16.10.2016 - 22:00
|
Actualització: 17.10.2016 - 01:44
Avui es commemoren amb uns quants actes els trenta anys de la concessió dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona. La perspectiva dels anys passats ens pot fer comprovar que aquella operació va acabar tenint coses positives i va ajudar a conformar una part d’això que Catalunya és avui. Però, al cap de trenta anys, crec que també cal recordar les coses negatives que se’n van derivar, començant per una censura implacable que no va permetre que arribassen al gran públic episodis dels quals avui, per sort, ja podem parlar.
Entenguem-nos: quan una ciutat rep l’encàrrec d’organitzar un esdeveniment únic com aquest no es pot esperar que tot siga bo, però tampoc que tot siga dolent. Seria massa maniqueu. Vist amb perspectiva, ningú no pot negar que els Jocs van ajudar molt a pujar l’autoestima de la ciutat i de Catalunya i van projectar universalment la capital catalana i fins a un cert punt la catalanitat i tot. No negaré que això va passar i que va ser positiu.
Ara, tampoc no crec que l’amnèsia que alguns ens proposen tinga res de bo. Ara ja no podem canviar-ho, allò que va passar, però sí que podem mirar de parlar d’aquells jocs d’una manera més real i lliure que no ho vam poder fer aleshores. Sóc molt conscient que la immensa majoria de la ciutat i del país ho va viure amb una alegria que res no la podrà entelar. Jo no ho vaig viure així i crec que precisament això em permet de recordar avui que els jocs no van ser una gran festa. No per a tothom.
Perquè els Jocs, al costat de les coses positives, van ser també una gran operació especulativa, van impulsar un intent d’espanyolització que no va reeixir del tot però que fou ben intens, van servir per a enaltir el feixista Samaranch (enaltiment que, segons que es veu, encara dura) i van ser la justificació d’un dels episodis de repressió més greus que haja tingut mai aquest país, l’anomenada ‘operació Garzón’. Entre més coses ben poc agradables.
Els Jocs de Barcelona són també les detencions i tortures dels independentistes, ja aleshores, Eduard López, Josep Musté, Vicent Coll o Gustau Navarro, per a dir només uns pocs de la trentena de noms. Les tortures que van haver de suportar ells, la presó posterior i la censura que va planar sobre aquest fet, fins i tot quan els tribunals europeus condemnaren l’estat espanyol. El silenci còmplice de gairebé tots els mitjans i de gairebé tots els periodistes i la ràbia despietada que es va abatre sobre Jordi Vendrell i els contertulians de ‘L’orquestra’ de Catalunya Ràdio per haver-ne parlat…
Els Jocs de Barcelona són també l’especulació que va destruir això que ara és la Vila Olímpica. La marginació, ja aleshores, de les polítiques socials quan es refusà que el 40% de la Vila Olímpica d’habitatge protegit, malgrat una recollida de signatures multitudinària per a demanar-ho. O la miraculosa conversió dels hotels en equipaments públics que es va justificar aleshores i que encara avui cueja. Són també la privatització d’espais que fins aleshores eren de tothom, gràcies, per exemple, a aquell controvertit pla de piscines i esports. O l’agressió en espais naturals com el parc de Collserola, on els veïns de Vallvidrera van veure aparèixer del no-res i a gran velocitat un túnel i una gran torre de telecomunicacions.
No vull esguerrar la festa a ningú. Qui vulga celebrar-los que els celebre i qui vulga menystenir les crítiques que ho faça. Jo em conforme veient que una bona part de la trama institucional que fa trenta anys va fer possible que passassen aquelles coses avui viu la crisi més profunda que no s’hauria pogut imaginar mai. Ben lluny d’aquella nit en què, de la tribuna presidencial estant, aplaudien bojament i amb llàgrimes als ulls la fletxa que va encendre, també fent trampa, aquell peveter de Montjuïc.
[¿Heu pensat que ens ajudaríeu molt aportant una petita quantitat per a fer-vos subscriptors de VilaWeb? Punxeu ací per apuntar-vos. Gràcies.]
