29.09.2018 - 22:00
|
Actualització: 30.09.2018 - 16:17
‘Si has d’explicar com es va passar l’1-O, potser no sóc el millor exemple’ em diu de seguida Jordi Naya. Però s’equivoca. Potser no va viure un 1-O comú perquè no va passar la major part de les hores defensant els col·legis electorals. Però era en un dels punts calents d’aquells dies, allà on es va concentrar gran part de l’activitat dels dies previs, l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, que molts encara anomenen ‘la central’, ocupat pels estudiants per a defensar el referèndum.
Naya és un dels portaveus actuals d’Universitats per la República, la plataforma creada per a aglutinar la comunitat universitària a favor de la independència. En forma part d’ençà del febrer del 2017, la fundació. I la tardor passada va ser un testimoni privilegiat de com es va acabar convertint en l’eina perquè els joves sortissin al carrer. D’entrada no era la intenció dels organitzadors, però es va demostrar que implicar-hi les universitats era la millor manera per a mobilitzar-los.
‘On és el jovent?’, aquesta ha estat una pregunta freqüent aquests darrers anys. ‘Es veu molt la gent gran… i els joves?’, diuen… I és que durant molt de temps els han retret de no estar prou implicats en la causa independentista. Tanmateix, ara fa un any van demostrar-los que s’equivocaven, perquè, quan més calien, van estar a primera línia. ‘Els joves hi érem, hi serem’, diu Jordi Naya.
A divuit anys Naya va començar a militar al sindicat estudiantil SEPC. El pare havia estat militant antifranquista del PSUC. Per tant, a casa, la política sempre havia estat present a les converses. El 15-M va acabar de forjar la seva personalitat política, encara que des de ben petit s’ha considerat independentista.
Amb aquests antecedents, abans ja havia estat en més mobilitzacions estudiantils, fins i tot en alguna ocupació, però res com la del pati de lletres de la UB. ‘No es pot comparar amb res. Aquells dies els joves fèiem política en majúscules. L’ocupació de la UB va ser portada del New York Times’, diu, superat encara per aquests esdeveniments.
No hi estaven pas preparats, però els fets els anaven portant. I el 21 de setembre tot va canviar. Després de les detencions del 20-S havien convocat talls de trànsit en moltes universitats. ‘Només d’arribar vaig veure que era diferent. Hi havia tanta gent… a tots se’ns va posar la pell de gallina’.
Tenien la sensació que el referèndum corria perill. Creien que era el moment de fer un pas més. Volien ocupar el rectorat de la Universitat de Barcelona, un lloc simbòlic. No sabien quina en seria la resposta, però s’hi van llançar. El pati de lletres de la UB es va anar omplint de gent, d’estelades i de reivindicacions. Així va començar una ocupació que sabien quan havia començat però no pas quan acabaria.
Del primer moment la universitat central es va convertir en tot un bullici. I de mica en mica es va anar omplint d’activitats: conferències, xerrades, concerts, tallers, mítings… Era un no parar. Fins i tot Julian Assange hi va contactar per unir-s’hi i fer-hi una videoconferència. No paraven de passar coses inesperades.
I és que, un cop ocupada la UB, els estudiants van decidir de treure’n rendibilitat. Tanta, que la UB, sense saber-ho, va esdevenir un dels centres d’operacions del referèndum. Ningú no els ho havia demanat, però s’havien organitzat. Van decidir d’imprimir paperetes i de repartir-les. Van crear un punt per informar sobre on s’havia d’anar a votar.
Durant deu dies molts d’ells no van passar per casa, encara menys per les universitats respectives. Dormien poc, molt poc. Cinc hores a tot estirar. Calia organitzar moltes coses, i els dies no tenien prou hores. És més, el pati de lletres de la UB s’havia convertit en el punt neuràlgic de les mobilitzacions a favor del referèndum. Tothom els volia visitar: representants polítics, ciutadans…Hi va haver algun moment desbordant quan Òmnium i l’Assemblea van convocar una manifestació a la plaça de la Universitat. Els estudiants van haver de crear una mena de cordó de seguretat perquè es pogués entrar a veure l’ocupació i sortir-ne sense que hi hagués cap tumult.
Hi passaven tota mena de coses sorprenents: ‘un dia va aparèixer un repartidor amb nou pizzes i ens va donar un número perquè hi truquéssim. Era un home que les havia encarregades per nosaltres’. Aquells dies el jovent respirava orgull, orgull per haver decidit de defensar la democràcia, de defensar el referèndum.
Però no tot era tan bonic. També eren dies de por i incertesa. Hi havia hagut les detencions del 20-S, el port s’havia omplert de policies espanyols… ningú no sabia què podien fer. Però calia aprendre a gestionar aquesta por, a conviure-hi. I això van fer. La sensació que la llibertat era a tocar de la punta del dits hi ajudava. ‘Teníem la sensació que podríem decidir el nostre futur com a poble’.
Van ser deu dies d’un màster intens, el de la vida. ‘És de les coses que més he après a la vida. Aquells dies van ser clau.’ Cada decisió que havien de prendre era important. Calia fer un equip, calia crear estructures per fer funcionar coses al cap de cinc minuts.
‘Un dia ens va arribar una mena d’avís dient que la Guàrdia Civil hi volia entrar.’ Amb el temor que realment podia passar, van decidir de reunir-se. Es dividirien. Aquella nit uns quants del grup organitzador dormirien fora. ‘Teníem clar que, si hi entraven, no ens deixarien tornar a casa tranquil·lament.’ Feia molt poc de les detencions del 20-S i això es notava en l’ambient. Tenien por de ser detinguts. Així que van trobar que era millor dividir-se. Si feien desaparèixer l’ocupació calia que el moviment persistís actiu i organitzat.
Finalment la policia no va aparèixer, però la por va tornar a fer presència la nit abans del referèndum. ‘Ens havien fet arribar que hi havia comandos d’extrema dreta a la ciutat. Malgrat que havien arribat reforços de les Illes i del País Valencià, aquella nit érem pocs a la central’. Molts estudiants havien tornat al poble, calia garantir que tothom pogués votar. Convé recordar que en aquell moment ningú no sabia de l’existència del cens universal.
Així que només hi van romandre uns quants de Barcelona i malgrat que al final no s’hi van presentar, aquella nit van dormir molt poc pel temor de què podien fer aquests escamots. ‘No sabíem que tampoc passaria amb la policia. Si havien vingut deu mil agents, no era per a estar-se en un vaixell’.
No va caldre esperar gaire per a saber a què havien vingut. A primera hora del matí van començar a arribar imatges de les càrregues policials. Naya s’havia compromès a mantenir l’ocupació, però, en veure-les, no s’ho va pensar. Va agafar la moto i va creuar la ciutat ràpidament en direcció a Sant Andreu. Els avis defensaven el seu col·legi electoral. No sabia on podia haver-hi càrregues, però els havia de protegir. ‘Recordo travessar la ciutat esquivant la policia espanyola, que començava a desfilar per tot arreu. I quan vaig arribar al col·legi vaig agafar els avis i els vaig portar a casa. Ja votaríem quan tot fos més tranquil’.
Naya havia vist cop de porres abans, però aquells eren diferents. Van tocar capes àmplies de la societat i cap sector en concret. A tots ens podia tocar. I això feia més por. ‘Els avis no havien vist mai cap porra’. Finalment, tot es va calmar. Van baixar al col·legi. ‘Recordo estar a la porta esperant que funcionés el sistema informàtic i poder votar. De cop va sortir una persona que va anunciar-nos que podíem votar i que el president Puigdemont ja ho havia fet. Llavors em vaig posar a plorar’. I és que, malgrat tots els impediments, malgrat les porres, les amenaces, la por… la gent votava. El referèndum era una realitat.
