Els ho sabrem tornar mai, tot això que fan per nosaltres?

No, segurament no els ho podrem pagar mai. Benvinguts siguen a casa, i esperem que en un futur no llunyà també a llurs llars amb llurs famílies.

Dit això, tret dels jordis, no em puc estar de pensar que són a la presó sense, tanmateix, haver acabat de creure plenament en l’adveniment de la república catalana ni haver confiat en el poble per a la seva consecució. Potser no van poder fer més perquè no en sabien, però la manera com van anar a la presó en part és també obra de llur pròpia manera de procedir.

Consciència personal, compromisos i lleialtats, fe en la justícia o el que sigui van fer que descartessin l’alternativa -l’exili, la mort o la clandestinitat-, i fent-ho van escollir per tots nosaltres: o no és llur situació una metàfora perfecta de com ens trobem tots els independentistes, no és una imatge que resumeix de manera diàfana com es troba tot l’independentisme: engarjolat per la lògica i els límits de la gestió autonomista?

Benvinguts tots a casa, encara que sigui de moment en una presó. Almenys aquí podreu seguir les notícies sense filtres matussers ni enganyifes i podreu parlar entre vosaltres i el dia que restablim la República us podrem alliberar immediatament d’aquesta “justícia” injusta que els enemics han desvirtuat fins a tornar-la borda i inútil. Fent gala de la seva incapacitat per evolucionar ni inventar res, han continuat fent la mateixa tècnica de sempre. Primer us maltracto de mala manera i després us deixo fer un petit respir per a mostrar-vos el bo que sóc si feu sempre el que jo vull. Exactament igual que fan els maltractadors amb les seves parelles. Exactament igual que feien els feudals amb les seves víctimes segles enrere. La mà dura i la bestialitat són els seus dogmes i la intel·ligència i el tracte entre iguals, la seva utopia inabastable. No crec que us puguem pagar mai el vostre sacrifici, però sí que podem dir-vos quan us estimem. Una forta abraçada a tots!

En qualsevol moviment per alliberar-se d’un estat opressor hi ha un risc. Ells el van assumir. Com ho va fer el major Trapero, el mecànic de Reus que no va voler reparar un vehicle exercint aquell dret del “dret d’admissió” que ja va veure que no era de veritat, la persona que va perdre un ull, els milers d’apallissats, els espantats i tot el poble. Finalment, se’ls podrà tornar tot el què es mereixen (excepte el temps que passen empresonats, el temps no torna enrere) quan hi haja independència i República. En ca contrari, no. Mai, perquè continuarem sota la opressió d’un estat fallit ancorat en el segle XVI (quan deien que tenien un imperi que havia de ser etern, com molt després ho deia un soldat de transmissions de la primera guerra mundial). De manera que cal anar per feina. De moment, només ha complert la llei. La seua, i no del tot. Perquè no tenen cap delicte per a acusar a ningú. Només als seus matons, i això no ho faran.

Gràcies del comentari Albert Miret, molt emotiu. Però hi ha una cosa que me n’ha cridat l’atenció i voldria matisar: dius que quan restablim la República els podrem alliberar immediatament. Espero que abans!; perquè tinc molt poca confiança en que Catalunya pugui ser independent aviat; i en canvi confio una miqueeeeeta més en totes les apel·lacions als tribunals internacionals quan en el judici siguin condemnats en fals, i que per tant puguin ser alliberats abans. A no ser que, com més d’un i de dos estan tramant, Catalunya pugui proclamar una república … federada a la república federal espanyola; si ha d’esser aquesta merda, i amb perdó, hi lluitaré en contra tant com pugui. I pel que fa als tribunals internacionals, més ens val que ens hi afanyem o ens agafarà amb els p_ al v_ si fem cas a la propera implosió d’Europa com analitza avui mateix en Partal en un article excel·lent. Potser llavors caldrà analitzar de nou el tauler i mirar si ens convé provocar i acceptar ajuda de ”més enllà” de la habitual, de cap dalt i cap a la dreta, encara que després la haguem de pagar molt cara.

Segur que molts em titllareu de desagrïda però no comparteixo el to exaltant de l’editorial d’avui. La privació de llibertat dels ostatges polítics (presos i exiliats, no els oblidem!) l’han viscut centenars o milers de persones d’aquest país abans, per portar-nos fins on som.
Molts expresoners de la dictadura franquista, encara vius i dels que ningú no s’en recorda (resposta a la darrera frase de l’editorial). Ells, a més, van lluitar sabent que si els agafaven anirien a la presó, i tot i això ho van fer. Condemnes aberrants, anys tancats per ser detinguts en una manifestació, per fer pintades o per pertanyer a un partit polític. I els hem oblidat.
Avui aquell franquisme encara és aquí i no podem confiar que el sistema que els ha portat a la presó els alliberi, per que encara que siguin inocents, la cosa no va de justicia, tot i que a vegades ens confonguem. Estem atrapats en la teranyina judicial, que és el que volien els colonitzadors. Qui ha marcat el full de ruta de l’independentisme des del primers empresonaments són els jutges i les defenses dels ostatges i hem abandonat el veritable objectiu de la nostra lluita. La indepencia, que cada día està més lluny!. No ens en sortirem fins que no fem el que van fer els lluitadors antifranquistes. Saber que la presó forma part del guió i si estàs convençut seguir endavant. Però no si val a condicionar la lluita dels altres, la de ningú, pel risc de la presó.
Jo també cel.lebro que els presoners puguin estar en millors condicions de les que estaven. Però em pregunto, si no hem de seguir tirant endavant (i en certa manera oblidant-los) atès que fins ara no hem estat capaços

Són ells i no nosaltres el que haurien de dir que es van equivocar tirant endavant la independència sense el soport social necessari i a sobre fent-t’ho de la pitjor manera possible i amb ridicul internacional inclòs.

Ara la gent els reclama no haver defensat la república, i la gent s’autoinculpa i inculpa els altres per no haver sortit al carrer, per por a la repressió i no se quines bestieses més.. Senyors, la gent no va sortir perque sabien que no hi havia legitimitat!!!

En altres paraules, ens van portar a una guerra psicològica els dos anys previs i ara se n’estan pagant les conseqüències.. Mals dirigents els que et porten a una guerra..

Jo sóc dels que penso que no hi havia legitimat, com Puigdemont el 26O, i quan parlava amb gent que semblava que estaven psicològicament convençuts ja veia que allo era un “si cola, cola”.. i esclar, per un independentista de tota la vida allò era una bogeria que ja es veia que faria molt mal.. especialment quan la legitimitat social i democratica per començar un autèntic procés d’independència la tenies a tocar quan havies fet un 47,8% el 27S2015.

Jo no sóc periodista, però que me’ls posin al davant i els desenmascaro en 5 minuts com es diu vulgarment… Un per un, sobretot els mes falsos o “il·luminats” per dir-ho d’alguna manera..

La pregunta que em faig ara també es si sabien des del govern que en cas d’anar a la presó acabarien a les presons que ells controlaven…

No, si no em demostren alguna cosa més, jo no els he d’agrair res, per mi s’han carregat el moviment independentista.. ja veurem que faran ara, entre tots..

Segur que molts em titllareu de desagrïda però no comparteixo el to exaltant de l’editorial d’avui. La privació de llibertat dels ostatges polítics (presos i exiliats, no els oblidem!) l’han viscut centenars o milers de persones d’aquest país abans, per portar-nos fins on som.
Molts expresoners de la dictadura franquista, encara vius i dels que ningú no s’en recorda (resposta a la darrera frase de l’editorial). Ells, a més, van lluitar sabent que si els agafaven anirien a la presó, i tot i això ho van fer. Condemnes aberrants, anys tancats per ser detinguts en una manifestació, per fer pintades o per pertanyer a un partit polític. I els hem oblidat.
Avui aquell franquisme encara és aquí i no podem confiar que el sistema que els ha portat a la presó els alliberi, per que encara que siguin inocents, la cosa no va de justicia, tot i que a vegades ens confonguem. Estem atrapats en la teranyina judicial, que és el que volien els colonitzadors. Qui ha marcat el full de ruta de l’independentisme des del primers empresonaments són els jutges i les defenses dels ostatges i hem abandonat el veritable objectiu de la nostra lluita. La indepencia, que cada día està més lluny!. No ens en sortirem fins que no fem el que van fer els lluitadors antifranquistes. Saber que la presó forma part del guió i si estàs convençut seguir endavant. Però no si val a condicionar la lluita dels altres, la de ningú, pel risc de la presó.
Jo també cel.lebro que els presoners puguin estar en millors condicions de les que estaven. Però em pregunto, si no hem de seguir tirant endavant (i en certa manera oblidant-los com a prioritat) atès que les estrategies que s’han seguit fins ara no ens han tret de l’atzucac.

M’ha agradat molt l’editorial. M’ha agradat més el comentari de Ramon Vilardell.
Cert que és posar aigua al vi, però ens haurem d’acostumar a ser sincers, menys políticament incorrectes*.
A excepció feta dels Jordis, els quals volien i proclamaven que volien la República, dels polítics només sabem del cert que proclamaven que volien la República. Els presidents d’Òmnium i ANC tenien les seves organitzacions greixades i endreçades. A fe de déu que ho han pagat, els primers. Dels polítics sabem que deien que teníem totes les estructures estatals a punt, i que volien la república. Sembla ser que abans que la república volien assegurar-se que el seu partit, i no el rival, serien els guanyadors.
Afegim que, tret dels Jordis, la resta ja sabia que quan els cridaven a Madrid era per empresonar-los. Potser haguessin estat més útils a l’estranger, podent fer d’altaveus de Catalunya a Europa i al món.
Dit això, honor i reconeixement pel seu sacrifici, a tots. Però que deixin pas a nous talents.

*Sobre el tema de la correcció política, se n’hauria de parlar a fons. La meva opinió és que l’esquerra, catalana i europea, ha fet un favor molt minso a la societat quan ha volgut expressar-se des del bonisme, i no des de la realitat digna -o des de la dignitat real-. El darrer exemple és el de refugiats.
Tant costa, enlloc de voler passar com la mare Teresa de Calcuta, per després adonar-se que la societat està molesta pels suposats agravis de la massiva incorporació d’estrangers, dir les coses clares? Per exemple quantificar una forquilla de persones que es poden rebre, atendre molt bé -proporcionar-los drets, exigir-los deures- els que venen, i enviar un missatge clar de saturació solidària i demogràfica, quan ja s’ha arribat al nivell adequat?
Si no, hi ha el perill que l’extrema dreta utilitzi discursos incendiaris, i que sigui més escoltada, per la suposada claredat del seu missatge.

La impressió dels que érem ahir a la presó d’homes, no té res a veure amb l’entusiasme de l’editorial. Els discursos dels polítics sonaven antiquats i falsos. Tampoc semblaven dirigits a nosaltres, ja que era un bla, bla, bla, de primer de processisme. Tot sabut de memòria. Cap element nou o engrescador.
La paciència dels manifestants amb els polítics està esgotada i la credibilitat d’aquests, sota mínims. La representant d’ERC va ser la més castigada. No es va escoltar el que deia, perquè el crit d’unitat, unitat, unitat, tapava el seu discurs.
A més vàrem haver de suportar el cinisme dels comuns, el representant dels quals va tenir la barra de parlar de patiment (no es devia referir, evidentment, al del seu partit). Qui més motiu tenia per callar va ser qui va fer, precisament, el discurs més llarg.
En resum, que la distancia (i la indiferència) entre els ciutadans conscients i crítics, i els nostres polítics és, ara per ara, força gran. I serà molt difícil revertir aquesta situació, si no passen del bla, bla, bla vuit a fets concrets, decidits i encoratjadors. Especialment tenint en compte que no podem , ni volem, oblidar el 10-O, el 27-O i el 30-G.

A “Eichmann a Jerusalem”, Hanna Arendt explica com eren els mateixos jueus qui aconduïen, en els trens de la mort, els seus compatriotes a Auschwitz.
Jo també crec que hem de ser no-violents, però també que hi hauran uns límits que, si els passem, no serem no-violents sinó xais aconduïts mansament a l’escorxador.
La llei ha generat la contradicció que la Generalitat mantingui empresonats als que considera que haurien de ser lliures.
És la llei i és un parany. Posa absolutament en qüestió la nostra escala de valors: primer l’obediència i, per sota, el sentit de la justícia i els drets fonamentals dels que en hem escollit per representar-nos. De sobirania, res.
Ja entenc que és una qüestió de tempos, però no ho perdem de vista.

Patétic, l’editorial d’avui no pot ser més patétic, i mira que el meu respecta per en Vicent és conegut.

Sort que hi he llegit en Mandela, m’ha faltat en Ghandi i en Xirinachs per damunt de tots, això sí, i no puc entendre que no els rebessin amb uns castellers davant de cada presó. Deu meu senyor, quin poc tacte nosaltres els “reis” de l’estética.

No sé perquè quan penso amb ells, també penso en la poca unitat que mostren ”alguns” dirigents per fer lliures els que no estan lliures..

Però estic content per ells. Que sàpiguen des d’aqui que la tropa és més fidel que els generals, que anirem junts per la república des de cada poble, petit, gran o molt gran, a excepció de Barcelona Probablement.

I si no és així, algún dia si governa un tripartit, pel be “comú” que sortiran, segur que sí.

TOTA LA SOLIDARITAT, NO ÉS HORA DE CRÍTIQUES
Estic consternat per la quantitat de comentaris que s’apropen molt a la intencionalitat fatídica de la frase històrica de la Colau: els volem lliures per poder-los passar comptes. I quan encara no són lliures, però els tenim més a prop, comença l’acarnissament en alguns sectors del republicanisme. Alguns apunten que tenen part de culpa del seu empresonament (00:48); altres que no n’hi ha per tant, en tots els moviments d’alliberament hi ha presoners (8:42); altres, que no hi havia legitimitat i són els enterradors de la independència (8:44), etc. ¿Els estem fent crítiques a l’acció de govern a ciutadans que poden patir penes de 30 anys de presó?

Els presos i preses condemnats abans de judici per l’Estat espanyol com a responsables de seguir el mandat de la majoria de ciutadans, només han de rebre l’escalf dels que estem fora, la ferma convicció de que els alliberarem. Res més. Que penseu que sentiran quan llegeixin alguns comentaris? Mantenir la moral dels presoners és tasca de tots.

¿És la brutal repressió de l’Estat qui els ha de legitimar? Ell sí que sap qui són els enemics, allà on molts independentistes de pedra picada hi veuen claudicadors infames. Els podem pagar el sacrifici d’aquesta manera als nostres representant elegits democràticament? “Serem capaços de recordar sempre que per a guanyar la llibertat de tots hi va haver homes i dones que van perdre la seua?” (llegim i reflexionem sobre l’últim paràgraf d’en Vicent)

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

No són a la presó per rebel·lió. Són a la presó perquè no es varen rebel·lar.

No serem lliures gracies a que siguin a la presó. Sortiran de la presó quan siguem lliures.

Fins que no tenguem clar això ho tindrem magre. El domini espanyol es basa en dues cames: 1) Poder posar a la presó a qui els dóna la gana 2) Poder robar el patrimoni de qui els ve de gust.

Potser al segle XXI no cal fer una revolució cruenta per impedir que les forces d’ocupació puguin segrestar i robar. Potser n’hi ha prou amb tenir-los controlats, amb que als jutjats no tinguin llum ni calefacció ni aire condicionat ni internet. Potser n’hi ha prou en enviar una carta a casa seva als jutges espanyols dient-los que l’endemà no poden anar a treballar que els seus passis han estat anul·lats i que no se’ls permetrà l’entrada a la ciutat de la justícia. Potser n’hi ha prou en anar al domicili particular de cada policia espanyol que visqui a Catalunya amb una ordre d’un jutge de veritat ordenant que se li retiri l’arma i les credencials de policia. Potser n’hi ha prou intervenint els ordinadors centrals de les entitats bancàries. Al segle XXI potser no cal muntar un 14 de juliol i prendre la Bastilla per alliberar els presos, potser al segle XXI n’hi ha prou amb enviar un burofax del nou president del Tribunal Suprem de la República nomenat pel president Torra ordenant que siguin alliberats….. Potser si. Però cal fer-ho. La llibertat no la aconseguirem demanant-la i esperant que ens la donin. No la aconseguirem eixamplant la base social i esperant que respectin la democràcia. No la aconseguirem amb presos innocents i esperant que els caigui la cara de vergonya per tenir empresonades persones innocents.

Als presos els hem d’agrair haver arribat fins on varen saber o poder, els hem d’agrair i sobre tot indemnitzar pel que han perdut i patit. Però en cap cas hem d’agafar-los com a exemplars. Que tothom qui pugui que no es deixi segrestar ni robar com s’han deixat segrestar i robar ells. Els nostres exemples han de ser en Valltonic, l’Adrià del CDR d’Esplugues de Llobregat i els exiliats.

Gracias Sra Eva Salas por sus comentarios , me conecto poco a internet en esas fechas.

El sacrificio de los presos abarca a TODA SU FAMILIA y las generaciones venideras .

De igual manera que España tiene sagas familiares que ocupan los altos cargos del estado , embajadores consules , alto funcionariado de ministerios y que los cargos pasan de padres a hij@s independientemente de quien mande … de igual manera se hace pagar a los hijos y descendientes la “rebeldia ” de los padres o abuelos … les llamaban “hijos de rojos” en la dictadura y se cerraban los puestos de trabajo público más cualificados, mientras se repartian puestos de la administración a fieles al regimen , ser piloto militar exigia un arbol genealógico impoluto de ser de los “suyos” … como decia el lider de Podemos de la JEMAD https://www.elconfidencialdigital.com/defensa/teniente-general-traidor-JEMAD-Podemos_0_2610938897.html

Más recientemente a los descendientes de las víctimas de ETA se les afrecian mejores condiciones laborales INCLUSO EN SUPERMERCADOS DIRIGIDOS POR LA FAMILIADE MAYOR OREJA … y los cargos de abogados del estado , embajadores … son cotos cerrados

ESE NIVEL DE REPRESIÓN HACE QUE CUALQUIER AGREDECIMIENTO A UN PRESO POLÍTICO CATALAN SEA POCO, ANTE EL SACRIFICIO QUE HA REALIZADO POR CUMPLIR UN MANDATO DEMOCRÁTICO AL SERVICIO DE CATALUNYA .

DICHO ESTO , para la gente que no es independentista y que crea que no tiene que agradecer nada (erroneamente ) hay que plantearse hacer visible cosas más tangibles y a corto plazo que les puedan interesar , reivindicar COSAS QUE NO SIENDO POLITICAMENTE EXCELSAS SON IMPORTANTES EN LA MICROECONOMIA DE LAS FAMILIAS , EJEMPLO EL IVA DEL 21 % EN LA ELECTRICIDAD MIENTRAS EN CANARIAS ES 0% INCLUSO PARA LOS HOTELES DE LUJO … O LOS PEAJES DE LAS AUTOPISTAS QUE PAGAMOS A LAS EMPRESAS DE FLORENTINO PEREZ….

Creo es importante que decir en Europa que ESPAÑA NOS ROBA LIBERTADES mientras encarcela líderes políticos se complemente, EN CATALUNYA con ESPAÑA NOS ROBA dinero que justamente es lo que vemos la población que vivimos con un pie en Catalunya y otro en el resto del estado español (o tienen familia en el estado) , porque conocemos las dos realidades y lo vemos más claro que las personas que SOLO viven en Catalunya … personas que con toda la buena fe dan como normal pagar hasta por respirar …

Un saludo .

Quan els arguments no donen més de si, cal recórrer a la fibra emocional. O encara pitjor, a la culpabilització de qui no combregui amb aquest recurs amb la finalitat de condicionar, estigmatitzar i esporuguir determinades opinions, entre les quals he trobat discrepàncies amb l’editorial, però en cap cas falta de respecte amb els presos, tret que algú confongui respectar amb assentir. Si algú publica una cosa que a algú li sembla esbiaixada, pretendre que no se’ns dissenteixi públicament per no ferir algú altre és, un cop més, traspassar la responsabilitat del text a qui en discrepi. Si un tema es considera massa sensible, doncs que no es toqui, però que no es carregui el pes d’aquesta susceptibilitat sobre qui lliurament qüestiona allò que s’afirma. No faré de contraopinador i em limitaré a l’editorial.

Aquí hi ha unes persones tancades de forma doblement injusta, per la imposició arbitrària de presó preventiva, i perquè no hi ha delicte. Això ningú ho discuteix. Per tant solidaritat, tota, indignació amb la dictadura espanyola, tota, accions per exigir el seu alliberament, totes les que calgui. Dit això, qui està en deute amb ells, com amb els joves d’Altasu, com amb en Pablo Hasél, com amb tots aquells injustament condemnats per la justícia espanyola (dues paraules que es contradiuen), com tants represaliats anteriors que bé rememora Rosa Gispert, és evidentment l’estat espanyol i tots aquells que hi donen suport amb complicitat.

Perquè què és exactament “tot això que fan per nosaltres” i pel qual se’ns pretén inculcar que hi estem en deute? Tots ells han afirmat que no s’esperaven una reacció tan brutalment antidemocràtica de l’estat en ple segle XXI i al mig de la UE. Així doncs, eren conscients que acabarien a la presó? No van fer tot el possible per evitar i, finalment, rebaixar el to i l’oficialitat de la declaració de la república amb la idea que així no tindria conseqüència jurídiques? Que potser no van mirar de sortir de la presó desdient-se de tot, acatant la constitució, abjurant de vies unilaterals i reincidències, deixant actes de diputat, parlant de declaracions simbòliques? I amb tot el dret del món, faltaria més! Tothom té dret a posar el benestar de la seva família i la seva llibertat personal per davant de la del país i de la pròpia coherència. Ningú està obligat a ser un heroi. No cal dir-ho. Però aleshores no juguem a convertir-los en allò que no són, que mai han estat ni seran, perquè han rebutjat ser-ho voluntàriament i legítima.

Si (i ara em refereixo als polítics) fossin a la presó per haver posat el país per davant malgrat tenir la certesa que això els reportaria aquest alt cost, per haver mantingut el pols després de l’1O, per haver declarat la República al Parlament davant de tot el món i haver-se quedat per defensar-la i fer-la efectiva malgrat el risc personal per a ells i per a tots els que estàvem disposats a defensar-la, aleshores em sentiria en deute, perquè hi serien amb ple coneixement d’allò que els esperava i per haver fet allò que se’ls demanava i al qual s’havien compromès. No ha estat el cas. Ni de bon tros. El dia que per guanyar la llibertat de tots hi hagi homes i dones que hauran perdut la seua, no caldrà que ningú en faci titulars. Ho sabrem del cert. Ara per ara no només no ens han fet guanyar res, sinó que ens han negat la possibilitat de llibertat construïda pel poble durant anys, que es van apropiar i malmetre amb falsedats i enganys. Les seves accions porugues ens han fet perdre una oportunitat única. Prou ja de manipular la història. Els fets d’octubre i posteriors, les declaracions davant els jutges, la fugida del Parlament, les crides a dissoldre concentracions, les cartes, les entrevistes a membres del govern… tot és a l’abast de tothom que vulgui o sàpiga anar més enllà d’un maniqueisme d’arrel emocional.

Però no són a la presó per haver defensat la república. Com bé diu Joan Ramon Gomà, hi són per no haver-ho fet, fins al punt que són ells qui estan en deute amb la gent que va rebre cops l’1O perquè creien en la seva paraula i en què seguirien fins al final, gent que s’hi va deixar la pell per la confiança que havien dipositat en aquests polítics, que el 27O estava disposada a enfrontar-se amb les forces de l’estat i a córrer riscos de forma plenament conscient (una consciència que sí implica heroïcitat), i als quals se’ls va arrabassar un moment irrepetible de la història. Estan, com també altres que no són a la presó, en deute amb la gent perquè, per si algú no se n’ha adonat, es va regalar (ja ni perdre) un país, confiem que no de forma definitiva. I pretendre netejar una responsabilitat no satisfeta envers el poble de Catalunya amb una injustícia comesa per l’enemic és una trampa demagògica indigna de qualsevol. Ser víctima d’una injustícia per part d’altres mai no esborra ni exonera de les pròpies responsabilitats.

Reduir o substituir tota argumentació objectiva sobre allò que han fet o que no han fet, per la constatació indiscutible i indiscutida que estan injustament privats de llibertat, és exactament el mateix que exonerar Jordi Pujol dels seus enganys i mentides com a president només perquè també va ser víctima (de fet de forma força heroica i conseqüent) del franquisme: “Pujol va ser detingut i apallissat el 22 de maig de 1960 … Va ser sotmès a un judici sense cap garantia jurídica, i el darrer dia va fer un discurs clarament catalanista i democràtic que sabia que representaria la condemna definitiva… Va ser sentenciat a set anys de presó, dels quals en va complir dos i mig, a la presó de Torrero a Saragossa, i un de confinament a Girona”. Es pot ser víctima, fins i tot amb heroïcitat, i tot i així ser discutit i no sentir-s’hi en deute.

Així doncs, em solidaritzo sense matisos amb tots els presos i amb les seves famílies i exigeixo la seva immediata posada en llibertat. I tanmateix no em representen, no m’hi sento en deute i no desitjo tornar-los a tenir al capdavant d’un procés d’alliberament nacional que no van saber honorar. El mateix val per altres encara que no siguin a la presó, que això de ser a la presó ha estat un càlcul de l’estat dirigit a tallar els caps més visibles, que no els més compromesos i, en alguns casos, una preferència personal que no ha de poder servir per elevar ningú per sobre d’altres als altars del martiri partidista, com ja s’ha intentat fer.

Sí que em sento agraït i en deute amb els membres dels CDR imputats i que puguin acabar condemnats. Per raons molt senzilles. Ho fan anònimament, no es postulen a cap càrrec ni prioritzen interessos de partit, i després del que ha passat aquests darrers mesos saben del cert que se la juguen, que poden acabar a la presó o havent de pagar fortes multes i, tot i així, segueixen endavant lluitant pel país amb un clar i ben conscient risc personal i familiar. En deute amb tota la gent anònima que ha lluitat i segueix lluitant pel país sense reconeixements ni xantatges emocionals. Aquests sí.

PS: gràcies Joaquim Peñalver, mentre redactava aquest text excessiu tu has resumit en una sola frase el que jo he estat incapaç d’expressar més sintèticament.

Eva Salas: em satisfà que compartim “diagnosi”.

El meu plantejament, maximalista, pot semblar ingenu, però crec sincerament que és l’únic que ens pot treure de l’atzucac tot compensant amb escreix la nostra inferioritat numèrica (respecte a Espanya, no pas respecte a l’unionisme nostrat, en minoria, malgrat tot):

– un sol partit (o coalició electoral),
– un sol punt al programa (referèndum d’autodeterminació),
– una mateixa convicció innegociable: el dret a decidir com a expressió inalienable de llibertat i democràcia,
– un mateix sentiment de solidaritat, d’agermanament i de sacrifici que abraci, transversalment i de dalt a baix a tots els independentistes,
– una mateixa resistència, desobediència; un idèntic desacatament a l’Estat espanyol mentre no s’avingui a concertar un referèndum pactat.

Si actuéssim amb aital unitat d’acció, de criteri, i de sentiment seríem imparables.

L’únic dubte que tinc (i que admeto es pugui tenir) és si cal fer un nou referèndum o si s’ha de donar per bo el de l’1 d’octubre i tirar pel dret, desplegant ja la República Catalana. Reconec que en això estic dividit…

No és només que Espanya no reconegui el resultat de l’1-O i li atorgui validesa; ocorre que tampoc la UE ni la immensa majoria de països del món semblen disposats a fer-ho, i això és un obstacle molt considerable, no trobeu?

Lluito i luitaré amb totes les meves forces fins al final per aconseguir la llibertat completa de tots els segrestats per la justícia de la dictadura borbònica, això està fora de discussió.

Dit això, i exceptuant els Jordis, als polítics que estan ara en aquesta situació, jo no els perdonaré mai, MAI, haver-se rendit.

Mai oblidaré que van faltar a la seva paraula, que ens van enredar, que no van complir el mandat democràtic de l’1 d’octubre. No els perdonaré ni a ells ni a cap dels 72 de l’octubre.

I, a més, no puc deixar de recordar un tuit del Jordi Salvia que, per vergonya nostra, diu exactament la veritat: Ens hem convertit en els nostres propis carcellers. I no parlo només dels presos polítics.

Moltes gràcies director per aquesta editorial que respon al sentir de tots aquells que no renunciem a ser un país lliure i que mai podrem agrair prou als polítics i líders d’entitats, i a les seves famílies, el seu compromís i dignitat, sent lleials al mandat de la gent d’aquest país. Ara ens cal apretar fort, exigint la seva llibertat.
Avui he llegit tots els comentaris i voldria demanar a alguns subscriptors que, si us plau, no facin comentaris gairebé més extensos que l’editorial; també demanaria que no s’entri en polèmiques amb comentaris evidentment malintencionats i sovint totalment discrepants amb les editorials.

Tothom pot expressar el seu pensament, el seu sentiment o el seu parer. L’article de l’editorial d’avui fa una tasca que va més enllà i s’obliga a un capteniment, a fer honor a aquells per a qui el tracte de Molt Honorable s’esdevé obligat. Ningú dels empresonats ha deixat de complir amb el seu deure, la seva promesa, i el seu compromís democràtic. Per tant, els pensaments, sentiments o parers que són com els “culs”, tothom en té i no costen res; no poden estar al mateix nivell del deure i l’honor assolit, que només és patrimoni de qui s’ho guanya. El capital polític del nostre moviment, dels nostres empresonats, del seu compromís és d’una alçada que no podem més que reivindicar. I aquest capital polític té el seu històric, el seu preu i la seva realitat tangible. Ara és això el que cal: recordar com de tangible ha estat la valentia d’uns, davant la covardia d’uns altres.

Penso que tothom té dret a excpressar el que pensa i que és bo que ho faci. El comentaristes volen que els presos sortin de la presó. La seva situació es injusta. I l’actuació de l’estat espanyol no és democràtica. A banda de la situació personal dels presos i exilats, per la que hem de lluitar -jo he contribuit econòmicament diverses vegades- també és un escàndo, democràtic que hem d’aprofitar politicament. Dit això, som molts els que varem viure amb ràbia la solitud a la que ens varen abandonar a l’Octubre, nosaltres que haviem derrotat la força bruta antidemocràtica al carrer, pacíficament, l’1 d’Octubre. No ho podem dir? S’han de cometre els mateixos errors? No va dimitir l’Àlex Salmon després de perdre el referèndum d’Escòcia?

Agraeixo a Pep Agulló el record a la frase de Colau de que “els volem lliures per poder-los passar comptes”; a mi em sembla que ni els comentaris més pretesament insensibles respecte als presos, de l’editorial d’avui, no es poden comparar a això; hi veig diferencies absolutament fo-na-men-tals: per Colau, el procés ha estat un engany volgut i premeditat per part de les persones que ara son presos polítics, i a més, un engany que ha portat prejudici al conjunt de la societat, perquè “no s’han fet les polítiques que de debò interessen a la gent…” i bla bla bla, lo de sempre; i per a tant, com que han enganyat volgudament, portant volgudament “prejudici” al conjunt de la societat, s’ha de passar comptes amb ells a nivell personal. Això és absolutament impresentable!
Molt lluny d’això, hi pot haver un altre sentiment que provaré de descriure-l: els volem lliures per dues raons, la primera i primordial, perquè tenir-los presos és una monumental injustícia, punt; segona, i secundaria, els volem lliures per poder emprendre una reconfiguració d’estratègia política nacional, sense que la monumental injustícia de tenir-los presos interfereixi emocionalment amb les decisions polítiques de país que es consideri adequat de prendre; si aquestes decisions comporten canviar la estratègia política que ells varen adoptar com a líders dels partits que les varen portar a terme, això per a mi no és passar comptes, és dir-los que, amb tot el respecte i agraïment per la seva dedicació i compromís amb el país, la seva estratègia va resultar dolorosament inadequada … sobretot dolorosament per a ells! I això se’ls hi ha de poder dir a la cara, amb ells plenament lliures per tal de que puguin contra-argumentar en plena llibertat i coneixement de causa, tot el que considerin més convenient. Es com jo ho veig; però que consti que aquesta segona argumentació és secundària: la primordial és que els hem d’alliberar perquè és just fer-ho.

Quan de bon matí he vist alguns comentaris fent retrets als que discrepaven de l’editorial ja sabia que el meu no seria gens ben rebut per alguns. Tanmateix no era en absolut la meva intenció molestar ningú. No és res que em motivi gens ni mica.

Puc entendre que algú s’enfadi, perquè jo mateix m’he empipat una mica llegint algun comentari i, sobretot, amb l’editorial. No puc acceptar de cap de les maneres que la presó espanyola serveixi de purgatori del procés on tots els pecats són exculpats i d’on es surti convertit en heroi. Crec que a grans trets hi ha dos grups d’opinió: Hi ha la gent que pensa que els polítics empresonats i a l’exili van fer-ho el millor que van poder i els segueixen donant confiança i projectant la represàlia de l’estat com un sacrifici per haver estat al servei del poble. N’hi ha d’altres que pensem que ens van enganyar, que no només van patir un atac de pànic deixant el poble penjat al darrer moment, sinó que de fet, com ha explicat algun membre del govern, mai van tenir la intenció d’arribar fins al final.

Jo crec que hi ha informació sobrada tant d’abans com de després que demostra que l’enfrontament directe amb l’estat espanyol no ha estat mai, ni abans ni ara, a l’agenda d’aquests polítics. Però és la meva opinió. La que miro de defensar sempre amb arguments, de vegades pecant per aquest motiu d’excés d’allargada, per la qual em torno a disculpar, però mai, en cap cas, desqualificant ni insultant cap altre comentarista, l’opinió del qual sempre miro de respectar per molt diametralment oposada que sigui a la meva.

Hi ha qui tota discrepància amb els editorials l’atribueix a motius malintencionats i, fins i tot, qui arriba a parlar d’emprendre represàlies contra presumptes animalades, una expressió, si se’m permet, ben allunyada del regne vegetal. Com ja he comentat algun altre cop, les nostres opinions aquí tenen la transcendència que tenen. Més aviat nul•la. Si han de servir perquè algunes persones perdin els estreps i enlloc de ser partícips d’una riquesa de parers es prenguin la discrepància com a atacs, fins a generar-los emprenyaments i desqualificacions a qui no pensa com ells, potser més valdrà deixar-ho estar i que aquells que hi acudeixen en busca d’un bàlsam matutí no s’hagin d’encarar amb opinions que destorbin l’innocent somni dels benpensants.

Per si encara no havia quedat clar, tota la solidaritat i màxim suport a tots els nostres presos per allò que són, persones tancades injustament per un estat en plena descomposició moral.