Els homes que no estim(av)en les dones

La Míriam, estudiant de segon d’ESO, alumna d’un amic, bones notes. No es posa faldilles curtes si surt de festa sense el seu xicot, a ell no li agrada. M’ho diu perquè m’estima. L’Alba, havíem anat juntes a la facultat, milita en moviments veïnals i feministes. Fa temps que ja no surt a fer uns gots sense el seu company. No passa res, ell es queda més tranquil i a mi ja m’està bé, ens estimem. La Rosa, una antiga veïna, mestressa de casa, educada i reservada, sempre ens guardava una bossa de tomàquets del seu hort. Una vegada la vaig sentir plorar mentre el marit l’escridassava. Ha estat només una vegada, diu que no ho farà més. Si hi torna, me n’aniré. La Neus, amiga d’una amiga, dues carreres universitàries, càrrec directiu, una filla. Un dia els crits van donar pas a la primera bufetada. Denúncia i petició d’ordre d’allunyament. La Lupe, la dona de fer feines que venia un cop el mes i de qui només sabíem que tenia un marit i dos fills. Un dia va arribar amb un blau al braç. No ho digueu, podria perdre-ho tot.

La Lucinda, la Maria, la Lisa, la Paqui, la Victòria, la Carme, la Cristina, la Flori, l’Ada, la Jacqueline, la Cèlia i les que no tenen nom. Ho han perdut tot perquè els han pres la vida. Assassinades. De tota classe i condició. Riques, pobres, amb estudis, sense estudis, joves, velles, intel·ligents o no, conscienciades o no, polititzades o no. La veïna, la fornera, l’amiga, la companya de feina. Un dia podem ser tu o jo, per molt amb compte que ens pensem que anem.

Si les víctimes d’agressions masclistes són de tota classe i condició, perquè la violència masclista és completament transversal i espero que a hores d’ara això ja se’ns hagi ficat al cap, també ho són els agressors. No en parlem gaire, dels agressors. I potser oblidem que la Míriam té un Jaume-agressor que no vol que vagi curta si ell no hi és perquè no vol que els altres nois la mirin i es pensa que estimar-se és això. I l’Alba té un Dani-agressor a qui no li agrada que surti de festa i li ha fet xantatge emocional tantes vegades que ara ja no li cal dir-li res perquè ella es quedi a casa, que finalment ho ha entès. I la Rosa té un Josep Maria-agressor que troba normal escridassar-la i dir-li inútil i haver fet miques l’autoestima de la seva dona. I la Neus té un Jordi-agressor que li assegura que no li tornarà a pegar més però ella no s’ho creu i continua esperant l’ordre de protecció. I la Lupe té un Antoni-agressor que l’amenaça que si se’n va de casa no tindrà ni cinc i no li deixarà veure els fills i mentrestant continua donant-li cops.

Agressors rics i pobres, amb estudis i sense, joves i vells, intel·ligents o no, conscienciats o no, polititzats o no. L’amic que fa callar la dona als dinars amb la família, el veí que força la muller quan ella li ha dit tres vegades que no té ganes de cardar, el company de feina que mira el whatsapp de la xicota i li demana constantment amb qui parla i per què. Un dia pots ser tu, que ets home i vius en una societat que agredeix les dones cada dia i de moltes maneres, sovint subtilment, perquè el masclisme encara hi és incrustat. O bé pots decidir que no vols ser un potencial agressor, entendre que això també és cosa teva, que com diu la campanya d’enguany de la Generalitat ets #unhomedeveritat, i contribuir a capgirar aquesta merda de realitat per fer-ne una altra que estimi les dones.

Bel Zaballa, periodista.