Els hiperventilats canvien de bàndol

I més que n’estaran, d’hiperventilats. El seu problema rau en què, d’una banda, ja han fet tard per a definir-se amb netedat. I davant d’una situació extraordinària com la què estem vivint, la indefinició ha de passar una factura molt grossa. I d’altra banda, l’estructura de l’estat els ha deixat (i ja fa temps) sense cap argument per a defensar. De manera que ara es troben defensant el mateix que els més retrògrads, sense temps ni arguments per a rectificar. Pel que fa als aparells de l’estat i els seus portaveus, es veu que ja no saben què inventar. Encara no han entès que ja no fan por. I sense la por, no són ningú. En qualsevol cas, contra la hiperventilació, cal reduir l’entrada d’oxigen a la sang. Usualment, es fa respirar la persona hiperventilada una estoneta dins d’una bossa de plàstic. Pot ser els convé, per si recobren el seny. I, de tota manera, que estiguen tan nerviosos ja m’agrada.

Sembla que cada vegada que s’aferma més el procés i s’acosta el setembre, hi ha unionistes que es posen nerviosos. Això és normal perquè veuen que la seva ideologia va de baixa i que es poden emportar un bon ensurt amb el referèndum. que internament i quan estan sols, ell també consideren imparable. Davant d’això només tenen dues opcions, hiperventilar-se i dedicar-se a carregar-se el procés amb totes les armes possibles o organitzar-se i preparar una campanya per al no, que seria l’opció més assenyada des del seu punt de vista. Ho ha de decidir ells i ja veurem què trien.
El que ha de fer la majoria independentista és no respondre les barbaritats que es diuen tret que s’arribi a l’insult o a l’atac verbal personal que cal portar al tribunals espanyols perquè encara no n’hi ha d’altres i presentar una denúncia encara que sense esperar que els castiguin com es mereixerien. Ja sabem que no tots els espanyols i els catalans som igual davant la llei. Sobretot no cal perdre el temps contestant tots els fòrums públics on s’inscriuen personatges que o són pagats pel govern o individus que no tenen educació i només saben dir bestieses. Així doncs, cal anar parlant amb la gent del nostre àmbit de relació i mirar d’anar eixamplant l’opció pel sí a la llibertat entre la gent indecisa. No cal dedicar el temps entre els unionistes convençuts perquè serà una feina en va. També seria bo està atent a les notícies que es van donant a Catalunya sobre els progressos del govern aquí i a fora i sobre els processos judicials, especialment per veure què passa el dimecres amb la declaració de la filla de Montull.

Les xarxes en general … deixem-ho com una gran fàbrica de desqualificacions, i per tant un foro anti-reflexió. El temps de reflexió és inversament proporcional al que s’està “xatejant”. És pura constatació. Per això abunden els “trols”. El problema és que tenen el poder de generar opinions i corrents d’activisme.

Quan sento qualque paraula que comença per super-macro-hiper-plus se m’ericen els pèls, i l’adjectiu de “ventilat” és contrari al subjecte que es vol descriure, més aviat sudorós de la seva angúnia, de la seva por. No puc amb la paraula.

“No demanis tantes coses al teu país; pregunta’t que pots fer tu pel teu país”.

Jo soc vell i amb les normals limitacions físiques, però, encara em puc valer. Que faig pel meu país, pel nostre país?

El 9N vaig fer campanya prèvia, fulletons fets per mi mateix a l’ordinador i anar-los repartint pel veïnat mes a prop i les porteries; pegar-los a les parets, ascensors, etc. i el mateix dia (9N), responen a la convocatòria de la ANC, per a recolzar al personal de les meses electorals, vaig ser el primer en presentar-me (a les vuit menys vint minuts del mati). I a partir de les nou situat, també el primer (després se’m van afegir un home i una dona), a la porta d’entrada, tot donant la benvinguda als que venien per a votar, i dient-los que tot estava tranquil, que tot be, entreu… I al mateix temps anava mirant als extrems del carrer per si veia aparèixer intrusos no desitjats per a donar ràpidament l’avís corresponent. El lloc era: col·legis del carrer Masferrer. I per llistes, gairebé 10.000 persones amb dret a vot. També orientava a algun votant que li calgués, a la mesa que li pertocava.

No paro d’anar localitzant indecisos (sense perdre temps amb els nostres, ni amb els contraris, que el deixo estar perquè no tenen remei). Acció d’anar parlant amb tothom per tot arreu. Nomes començar a parlar, de inici sobre qualssevol cosa, en menys d’un minut ja s’ha captat el peu que calça cada qual. i anar derivant, dissimuladament, la conversa en allò que cal.

Algunes consignes opcionals. Podríem cada qual idear una frase o més i d’entre totes buscaríem la mes adient per a fer-ne un bon escampall:
. Es el nostre país, casa nostra i ens la volem governar nosaltres.
. No volem que ens governeu, indesitjables, a 600 Km. de distancia. Ens feu fàstic!
. Tenim tot el dret a que a casa nostra sens respecti. Son els drets humans.
. O el cas d’aquell amb una fiscal: “Fora, fora, fora, la j. e.”.
. Vostres soldats, en mala hora: Fora, fora, fora! (aquest podria servir, per exemple, si ens podem reunir un dia cinquanta mil persones per a bloquejar-los maniobres militars en qualsevol lloc del nostre país. I grabar-ho amb vídeos que donaran la volta al mon).
. Etc.

Us hi animeu, algu altre?

Si, pel cap baix, som uns dos milions que estem d’acord en una frase o consigna, us imagineu que tots, contínuament i per tot arreu hi féssim ressonar la nostra veu? Al marge, ja ens estan sortint moltes veus favorables d’arreu d’Europa i del mon. Les manifestacions massives de fins ara ja han valgut molt, però, eren la fase primera. Ara ja estem en les fases segones o terceres… potser ja ens cal fer unes altres accions més directes, perfectament factibles, sense ús de la violència ni pràcticament amb cap risc. Si cal, us en faré una llista.

Observo que anem dient: Hem de preparar-nos, hem d’actuar, hem de fer… Però ho diem de forma molt general. Crec que hauriem de dir exactament: qué? “hem de…”; amb detalls concrets de les accions. Jo, ho he intentat amb el meu exemple; si torneu a mirar la primera línia de tot l’escrit, veureu que es genèric i que falta que cada un s’hi afegeixi idees concretes i amb minuciositat per a actuar. Lo contrari es queda en una teòrica nebulosa indefinida, sense utilitat pràctica. Que hi dius, Ramón Morató? I recordeu la faula de l’assemblea dels ratolins.

Dec ser un hiperventilat perquè dic que hi ha molts empresaris poderosos que collen a CDeCAT dient-los que es deixin d’una vegada “d’aventures independentistes”.
Dec ser hiperventilat quan dic que cap partit intenta donar una imatge engrescadora de Nou País i que això em fa sospitar que hi ha poca determinació.
Satisfet i content de que la parauleta es pugui aplicar als espanyolistes. Però..
He de dir que “hiperventilat” s’utilitza per fer callar a tota aquella gent que diu que hi ha massa autocomplaença i poc realisme.
Potser és un hiperventilat en Juan Francesc Mira que diu que no està gens clar poder guanyar?
És una hiperventilada la Isabel Clara Simó que tampoc ho veu clar?

Tots aquells qui tenim la sort d’estar vivint tot això, i que podrem dir allò del “jo també hi vaig ser”, estem experimentant tal quantitat de sensacions que no sabria dir si això és bo per la nostra salut mental. Jo, per la meva banda, m’ho estic passant de conya.

El catàleg d’espècimens que es pot trobar al bàndol unionista és ample i variat. Des del típic “pardillo” que no sap de què parla, al maleducat que només sap insultar, passant pel que vol jugar a fer de “poli bo”, el ventall és força extens. I pel que fa a la facció “indepe” trobem els de la pressa, els ressentits amb tot el que pugui fer pudor de corrupció, també als qui voldrien un país a mida (a la seva mida, vull dir), als “tribuners de l’ai, ai,ai” i els que no guanyen per ensurts. I enmig de tot plegat trobem els del “ni si ni no, sinó tot el contrari”. Total que l’espectacle està garantit.

I subscric tot el que diu en Vicent a l’editorial: l’hiperventilació ha passat al bàndol unionista i ara, senyores i senyors, la cosa s’està posant bastant calenta. I la posada en escena dels trolls finançats pels “Mortadelos”, és més aviat patètica.