11.11.2016 - 22:00
La detenció de l’alcaldessa de Berga per unes hores, després de la seva negativa a declarar sobre l’afer de la bandera estelada penjada en el balcó consistorial en períodes electorals, ha fet esclatar les contradiccions entre el bloc independentista sobre la pràctica de les desobediències. Aquest no és un escenari que ens puguem permetre indefinidament. No obstant això, el text que segueix no aporta solucions al dilema, sinó que intenta dibuixar un marc amb l’ànim de contribuir a clarificar conceptes. Anem a pams.
Primer, què significa desobeir?
Per a uns, la CUP, implica d’entrada no admetre ni la possibilitat d’acudir a la cita d’una declaració. Aquesta és la seva posició com a formació política, però des del meu punt de vista, el fet de declarar no comporta assumir cap concessió pel que fa a la posició que es defensa. Podria suposar un element positiu, en la mesura que al món de les desobediències hi ha hagut i hi haurà moltes declaracions polítiques que fan de les seus judicials caixes de resonància de les causes que es defensen. Un exemple a casa nostra fou el dels insubmisos, els quals utilitzaren les declaracions i els judicis com a moments declaratius favorables als propis objectius. La desobediència requereix de molta assertivitat orientada a fer pedagogia de la causa a les majories socials que són receptacle del missatge, i que s’han de poder forjar una opinió el més nítida possible sobre els propòssits de la desobediència. No descartar cap oportunitat d’emetre missatge, jugant també en camp contrari, podria ser una tàctica encertada i matèria d’acord entre forces independentistes.
Segon, qui està en condicions de desobeir?
En aquests moments, a Catalunya són els càrrecs electes els que concentren i concentraran la possibilitat de desobeir les andanades político-judicials que se centren contra el món polític institucional. Són les formacions polítiques independentistes les que poden concertar procediments comuns de desobediència. Ja s’ha dit prou que sovint no hi ha més marge que desobeir, per dignitat democràtica. Així que més valdria parlar obertament sobre com fer-ho de manera comuna. Si no ho féssim així, ens trobarem com ara, que el suport a qui és perseguit és incondicional, però tothom es mira de reüll. La desobediència en un procés d’alliberament nacional mai pot ser una eina a disposició només d’una part de l’arc polític independentista; ha de ser un mètode d’acció amb el mateix nivell de concertació que requereix, per exemple, posar-se d’acord sobre la futura llei de transitorietat jurídica o els mateixos hipotètics pressupostos de 2017. Però ull, tornem a la qüestió fonamental: la desobediència serà ara exercida per per càrrecs electes, fonamentalment.
Perquè hem de tenir clar que l’estructura administrativa pública catalana no està en condicions encara d’assumir un nivell de compromís similar, si no és perquè individualment s’opta per desobeir atenent-se a totes les conseqüències. S’ha parlat molt dels mossos que varen anar a detenir na Montse Venturós, per imposició directa del jutge, i en la mesura que la policia catalana és competent en matèria de policia judicial. La imatge fou certament lamentable. Però similarment caldria comentar el fet que el govern badaloní protegí els seus treballadors públics en l’obertura simbòlica de l’ajuntament el 12 d’octubre, quan el jutge dictaminà que s’havia de fer festa, en no permetre ni l’assistència voluntària de treballadors a les dependències municipals. El cas és que el conjunt de l’estructura de l’administració pública catalana –el conjunt dels treballadors públics- en darrera instància tenen una dependència legal, orgànica, funcional i econòmica respecte de l’Estat. Una acció desobedient podria implicar un risc directe per a les pròpies condicions de treball o al fet mateix de conservar el propi lloc de treball. En conseqüència, només el conjunt de l’administració acompanyarà un govern en el primer període de la independència concreta si la pròpia estructura administrativa és ja de facto una estructura d’estat, i el govern és capaç de sostenir-la funcionalment i econòmica. La llei de transitorietat jurídica és el paraigua normatiu que ha de permetre a la nostra estructura administrativa acompanyar el govern en el procés pràctic de desconnexió. Però no caiguem en la temptació de veure en el disseny de normes cap efecte màgic sobre la realitat: la clau de volta és la fortalesa d’un govern per generar seguretat en el comandament de la seva pròpia estructura pública. Parlem dels recursos organitzatius i econòmics necessaris per sostenir-la –també- ens períodes de convulsió per a la conquesta de la independència.
Tercer, quan és legítim desobeir?
Quan la desobediència a la norma apunta un bé superior compartit per majories socials i quan és inevitable plantar-se perquè la imposició de la norma contravé els drets democràtics més elementals. A Catalunya hi ha dos fets en estreta relació que legitimen els casos de desobediència que s’estan produint.
Un de primer i bàsic és que els resultats electorals de 2015 confirmen una majoria parlamentària independentista, i en democràcia és legítim treballar per assolir els objectius que aquesta majoria determina. La majoria de municipis catalans també expressen una correlació de forces favorable a la independència. Si l’objectiu de la República Catalana contravé la Constitució i tota l’arquitectura legal que se’n deriva, ens trobem davant un problema de legitimitat de les lleis front una realitat democràtica incontestable. Allà on aquesta contradicció es fa més evident, és legítim mostrar discrepància mitjançant la desobediència. L’objectiu no és l’absència de normes –absolutament necessàries per afavorir la convivència i la seguretat jurídica-, ho és ajustar les normes a una realitat política democràtica legítima a Catalunya. En aquest sentit, la desobediència és una tècnica de pressió contra la inflexibilitat de l’Estat respecte del contenciós català. Si en el marc de l’Estat hi hagués l’oferta de resoldre el contenciós per la via d’un referèndum pactat, a l’estil escocès, els actes de desobediència no serien necessaris. Per tant, posem-nos al cap una cosa: la mateixa llei de transitorietat jurídica a la qual tants es refereixen ara per recuperar el consens d’acció, en les actuals condicions és en sí mateix un acte de desobediència a l’engròs. Com ho és, també, afirmar que es convocarà un referèndum d’autodeterminació -absolutament imprescindible, al capdavall, per saber si volem ser independents o no- amb la connivència de l’Estat o sense.
Un segon fet és que la pressió político-judicial espanyola confirma una línia d’atac centrat en el mètode de la democràcia. Què vol dir això? Doncs que és molt còmode afirmar que un té la llibertat per expressar que vol ser independent però en canvi negar-li els mecanismes per ser-ho si està en condicions d’assolir el seu objectiu. Un exemple claríssim és que no és il·legal tenir una majoria parlamentària independentista, però sí exercitar l’autodeterminació. La Presidenta del Parlament de Catalunya viu en les seves carns el despropòsit: és acusada de donar curs al debat parlamentari. Això equival a atacar la democràcia en la seva dimensió procedimental, element clau de qualsevol democràcia normal i que no és matèria de disputa al Regne Unit o al Canadà, per posar els dos exemples de sempre. Per aquest motiu, mantenir posicions davant del dèficit democràtic espanyol és quelcom que transcendeix i ha de continuar transcendint les files independentistes per mantenir l’espai de referència social i política que el concepte “dret a decidir” té per majoria absolutíssima en aquest país. Perquè està en joc la democràcia més enllà de les afinitats nacionals.
I amb tot això, què cal fer?
D’entrada, una cosa de sentit comú: que les forces polítiques independentistes acordin un mínim comú denominador sobre el fet de plantar-se, i sobre casos concrets en funció de la seva utilitat pràctica. Exemple, si per sentència s’obliga a hissar la bandera espanyola en els consistoris denunciats que no la tenen, què fem? Si els requeriments d’informació als ajuntaments per part de l’Audiència Nacional (sobre qui ha votat què) no han estat aportats, i s’incrementa la pressió contra els municipis, quina serà la seva resposta? El que és de sentit comú és que cadascú no pot fer la guerra per la seva banda. Valorem-ho. Segurament el valor de mantenir una postura de no contestar en forma de delació a l’Audiència Nacional és superior al fet d’haver d’hissar una bandera amb una placa que confirmi que ha estat hissada per imperatiu legal. Un acord necessari també és el que s’indicava més amunt: convé o no assistir a les cites judicials? Assistir-hi equival a atorgar legitimitat al sistema judicial espanyol, o bé assistir a aquestes desagradables cites podria ser una oportunitat per explicar la pròpia posició prenent de referència l’auditori de la ciutadania?
En tot això parlem de casos concrets al redós d’allò que ara està succeint a empentes i rodolons. Deixem de banda els acords que se suposa s’estan treballant respecte del conjunt de marcs normatius que han de comportar la definició operativa de les estructures d’estat, així com del fet que s’està discutint sobre què farem quan l’Estat ens impugni aquests passos. Vaja, no és imaginable que a aquestes alçades no s’estigui parlant d’aquesta estratègia fonamental. Mentrestant, però, és de tot punt imprescindible que en l’esperit quotidià de les desobediències realment existents hi hagi uns límits discursius i pràctics comuns, inclús en el supòsit que hi hagi diferències entre formacions polítiques que es vulguin mantenir. La crida a la unitat no és una demanda pueril, és una necessitat estratègica que ens brinda moltes més oportunitats que incomoditats.
