25.04.2021 - 21:50
Els Il·legals era una xarxa d’agents russos que va operar als Estats Units en una clandestinitat estricta, simulant ser ciutadans americans i sense cap cobertura oficial. Van arribar a viure vint-i-cinc anys en diverses ciutats nord-americanes fent tasques d’espionatge, primer per al KGB soviètic i després per a l’SVR rus. Van ser descoberts per culpa de la traïció d’un alt comandament a Moscou, que en va facilitar els noms a la CIA. Entre els membres de la xarxa hi havia Elena Vavilova, que aquesta setmana ha estat entrevistada a VilaWeb.
Els espies van intentar d’establir contactes amb acadèmics, industrials i responsables polítics per accedir a dades confidencials d’intel·ligència. El juny del 2010, deu membres de la xarxa (Andrei Bezrukov, Anna Chapman, Vicky Peláez, Elena Vavilova, Vladímir Gúriev, Lídia Gúrieva, Mikhaïl Kútsik, Natàlia Perevérzeva, Mikhaïl Semenko i Mikhaïl A. Vasenkov) van ser arrestats pels Estats Units acusats d’espionatge, i van ser deportats el 13 de juliol de 2010 com a part d’un intercanvi de presoners entre els Estats Units i Rússia.
En l’entrevista concedida la setmana passada a VilaWeb, Vavilova deia que no creia que els serveis secrets occidentals poguessin crear un projecte semblant, perquè reclamava massa sacrifici.
Entrenats per ser allò que no eren
Els Il·legals eren entrenats a la Unió Soviètica per viure als Estats Units i construïen de manera molt metòdica una identitat falsa que podien defensar en cas de ser arrestats. Una volta als Estats Units, treballaven sense cap suport de l’ambaixada i sovint sense contacte entre ells. No podien parlar mai rus i havien de semblar una família normal. Això va implicar, per exemple, que els seus fills se sorprenguessin en el moment de la detenció, perquè ignoraven completament que els pares fossin russos i encara més que fossin espies.
El cervell de l’operació era el cap del famós Directori S del KGB, Iuri Dròzdov. Dròzdov va haver de formar agents soviètics per parlar, pensar i actuar, fins i tot inconscientment, com els americans, els britànics, els alemanys o els francesos habituals que havien d’esdevenir a partir del moment en què entressin al país on serien destinats, una tasca que, segons que va explicar ell mateix, podia arribar a durar set anys. A diferència dels espies “legals”, que eren enviats a l’estranger sota una cobertura diplomàtica o d’una altra mena però sempre oficial, els Il·legals treballaven tots sols: feien feines normals, vivien als suburbis de les grans ciutats i funcionaven sense la immunitat diplomàtica que tenien els altres agents en cas que fossin atrapats. Estaven sols.
La informació aplegada per aquests agents de “cobertura profunda” era redirigida després a Moscou per mitjans clandestins, inclosos els anomenats “punts morts”, llocs on es podien deixar missatges xifrats, per ràdio o amb reunions encobertes a l’estranger.
Hi ha encara molt secretisme sobre el programa d’Il·legals, inclòs el nombre de persones implicades. Segons algunes estimacions, la Unió Soviètica en va plantar centenars durant la Guerra Freda, però tan sols se n’ha confirmat el nom i la història d’una dotzena mal comptada.
Vadim Aleksiévitx Kirpitxenko, predecessor de Iuri Dròzdov a la cúpula de la direcció S, va dir que aquests agents havien estat “creats artificialment” per ells i va explicar que fins i tot quan tornaven a Rússia, després d’anys o dècades de servei encobert a l’estranger, sovint parlaven el rus amb accent i semblaven estrangers al seu país.
Kirpitxenko va explicar al periodista Konstantín Kapitònov que els agents eren seleccionats per unes característiques especials: “valentia, concentració, voluntat forta, capacitat de predir ràpidament diverses situacions, resistència a l’estrès, habilitats excel·lents per a dominar idiomes estrangers, bona adaptació a condicions de vida completament noves i coneixement d’una o diverses professions que ofereixen una oportunitat de guanyar-se la vida”. Però també, va afegir, es requereixen trets “difícils de transmetre en paraules, un art especial”, per a poder oblidar la pròpia identitat i convertir-se en una altra persona.
Arran de la detenció dels deu espies de la xarxa americana, hi va haver una gran especulació sobre si, amb aquest mètode, el KGB i l’SVR havien aconseguit informació important o no. Els Estats Units van ridiculitzar públicament els èxits d’aquesta xarxa d’agents, cosa que Vavilova, a l’entrevista amb VilaWeb, troba normal: “Ens havíem passat vint-i-cinc anys a casa seua sense que ens descobrissen i sense que ni tan sols tinguessen cap idea de què fèiem. Què volíeu què diguessen?”
D’aquella detenció fa deu anys llargs i els Estats Units no ha reconegut fins ara que no va ser gràcies a la feina dels seus serveis d’espionatge, sinó per una traïció d’un alt càrrec de Moscou. I en qualsevol cas el fet que fossen intercanviats després de la detenció amb quatre espies americans és ben indicatiu de la importància que els uns i els altres concedien a la xarxa i als integrants.
La novel·la de Vavilova apunta a possibles decisions del Kremlin basades en la feia feta pels Il·legals. Concretament deixa entendre que la detenció d’un empresari rus, ara polític de l’oposició, cap de l’empresa Yukos, Mikhaïl Khodorkovski, el 25 d’octubre de 2003, podia haver estat el resultat d’un informe enviat a Moscou des dels Estats Units pels espies russos que formaven part del programa d’Il·legals.
Què van aconseguir i què no?
En la novel·la, que segons l’autora conté un 80% de veritat, es descriu la detenció de l’oligarca rus. El nom i el patronímic de Mikhaïl Borisòvitx al llibre són els mateixos, però el cognom ha substituït “Khodorkovski” per “Khovanski”. Cosa que també ha passat amb el nom de la companyia, de “Yukos” a “Yugos”. Tot i això, Vavilova cita en la novel·la literalment un fragment d’un article real de The Wall Street Journal publicat després de l’arrest de Mikhaïl Khodorkovski: “L’èxit de qui sigui que hi hagi al darrere de l’atac contra el conseller delegat de Yukos i els seus associats, dependrà d’aïllar les seves víctimes i de persuadir possibles aliats –companys oligarques com Vladímir Potanin, Mikhaïl Fridman i Oleg Deripaska– que els seus imperis no estan amenaçats sempre que compleixin les regles que es van acordar a porta tancada al començament de la presidència de Putin.”
A la novel·la també se cita textualment el fragment publicat per The Financial Times, que fa referència a la suspensió de les negociacions sobre la fusió de Yukos amb Exxon Mobil i Chevron Texaco, arran de l’arrest de Khodorkovski.
Segons la trama del llibre, els oficials d’intel·ligència del programa Il·legals van saber a partir d’un treballador del Pentàgon que les agències d’intel·ligència dels Estats Units intentaven de controlar i manipular el pressupost rus transferint els ingressos de l’exportació de petroli sota el control de les corporacions nord-americanes. Aquest pla, segons Vavilova, havia de ser executat per “M. Khovanski”. Després de veure la detenció de “Khovanski”, a la novel·la els Il·legals celebren la seva victòria i expressen l’alegria perquè la informació fos útil.
L’episodi reflecteix perfectament el secretisme del programa i la gran dificultat de saber què hi ha de cert. És possible que la història de la informació rebuda des dels Estats Units fos una ficció completa creada pels serveis especials russos per justificar l’arrest de l’empresari, després de ser detingut. No obstant això, l’eficàcia de la maniobra és dubtosa. El format de la novel·la de ficció no afavoreix la credibilitat. Però tampoc no és pas clar què hi guanyaria el govern rus si la versió real fos aquesta.
El Kremlin fins ara ha insistit que Mikhaïl Khodorkovski era culpable de molts delictes i si ara això que diu el llibre fos cert, resultaria que el motiu de la seva detenció va ser en realitat la por de la direcció russa que els acords comercials de l’oligarca poguessin debilitar la seva posició internacional. Cosa molt més difícil de defensar internacionalment. De fet, el llibre afirma que Khodorkovski va ser arrestat per accions completament legítimes i tan sols basant-se en l’informe dels Il·legals.
Veritat? Mentida? Mite? Propaganda? És gairebé impossible de saber-ho, enmig d’aquest autèntic film d’espies. Però segurament és d’això, exactament d’això, que es tracta.
