30.05.2021 - 21:50
|
Actualització: 30.05.2021 - 21:52
Hi ha algun paperot del senyor Kafka que diu, ho cite de memòria, que les revolucions s’evaporen a mesura que va apareixent una nova burocràcia que les vol domesticar. I efectivament aquest és un fenomen que ha passat sempre, cosa que no vol dir que haja triomfat sempre, i per tant és lògic que alguns intenten que passe també amb la nostra.
Mireu, el mes de juny del 2018 vaig coincidir a la redacció del 9 Nou, a Vic, amb José Zaragoza. I fora de càmeres el diputat socialista em va sorprendre quan em va confessar en un passadís “que tot és un desastre”. Concretament, va fer una metàfora que no oblidaré mai, en la qual assegurava que “els presos són com si un volcà hagués aparegut al mig de la plaça”. Cosa que feia impossible, volia dir ell, cap mena de moviment polític a Catalunya. “Mentre el volcà no desaparegui –em va dir– no tindrem cap manera de fer res.”
La frase, repetesc, és del 2018. Els socialistes no cauen ara, de sobte, del cavall. No us enganyeu. Allò que ha canviat de sobte perquè ara tot siguen presses per a aprovar aquest perdó als presos polítics no és que el PSOE haja entès que no hi ha manera de fer res a Catalunya mentre hi haja presos, sinó que ha pujat al poder dins l’independentisme aquella “nova burocràcia” que aspira a domesticar-nos i l’oportunitat que això pot significar per a Espanya. Oportunitat gairebé darrera, ja, especialment perquè arriba en un moment en què la proximitat de decisions judicials europees pot posar el règim cap per avall. I d’ací ve que el pacte sobre els indults, un pacte que hi és i en què treballen totes dues parts per més que vulguen negar-ho, siga un pacte d’impotències.
Per raons diferents, els uns i els altres, la Moncloa i els Lledoners, han de desmuntar, frenar si més no, el moviment popular nascut entorn del Primer d’Octubre i ja han constatat després de tres anys llargs que no els és ni els serà fàcil, això. Amb els indults, els uns esperen aplacar el volcà i extingir-lo si és possible –que és la seua prioritat. I els altres, per bé que no tots, esperen fer realitat finalment aquella fantasia que tenien al cap quan es van lliurar voluntàriament al país del qual ells mateixos s’havien proclamat independents: que hi haja pietat, o que funcione un pacte qualsevol, i els deixen tornar a casa, com si no haguessen fet res.
Tanmateix, per als uns i per als altres, el problema és el mateix: que el temps va passant i el suflé no baixa de cap manera –si em deixeu dir-ho amb aquella encantadora metàfora que alguns periodistes es van empescar com a primera campanya de propaganda contra el moviment.
I permeteu-me que tot això ho il·lustre recorrent a un editorial pretesament molt solemne que el diari El País publicava ahir. Perquè al mig del text se li escapa un raonament que explica de manera cristal·lina de què tenen por: “La democràcia espanyola té pendent de resoldre el conflicte a Catalunya. Hom pot intentar-ho amb el manteniment passiu de l’status quo. O mitjançant el diàleg. No hi ha cap garantia que el diàleg tinga efectes positius. Sí que hi ha proves suficients que el no a tot dels governs anteriors ha afavorit el creixement independentista de la darrera dècada. La situació ja és difícil. Però esdevindria una catàstrofe immanejable si un salt qualitatiu convertís les posicions en favor de la secessió en àmpliament majoritàries.”
“Catàstrofe immanejable” i “àmpliament majoritàries” són les dues claus del text i són també les dues claus que expliquen el perquè del perdó ara. Que la decisió d’esdevenir un estat independent ja és tan majoritària i decidida a Catalunya que ells mateixos no poden evitar de constatar-ho es demostra en la necessitat que senten d’escriure, com un matís oportunament salvador, aquest “àmpliament”. I això de “catàstrofe immanejable” no em podeu negar que, simplement, fa venir salivera…
I tot això és el fruit de la feina feta del 2017 ençà. Ara, a diferència d’aleshores, sabem el preu de fer la independència no de qualsevol país sinó d’Espanya i hem assumit que cal defensar-la intensament al carrer. I sabem també, després de l’aeroport o Urquinaona, que no poden resistir molt de temps l’embat. I hem après a explicar a Europa molt millor què volíem dir i no sabíem dir. A parlar de minoria nacional i de drets democràtics, a identificar Espanya com un estat il·liberal, autoritari i antieuropeu i sobretot a trobar en el litigi estratègic a l’espai jurídic europeu la clau que obri tots els panys, des de l’exili. I ens hem situat, a més, com a actors internacionals, tot causant un enorme forat de credibilitat no solament a Espanya sinó a la Unió Europea mateix. I hem trinxat institucionalment Espanya, bo i trencant l’equilibri de poders, amb el rei irrompent a crits en la vida política, els tribunals governant i fent depuracions arbitràries i l’estat profund esclatant d’ira, descontrolat, fins i tot contra el seu govern. I hem situat el nacionalisme espanyol en el lloc que li correspon, en l’autoritarisme que li és consubstancial i que no pot sinó provocar rebuig entre nosaltres, com la història ens demostra.
Aquest és el marc que explica el com i el perquè del pacte d’impotència que són, seran si finalment acaben passant, els indults, el perdó als presos. La nova burocràcia domesticadora ja és al poder –i no únicament dins Esquerra Republicana– i l’Espanya acorralada que veu a venir la “catàstrofe immanejable” prova de veure si, posant-se d’acord els uns i els altres, encara pot frenar-ho a temps. I la nostra resposta? Si us vaga, feu el favor de llegir aquesta entrevista amb Pepa Plana, que ella ho explica molt millor que no jo.
