residències i a esbarriar el virus al qual les autoritats havien tret importància durant setmanes. Encara no sabíem gairebé res del que hem vist aquesta quarantena, que sí, ja s’acosta als quaranta dies, si bé començàvem a ensumar la incertesa i l’etanol. Encara no sabíem que ens pesarien els morts sense dol, que vessaria l’angoixa dels qui deixarien sense feina i dels qui no donarien l’abast a la feina, que ens ennuegaríem amb l’enuig per gestions penoses, perilloses, mortals. Ho podíem intuir, això sí, perquè tot ho havíem dirigit cap a aquest col·lapse. Tot eren suposicions, i aquell darrer vespre de xivarri al carrer, abans no tanquessin, vam anar a comprar verdura i llibres.
Vam anar la llibreria de la vora de casa. Si havíem de tancar-nos fins vés a saber quan, millor que ens proveíssim d’alguns d’aquells llibres que feia dies que fullejàvem i que anàvem ajornant perquè ja ens hem firat prou, avui. Fins al mes que ve, va. Si encara has de llegir els que vas comprar l’altra vegada. Aquest, per Sant Jordi. No sabíem gaires coses de tot el que hem vist aquesta quarantena, però ja sospitàvem que no hi hauria Sant Jordi. Feia dos dies, la Fira del Llibre de València ja havia anunciat que s’ajornava. Valia més que compréssim aquells llibres que ja havíem demorat prou, ara que encara hi érem a temps, ara que la llibreria encara era oberta, perquè no sabíem quan hi podríem tornar.
Dijous serà Sant Jordi, però sobretot serà dijous, dia 42 després del confinament. I ens desborda la crisi, cada vida sacsejada, una mar arrauxada d’incertesa asfixiant. No, aquest 23 d’abril no serà el dia més bonic de l’any, igual com aquests dies ens hem estat de tantes coses i hem constatat quines són les importants de debò. I davant la frustrant impossibilitat d’acomiadar-se d’un mort proper, davant un sistema sanitari col·lapsat –per molt que alguns gosin de negar-ho–, amb tantíssima gent sense feina, avis que hem deixat desemparats, nens confinats en quaranta metres quadrats mal il·luminats, tots i cadascun dels ingressats a l’UCI, amb aquest trasbals que ofega i amoïna, tota la resta passa a un segon terme.
Però mentrestant, hi ha la vida en minúscula, que va fent. I els ocells que se senten més que mai, i aquesta pluja d’abril que sembla que hagi vingut a fer net i endur-se la brutícia claveguera avall. I hi ha la cultura, també, que sempre és la primera a rebre quan fueteja una crisi. En alguns llocs, com a Alemanya, han considerat que els llibres eren un bé essencial i les llibreries no han tancat en cap moment, ho explicava en Sebastià Bennasar en aquest article on feia endreça de totes les propostes de llibreries i editorials d’aquests dies. Bé de primera necessitat o no? Debat obert. (I si ho són els llibres, per què els discos no? Un altre debat.) I més enllà de quantes excepcions posem al confinament, la realitat és que les llibreries, que no acostumen a ser espais amb grans aglomeracions, romanen tancades mentre els llibres es venen en supermercats, on són exposats entre els pernils i els lactis, i en plataformes amazòniques que retallen costos i esquiven impostos.
Han passat quaranta dies i encara no sabem quan tornaran a obrir, les llibreries. Sabem que volem que hi tornin. Que l’any que ve hi hagi parades de Sant Jordi als carrers si pot ser, sí, però també i sobretot que hi hagi llibres la resta de l’any, que tal vegada s’havien posat massa ous a un sol cistell i de llibres se’n poden comprar cada dia. I que hi hagi llibreries on anar-los a comprar, on demanar consell als llibreters, on sentir escriptors i rapsodes i rondallaires i pensadors. ‘La llibertat és una llibreria’, Joan Margarit.
Dijous serà Sant Jordi i d’opcions per a comprar llibres des del confinament sense fer perillar cap baula de la cadena n’hi ha unes quantes. A les plataformes Llibreries Obertes i Libelista, a les editorials de la campanya ‘Adopta una llibreria’, escrivint directament a la llibreria de confiança. Fer-los l’encàrrec, pagar-lo i passar-lo a recollir quan sigui possible. N’hi ha que, si poden, el fan arribar a casa, ells mateixos o amb un servei de repartiment. N’hi ha que entenen que no cal exposar cap repartidor i, per tant, si no poden dur-los ells mateixos, l’opció és esperar que tornin a obrir per anar-los a recollir o que, aleshores sí, els facin arribar sense risc.
On comprar, com i per què, sí o no. Cada decisió té conseqüències. El vespre abans de confinar-nos vam anar a comprar llibres. De verdura, n’hem continuat comprant. De seguida que tornin a obrir les llibreries, hi anirem, a comprar i a recollir els llibres encarregats. No és cap urgència tenir cap llibre nou dijous. Mentrestant, a les lleixes de casa n’hi ha uns quants de comprats ençà i enllà, aquell matí desvagat en una llibreria, aquell cap de setmana badant per la fira del llibre, que esperaven el seu torn per a ser llegits.
