Els límits d’Ada Colau

La irrupció d’Ada Colau i de Barcelona en Comú ha estat, sens dubte, un dels revulsius més importants d’aquests darrers anys en la política catalana. En part, per l’espectacularitat de la victòria. En part, per ganes que passe així: molta gent ha anat proclamant que Colau és –permeteu-me la imatge– el príncep blau d’una certa esquerra, destinada a canviar Barcelona i després a obtenir el poder de la Generalitat i canviar el cicle polític. En part, perquè, quan Colau es va apartar de Catalunya Sí que es Pot, ICV i Podem van fracassar. I, en canvi, quan va impulsar En Comú Podem va triomfar. La imatge d’Ada Colau com la gran líder de l’esquerra catalana ja és gairebé un mite, amb tot això.

No seré pas jo qui pose en dubte que Colau és un gran actiu polític. I tant com ho és! Que molta gent s’ha equivocat convertint-la innecessàriament en un adversari també em sembla evident –ja era evident en plena campanya electoral, quan vaig escriure aquest editorial defensant-la dels atacs que rebia, completament fora de lloc. Que Colau i la seua gent podrien articular una alternativa a aquest difús carril central de la política catalana que conformen CDC i ERC és una realitat. Segurament, són els únics que ho podrien fer. Que ho puguen fer, però, ja és tota una altra cosa.

Hi ha gent que, amb entusiasme o amb por, veuen en Ada Colau una política imparable, que aconseguirà tot allò que vulga, quan ho vulga. I francament em sembla que això, per entusiasme o per por, és una mica més que exagerat. Colau va guanyar la batllia de Barcelona només amb onze regidors de quaranta-un –de fet, va passar que la perdé Convergència. I En Comú Podem va guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya i guanyarà les pròximes sobretot per la incapacitat irresponsable dels partits independentistes. Amb això no li vull pas llevar ni un gram de valor, ni a la feina que fa ni a la capacitat de bastir del no-res un moviment important i necessari. Només em limite a qüestionar el mite.

També perquè, a mesura que passa el temps, els límits polítics del seu projecte es van posant sobre la taula i es van veient. I l’erosionen. Del seu programa electoral, se n’ha complert una part molt petita. No ha aconseguit que ningú li aprove el pressupost perquè encara no ha estat capaç de bastir amb les altres forces l’estabilitat política que ben clarament necessita. I ja fa un any que la necessita. Supose que els uns o els altres li acabaran aprovant el pressupost, però la imatge de la impotència de la batllessa cancel·lant el ple d’ahir no és gratuïta. Vés a saber també quin preu haurà de pagar al final. I quantes coses més passaran. El tramvia per la Diagonal segurament acabarà essent un maldecap. Per la mateixa Diagonal que s’endugué Jordi Hereu? I posant un convergent al capdavant del projecte? L’incident de l’altra nit a la Feria d’Abril va ser molt lamentable, però la seua reacció a l’escridassada era molt millorable…

Fa molts anys, quan el seu país recent naixia, un polític eslovè em va dir: ‘L’èpica és fantàstica i mou muntanyes, però només en mou fins que topa amb la duresa de la política. I aquell dia aprens de sobte que tot això és molt dur.’ Bé. Potser aquest és el punt en què ara es troba Ada Colau. Us recomane, per tant, que seguiu amb molta atenció tot això que puga passar d’ara endavant…