Els llibres que llegiré aquest estiu (i els que vull llegir a la tornada)

Recordo el meu pare llegint les memòries de Tísner a la Platja Fonda de Begur. No era pas un llibre prim –de fet, són quatre volums de pes considerable, editats per Pòrtic– i, desenganyem-nos, llegir a la platja no és pas gaire còmode. En primer lloc, a mar, un s’hi va a banyar, generalment. I l’aigua, ja ho sabem, no és gaire amiga dels llibres. La pàgina s’humiteja, i quan s’eixuga, s’encarcara. Un desastre. Tampoc és còmode d’agafar el llibre quan el sol t’enlluerna, i un acaba adoptant postures ben curioses per poder-se fer una mica d’ombra. Si, a sobre, són llibres gruixuts, d’aquells que ens guardem per a l’estiu, l’exercici de braços acaba sent pesat, i no parlem de la sorra, que es fica entre les pàgines i provoca un crec-crec molest. Llegir a la platja, ja ho dèiem, és complicat. Però, alhora, quina delícia llegir amb la remor de les ones, amb el xiscle de la gavina, amb la cridòria llunyana dels nens que juguen a pales, la cantarella del venedor de coco, les converses pujades de to dels veïns de tovallola i la música estrident de la guingueta de refrescos i menjars. Quina delícia, perquè gràcies a la lectura la capacitat d’evasió és absoluta i ningú no us prendrà els mons que construïu entre vosaltres i el llibre.

Els llibres dels nostres estius

Podem comptar els estius per les vacances fetes, pels viatges llunyans col·leccionats, per les poblacions visitades, pels festivals de música, pels restaurants degustats o, potser, fins i tot, pels amors d’estiu. Però també es poden recordar els llibres que hem llegit els diferents estius de la nostra vida. Per exemple, recordo que duia Incerta glòria, de Joan Sales, a l’única maleta que m’han perdut a la vida, tornant d’un viatge a l’Extrem Orient. Finalment, vaig recuperar el llibre i la maleta. També recordo l’estiu en què em vaig reservar per a les vacances la lectura d’Entre l’infern i la glòria, la monumental novel·la d’un miler de pàgines sobre la vida de Jacint Verdaguer de l’escriptor Àlvar Valls, premi Crexells 2021. Se’m va fer curta, perquè la lectura, com el protagonista, em cremava als dits. També recordo haver llegit un estiu Lolita, de Vladímir Nabókov, entre bany i bany. Darrerament, al meu estiueig habitual a la Seu d’Urgell, hi he llegit El primer home, el relat autobiogràfic d’Albert Camus, inacabat; Uns marrecs, les memòries de Patty Smith; i No diguis res, el magne reportatge de Patrick Radden Keefe sobre Irlanda del Nord.

El fet és que, com m’imagino que fa molta gent, trio molt bé els llibres que m’emporto als viatges. Com vaig llegir que feia el director de VilaWeb, Vicent Partal, sempre busco què va dir Josep Pla dels llocs que tinc previst de visitar, i m’hi enduc el volum corresponent de l’Obra Completa. Quan marxo a la Seu, dedico alguna estona a espigolar les llibreries per descobrir novetats d’editorials locals, i temes de proximitat, amb els quals m’he anat fent una notable biblioteca pirinenca. I, com que enguany també passaré uns dies al Delta de l’Ebre, no m’oblidaré del seu narrador més destacat, Sebastià Juan Arbó, de qui és a punt de tornar a les llibreries el seu clàssic, Terres de l’Ebre.

Una llista amb clàssics, referents de la no-ficció i noves veus

Enguany, ja tinc decidit quin serà un dels llibres que m’acompanyarà aquest agost. Es tracta de La febre d’or, el clàssic de Narcís Oller, que acaba de reeditar Edicions Barcino, dins la col·lecció Clàssics Catalans. Després de la bona acollida de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, l’editorial que dirigeix Oriol Magrinyà recupera una novel·la clau del creador de la novel·la catalana moderna, Narcís Oller, pare del realisme nostrat. Una novel·la sobre el ràpid ascens econòmic i posterior daltabaix de Gil Foix, en una època d’enriquiment fàcil i volàtil, gràcies a la borsa, com van ser els anys 1880-1882.

També m’emportaré La casa dels caps de setmana (Empúries), de Marta Pasqual, guanyadora del premi Just M. Casero. Una nova veu de la nostra literatura que va tornar a les llibreries després d’un debut sorprenent amb El senyor Clauss, sobre el confinament a Caldes de Malavella d’un grup d’incòmodes alemanys de filiació nazi per part d’un franquisme que es volia ressituar a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. Aquesta segona obra és un drama familiar que ens explica que també existeixen les cases de la por, fetes de silencis, de secrets, de vergonya i de tabú.

I el darrer llibre que posaré a la bossa de viatge és D13 (Anagrama), d’Emmanuel Carrère, la crònica de l’escriptor francès dels nou mesos de judici als autors dels atemptats del 13 de novembre de 2015 a la sala Bataclan i més espais emblemàtics de París, on van morir cent trenta persones i en van resultar ferides un total de quatre-centes. Al Palau de Justícia de la capital francesa, entre el setembre del 2021 i el juny del 2022, s’hi va jutjar catorze acusats, entre ells, l’únic supervivent del comando d’Estat Islàmic responsable del carnatge, a qui no se li va activar el cinturó explosiu que portava. L’autor de L’adversari hi va assistir, per cobrir el procediment per al setmanari L’Obs –l’antic Le Nouvel Observateure–, i va recollir tot el que havia escrit i més en aquest llibre, en què sembla que torna a excel·lir com a narrador de no-ficció.

Tot a punt per a la reentrada del setembre

Aquesta és la llista dels llibres pendents d’un curs que tot just deixem enrere. Són aquests, però podrien ser molts d’altres. No és una recomanació, sinó tan sols una tria personal d’aquells volums que el dia a dia i la feina no m’han permès d’endrapar durant l’any. Me’ls emporto amb il·lusió, amb la sensació que han trobat el seu moment. I m’han trobat amb el punt just de calma i concentració per a llegir-los.

M’acomiado de vosaltres, lectors, fins el setembre, quan el curs –també el literari– tornarà a començar inexorablement. Un any més. I amb la reentrada triomfal de la Setmana del Llibre en Català, arribaran novetats que ja espero amb candeletes. De moment, m’he fet la meva llista dels que m’agradaria tastar, amb la distància i l’espai suficient per a saber que no és una urgència. No em perdré l’últim llibre de Sergi Pàmies, A les dues seran les tres (Quaderns Crema), on novament –com ja passava amb L’art de portar gavardina– la memòria i el passat s’escolen en la mirada resignada sobre el pas del temps. També estic expectant davant el debut de Laura Calçada, amb un contundent Fucking New York (Destino), i Morir sabent poques coses, el primer llibre del músic Joan Enric Barceló, un dels integrants dels Amics de les Arts, i que presenta una editorial amb tan bon ull com Periscopi. De tot plegat, en parlarem a la tornada. De moment, gaudim de les vacances i de les lectures arran de mar, prop de la piscina, sota una ombra acollidora, bressolats per una hamaca o asseguts a la terrassa, amb una canya i unes olives. Bon estiu!