Els herois del Raval

Són anònims; però passen a l’acció. Anònims perquè no són famosos, però també per voluntat i, compte, per seguretat. Per això en aquest article no s’hi escriurà cap nom, de cap d’aquests herois, tot i que la llista seria prou llarga i publicar-la seria un acte de justícia. I passen a l’acció perquè algú ho ha de fer, perquè no han tingut cap més remei, perquè a qui tocaria de fer-ho no ho fa o no ho ha fet prou, i, en definitiva, perquè defensen viure mínimament tranquils a casa seva, al seu barri i a la seva ciutat.

La policia diu que ha aconseguit desarticular la major part de narcopisos del Raval i que, a hores d’ara, només n’hi ha de vuit a deu d’actius. Mentida. N’hi ha molts més, d’actius. Que s’hi passegin una estona i obrin els ulls, que no costa pas tant. És cert que darrerament (i finalment!) l’ajuntament i la policia han començat a arromangar-se i han tapiat uns quants narcopisos, justament els més escandalosos. Però gat per llebre, no. Si us plau. El més calent, per desgràcia, encara és a l’aigüera. I per molt que l’estratègia comunicativa consisteixi a telefonar a periodistes i a calmar els ànims perquè tots plegats ens animem, enganyar ha quedat clar, de fa segles, que no funciona i que no és mai cosa bona.

Perquè, per exemple, suposo que ajuntament i Mossos ja saben que un (un, que sapiguem) dels narcopisos que continuen actius, fins fa poc propietat de Bankia, ha estat comprat a preu de saldo per un fons d’inversió voltor i que aquest fons d’inversió negocia obertament i descaradament amb els narcos que hi viuen –i que hi fan negoci– una recompensa, és a dir, una quantitat de diners (en sobres B, lògicament), perquè se’n vagin. També deuen saber que els narcos diuen que han demanat temps per a pensar-s’ho, però que en realitat han demanat assegurar-se un altre pis buit, si pot ser no gaire lluny de l’actual i també propietat d’un banc, per ocupar-lo i mantenir el negoci. Qui sap si el mateix fons d’inversió, per agilitar-ho tot una mica, no els ajuda en això de trobar una nova seu, i si fins i tot dins els sobres amb bitllets no hi ha un paperet amb una nova adreça. En fi, segur que la policia ja ho deu haver investigat.

Ajuntament i policia també deuen saber de sobres que els veïns s’han organitzat en grups de WhatsApp i que a qualsevol hora del dia i de la nit s’avisen i surten als balcons i als carrers, si cal, per enregistrar en vídeo i fotografiar qualsevol presumpta nova ocupació o qualsevol moviment sospitós d’alguns dels narcotraficants. Per tant, també ja deuen saber que els veïns tenen fotografiats la majoria dels narcos i que alguns ja han estat més que identificats, amb nom i tot.

I també deuen saber que, igual com ha passat fa pocs dies al carrer d’En Roig, és habitual (massa habitual) que els veïns, encarant-se directament amb els narcos, puguin impedir que es tornin a ocupar els pisos prèviament desallotjats i tapiats (exemples: Sant Gil, Sant Erasme, Cardona, Guifré…). Són els veïns, sí, no pas la policia.

I també deuen saber que mentre cada dia es continuen venent desenes de dosis d’heroïna al Raval és trist de llegir a l’editorial d’El Periódico que els veïns no haurien de prendre’s la justícia pel seu compte perquè això agreujaria el problema. És trist, no pas per falta de raó, sinó perquè tant la policia com l’ajuntament com El Periódico també deuen saber que obren els ulls molt, massa, tard. I perquè lògicament suposem que tenen clar que al Raval hi viu gent, igual que ells, barcelonins com tots els altres, amb els mateixos drets, que des del mes d’abril, pel cap baix, denuncien als quatre vents aquesta situació.

I, què coi, també deuen saber que el Raval és Barcelona. Igual que les Corts, que l’Eixample i que el Poble-sec. I que és Catalunya, igual que la Cerdanya i que la Vall d’en Bas. I que hi ha botigues, bars, sabaters, fusters i gent que, malgrat tot, hi viu i hi vol continuar vivint.

I per tant també deuen saber que aquests veïns volen continuar essent anònims, però que no es mereixen ni l’oblit, ni el menysteniment, ni els crits, ni les porres ni ser tractats com escarabats en perill d’extinció. De fet, suposo que saben i tenen clar que aquests veïns no defalliran i que si es mereixen res és un homenatge i unes medalles que algú altre, que arriba a misses dites, ara es vol posar.

I, amics, si no saben res de tot això, ai, llavors potser sí que estem perduts i que ja podem plegar.