Els kurds omplen les urnes i es reivindiquen davant el món

‘No n’hi ha prou amb cent anys d’opressió?’ ‘Quants genocidis més hem de viure per poder tenir un estat lliure i independent?’ ‘El nostre poble ha patit molt’. Han estat les frases més repetides durant el dia d’avui, en el referèndum al Kurdistan Meridional (sota domini de l’Irac). Eren paraules que havia pronunciat el president Barzani en una concentració en favor del sí a la capital, Arbela, dies abans de la consulta.

En una jornada pacífica, festiva, amb somriures, llàgrimes i records, un 78% dels 5,3 milions de kurds han exercit el dret de decidir a les quatre províncies de Dohuk, Arbela, as-Sulaymaniya i Halabja i també als territoris disputats entre tots dos governs: Kirkuk, Diyala i Nínive, segons dades oficials.

Els col·legis electorals eren plens de gom a gom. Cues interminables hores abans de començar la votació. Grups de joves havien passat la nit esperant per votar. ‘Vull ser el primer de votar. He vingut amb els meus amics i serem aquí fins a les vuit del matí’, deia un jove de dinou anys que votava per primera vegada a la seva vida.

D’Halabja, ciutat gasejada pel règim de Saddam Hussein, tot i la baixa participació, n’arribaven els missatges més emocionants. ‘Voto pels més de cinc mil màrtirs d’Halabja. Voto per les víctimes d’Anfal’, deia un home sobrevivent de la matança química del 1988. ‘El meu pare votaria avui, però va morir aquell dia a mans de Saddam’, exclamava una dona de quaranta-cinc anys.

Els dos partits de l’oposició, hores abans d’obrir els centres electorals, van declarar que votarien sí en el referèndum. Gorran, la segona força del Parlament del Kurdistan, que havia demanat d’endarrerir el referèndum, va declarar que un dels objectius del seu partit era la independència del Kurdistan i que respectaria la voluntat de la gent. Komala, tercera força, es va afegir també al sí.

La gent no tenia por i ha sortit al carrer a celebrar el dia com si fos la festa nacional. ‘Avui és Newroz –el cap d’any kurd–: avui tornem a néixer’, deia una estudiant de vint-i-tres anys. A mesura que passaven les hores, augmentaven les amenaces i missatges de por de Turquia, l’Iran i l’Irac. Tant el primer ministre iraquià, Haidar al-Abadi, com el president de Turquia, Recep Tayyib Erdogan, van amenaçar d’enviar tropes a la frontera amb el territori kurd. ‘Val més tenir-los de veïns’, deien tant el president com el primer ministre kurds, en resposta a aquestes amenaces.