Els joves llegirien més si poguessin canviar les lectures?

Potser ens convindrà de començar a trobar un autor que escrigui en català com Stephen King si volem tenir lectors joves que passin gust llegint i que consumeixin producte de quilòmetre zero. Aquesta podria ser una de les conclusions del debat sobre la literatura i els joves promogut pel festival Mot d’Olot i Girona. Enguany el festival s’ha volgut acostar a la secundària i s’ha inventat el MotIns, és a dir, el festival per als instituts. La paraula també implica revolta i subversió, i és que ens calen molts motins i moltes revolucions a les aules si volem recuperar els joves lectors i que el cuc de la lectura s’acabi convertint en una bona tènia que els acabi reinfectant tots. I sí, precisament cal una reinfecció perquè aquest cuquet en molts casos el tenen ben desenvolupat a primària i és en començar la secundària quan s’acaba perdent o morint.

Tres alumnes dels centres de secundària de la Garrotxa  –Pol Pintor, del Cor de Maria; Isaac Sarola, de l’Escola Pia; i Pau Verdaguer, del mateix centre– varen tenir una entrevista en directe amb la bibliotecària escolar Marta Cava a la qual assistiren 210 joves, entre els seus companys i els alumnes de l’Institut Monsacopa, Bosc de la Coma, Garrotxa, Besalú i Petit Plançó. Hauria estat molt fàcil de triar uns quants bons lectors (sí, n’hi ha), però amb bon criteri es va optar per mostrar la realitat més dura i més abundosa als nostres instituts: en Pol i l’Isaac varen reconèixer sense embuts que no els agradava llegir, i en Pau va dir que n’havia anat perdent l’hàbit progressivament. També va ser curiós que es triessin tres nois, perquè les activitats vinculades amb la lectura solen ser encapçalades per públic femení.

La primera tongada de respostes ja va servir per a marcar terreny. “La literatura potser està bé, però a mi no m’agrada llegir. No puc estar en un lloc quiet, llegeixo dues pàgines i he de marxar, és que no puc” (Pol); “Pot ser que la literatura sigui important, però no ha estat mai el meu fort, no hi ha hagut mai cap llibre que m’hagi interessat” (Isaac); “La literatura en si no pot salvar vides. Abans cada nit llegia mitja hora o més, però n’he anat perdent l’hàbit” (Pau). I així, amb les cartes sobre la taula, va continuar la conversa, seguida amb màxima atenció a les aules dels instituts i també a la sala el Torin, d’Olot, on s’havia muntat el plató que servia d’escenari per al debat.

Entre els motius per a no llegir es destaca la presència de les noves tecnologies, rebatuda per Marta Cava, que va dir: “Sempre hi ha hagut excuses per a no llegir; abans era la televisió i més abans el carrer. Ara és el mòbil.” I els altres motius són la constatació que hi ha un gran canvi entre la primària i la secundària i els enfocaments diferents entre centres. En Pau Verdaguer, per exemple, recordava amb afecte les competicions de lectura que es feien a la seva escola: “Teníem aquesta competició i em va ajudar a començar i continuar llegint”, afirma. I oh, una sorpresa: cap no es declara lector de còmics, una altra novetat per a la bibliotecària.

La sessió va servir per a fer visible i fer normal que a molts joves no els agrada llegir i que tenen una visió de com hauria de ser la lectura als instituts. Per a l’Isaac, “llegir hauria de ser opcional i sense exàmens, sense cap mena d’obligació; si vols llegir, perfecte; si no, no passa res”. Però alhora va dir: “Jo a casa no llegiré, ho tinc clar, però si m’hi obliguessin a l’institut potser sí, encara.” En Pol parla clar: “A primària a la tarda teníem una estona per a llegir i així llegia quatre o cinc llibres per trimestre; ara a l’institut havíem de llegir un llibre i fer la fitxa i no vaig ni començar. Si voleu que llegeixi haureu de trobar una altra manera.” En Pau fa una proposta: “Que cadascú llegeixi el que vulgui, lliurement; segurament no està ben pensat que tots hàgim de llegir el mateix llibre. I, és clar, no hi ha d’haver cap examen per a saber si m’he llegit el llibre o no, o per saber si l’he entès.” La Marta Cava hi fica cullerada: “Ara és quan els professors de les aules se m’enfaden, però un examen sobre un llibre és la manera més pràctica de corregir, però és la pitjor eina per a estimular a la lectura.” I quines alternatives possibles hi ha? Doncs una de les que es proposen és la tertúlia o el club de lectura sobre el llibre, on es demostra a la perfecció qui l’ha llegit i qui no i sobretot permet d’opinar d’una manera raonada i personal i amb nous enfocaments. I encara una altra aportació brillant d’en Pau sobre la lectura i les eleccions que es fan dels títols: “Si tries una cosa que t’agrada a tu sempre hi poses una mica més de ganes que si trien per tu.”

També hi va haver temps per a la reivindicació. Pol Pintor: “Una de les coses que em fan més ràbia és quan la meva àvia em diu que llegeixi perquè si no em tornaré ruc; em posa negre. No llegiré, per molt que m’ho digui. Hi ha gent que pensa que perquè no llegeixes ets ruc i de vegades s’equivoquen. Mira, a mi m’agrada molt parlar en públic i molts cops m’ofereixo a sortir i fer les activitats de Sant Jordi i llegir un poema en públic. Però com que normalment no llegeixo en trien un altre que sí que llegeix. I em fa ràbia que pensin que els que no llegim no som intel·ligents. Jo molts cops ho faria millor que els que acaben escollint.” Si hem de fer cas de la manera com s’expressa durant tot el debat, és una afirmació que ningú no gosaria posar en dubte: sembla que hagi nascut per a l’oratòria i per a activitats com aquesta.

La bibliotecària escolar aquí fa costat descaradament als alumnes: “Efectivament, la literatura no ha de servir necessàriament per a res, no serveix per a aprendre a escriure millor ni per a saber més coses, ni és la finalitat que té.” I ho rebla encara amb una frase del llibreter Guillem Terribas, de la llibreria 22 de Girona: “Si no llegeixes no passa res, però si llegeixes passen moltes coses.” I encara més: “Ser molt lector no significa ni ser més intel·ligent ni ser bona persona. Mireu un cas: Hitler era un gran lector i llegir no el va salvar de fer totes les barbaritats que va fer.”

Ep, no tot ho tenim perdut. Fins i tot els no lectors llegeixen. Li ha costat dos anys, però el Pol ha llegit It de Stephen King, que té més de 1.500 pàgines. Si fem la mitjana, és com haver llegit deu novel·les juvenils, cinc per any, una cada dos mesos. No és un gran registre, però no és del tot decebedor. I sobretot, ha fet molt bona elecció, un d’aquests autors patrimonials que entusiasmen els joves. Segons Cava, a la biblioteca del seu institut els llibres de King volen: “Escriu molt bé i qui el tasta ja no l’abandona”, diu. Doncs ja ho sabeu, ens calen Stephen King en català, més llibertat a les aules per a triar lectures, suprimir els exàmens i fer clubs de lectura. I sobretot no prejutjar els joves: quan volen i els interessa, llegeixen.