Els homenatges a l’últim guerriller antifranquista i als escriptors perseguits centren la nit dels Octubre

La cita era a les nou, però els assistents no són mai puntuals en aquests actes. A les portes de l’Hotel Astoria es mesclaven els convidats a un casament de campanetes amb les 250 persones que anaven al sopar dels Premis Octubre. Sense pressa, perquè la part millor de la nit sol passar abans del sopar i després. La part més interessant són els rotgles. Els encontres d’uns i altres que cerquen la taula que els han assignat, que se saluden, es besen, es fan bromes. Entre més, els premiats i els jurats. El poeta Rubén Luzón encara es declarava en xoc perquè feia poques hores que s’havia sabut guanyador. Josep Franco, que ja és més veterà, somreia amb aparent tranquil·litat mentre esperava que arribàs el moment del lliurament de premis. I això, ja se sap, sempre és al final de la nit. Joan Garcia del Muro anava acompanyat de tota la família.

Entre els assistents hi havia Joan Francesc Mira, president d’Acció Cultural del País Valencià; el cineasta Ventura Pons; la família de Vicent Andrés Estellés; un bon grapat d’escriptors com ara Guillem Frontera, Octavi Monsonís i Carme Manuel. I Màrius Serra, que va repetir l’exercici de l’any passat i va plantejar deu enigmes dels seus, relacionats, en aquest cas, amb les eleccions als Estats Units. I molta gent compromesa amb el país i amb els premis i que no fallen mai a la cita.

La investidura de Rajoy
Salutacions, abraçades i un únic tema de conversa perquè feia poc que s’havia acabat la votació del debat d’investidura al congrés espanyol. Mariano Rajoy ja n’havia eixit per anunciar que ja era hora que Espanya sortís de l’atzucac, però que fins dijous no faria pública la llista dels ministres. Els comentaristes havien de postil·lar que estàvem en ple pont de Tots Sants. Com que ja se sabia que Rajoy seria investit, només es parlava de la xifra de diputats socialistes que finalment no van acatar la disciplina de partit. Els catalans, els illencs, Margarita Robles, i pocs més. Quinze, la cara dels quals avui és a tots els diaris. La resta, un guió preestablert i cap somriure. Potser també parlaven, els assistents als premis Octubre, de les andanades de Rufián contra el PSOE, però el tema no donava per a gaire més, i l’interès es va girar cap a les dificultats del Barça per a guanyar el Granada.

Els periodistes vam constatar que l’única televisió present era TV3. Algun comentari sobre la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. Cap referència a la manera com Canal 9 cobria, o no, els Octubre.

Somriures còmplices i normalitat institucional
Els fotògrafs volien imatges com ara la de Laura Borràs, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes que representava el president Carles Puigdemont. Acabava d’arribar  a

València perquè s’havia alçat a Eivissa, per volar a Barcelona, i fer una conferència a la Sénia tot vertebrant el corredor mediterrani per arribar a temps de saludar uns i altres i de conversar, a peu dret, amb el conseller d’Educació i Cultura, Vicent Marzà.

Marzà ocupava la taula principal amb Eliseu Climent, el president de les Corts, Enric Morera, i dos membres del consell: els titulars d’Economia i Hisenda, Vicent Soler i Rafael Climent. I amb ells, la directora general de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears, Marta Fuxà, i el primer tinent batle de Palma, Antoni Noguera.

Els Octubre, a l’Astoria
Després d’uns anys en què les restriccions de tota mena havien obligat a celebrar la nit dels premis a l’edifici Octubre, i després de l’assaig del Mercat Central de l’any passat, els Octubre han tornat a l’Hotel Astoria. Un espai cèntric que, com recordava aquesta setmana Lluís Miró, director de l’Editorial 3i4, que els organitza des de fa quaranta-cinc anys, encara conserva l’esperit de vetllades que reunien personatges com Montserrat Roig, Joan Fuster i Pierre Vilar. Eren anys en què es mantenia aquella ficció dels jurats reunits en una sala a banda en deliberació permanent de la qual anava informant l’enyorat Toni Mestre.

Amb tot, no hi havia ni un gram de nostàlgia, en el sopar d’ahir, però en les parets d’alguna sala de l’Astoria segur que encara retrunyen els discursos encesos de l’editor Eliseu Climent, per a qui molts dels qui han pujat a l’escenari han tingut paraules d’agraïment. Però enguany no hi ha hagut res d’això. Ja fa un temps que Climent va passar els trastos de l’editorial a la seua filla Laia, i ella era qui aquests darrers anys es dirigia als assistents. Enguany, Laia ja no és al capdavant de l’empresa, sinó que el màxim responsable n’és el seu company. I Lluís Miró no va fer discurs.

La normalitat del conseller Marzà
Així l’únic parlament oficial que anit es va sentir a l’Astoria va ser el del conseller d’Educació i Cultura, Vicent Marzà. Va agrair la normalitat amb què s’han celebrat els premis i va subratllar la normalitat amb què el govern fa les coses. La normalitat amb què es relaciona amb els altres governs de l’àmbit lingüístic. Som deu milions de parlants, va dir. La normalitat amb què el govern acompanya els escriptors a les fires. La normalitat amb què s’ampliarà el nombre de lectorats de català. La normalitat amb què els ciutadans s’han d’acostumar a consumir cultura. Ja se’n comença a notar l’augment, va dir.

La intervenció del polític va ser molt aplaudida pel públic, però no tant com la de Quico Martínez, l’últim guerriller, que va rebre un dels homenatges de la nit. El va presentar Alfonso Erié, ex-director del setmanari gallec A Nosa Terra, qui va parlar de memòria i de dignitat i de lluitadors que defensaven la república. Martínez, amb una gran fortalesa malgrat els més de noranta anys que té, també va posar l’èmfasi en la memòria, en el compromís amb la vida republicana que ell i els seus companys de guerrilla representaven. En algun moment també va parlar de l’estat de dret que, segons que diu, encara no s’ha restablert.

L’altre homenatge va ser per al Pen Català, que defensa la vida i la dignitat dels escriptors perseguits arreu del món. La presidenta del Pen, Carme Arenas, va explicar el programa dels escriptors acollits i de les ciutats refugi. Barcelona, Palma i Girona ho són. Arenas espera que aviat València s’afegesca a la llista.

Els sons de la nit
Marina Rossell cantant a cappella Lili Marlen i Le Métèque amb la guitarra va aconseguir remoure alguns dels assistents que la van acompanyar mig amb timidesa mig amb comboi. Uns joves actors van fer esgrima amb els versos més coneguts d’Estellés entre les taules. La dolçaina de Miquel Gironés, que estrena grup amb Xiromita Trad Project, va posar la nota contemporània, perquè el seu so arrela en diverses tradicions però el resultat és granment modern.

Els premiats
Els protagonistes de la gala literària esperaven el moment del lliurament dels guardons, aquesta escultura tubular d’Andreu Alfaro que cerca l’infinit. Josep Franco en novel·la, Rubén Luzón en poesia i Joan Garcia del Muro en assaig van expressar l’agraïment als jurats i a l’editorial i van fer cinc cèntims de les seues obres.

Quan es va fer la foto de família dels premiats ja era la una d’una matinada que prometia una hora extra. I quan Gironés i el seu grup van començar a tocar la seua versió de la Muixeranga la sala tornava a ser plena de rotgles. Tothom frisava per comentar la jugada. Alguns ja volien marxar. Però amb les primeres notes es va fer un silenci ample i profund. Pràcticament sense mans marcant les quatre barres amb els dits. Amb crits, quan va acabar, d’independència sil·labejats amb una certa insistència. Una nit normal a l’hotel Astoria de València on, a banda d’un casament de campanetes, es van lliurar els guardons del 45ns Premis Octubre.