04.10.2017 - 22:00
Una de les jugades mestres del referèndum del primer d’octubre va ser l’anomenat ‘cens universal’. Quan la Generalitat va saber que els plans del govern espanyol consistien a impedir el vot en col·legis molt concrets, es va començar a pensar en la manera d’esquivar-ho. Els cens universal, habitual en molts països, era el mecanisme imprescindible. La decisió es va mantenir en secret durant molt de temps i hores abans de la votació va començar a circular entre la gent compromesa a obrir els col·legis. La capacitat de guardar els secrets va ser una de les claus de tot l’operatiu que va poder vèncer la repressió espanyola.
El cens universal, que tothom pogués votar en qualsevol col·legi, reclamava un sistema informàtic complex per assegurar que ningú no votava dues vegades. Calia que fos molt segur, que circulàs per mitjà d’una simple connexió de mòbil i, evidentment, que fos fiable. El fet de treballar amb bases extremadament sensibles, ni més ni menys que el cens, obligava a fer un esforç extraordinari de programació per a preservar les dades de tothom. El 9-N no hi havia cens i quan algú votava se n’incorporaven les dades al programa per impedir que hi pogués tornar. El primer d’octubre era diferent, perquè sí que hi va haver cens i, per tant, aquesta era la base de tot el programa informàtic.
L’esforç per a crear aquesta programa va ser assumit per un grup d’informàtics de primera línia. VilaWeb ha pogut parlar amb un d’aquests experts i hem pogut comprovar de manera fefaent i documentada que aquesta persona va treballar en l’operatiu, però ens hem compromès a no fer-ne públic el nom ni alguns detalls que podrien comprometre més gent.
—Quan us vau incorporar a l’operatiu i què hi vau trobar?
—M’hi vaig incorporar després de les detencions del dia vint. Vaig ser de les darreres incorporacions i he de dir que la gran majoria de la feina ja l’havien feta els companys. Tinc l’infinit orgull d’haver compartit unes hores molt intenses amb ells i de saber que una petita part del codi la vaig desenvolupar jo.
—L’encàrrec era difícil?
—Desenvolupar un programa per a votar, en circumstancies normals, és una cosa relativament senzilla. Fer que aquest programa funcioni i eviti la censura i la repressió de tot un estat ja té força mes gracia. Allò que vam viure, i protagonitzar en part, era de pel·lícula.
—Al davant, contra vosaltres, teníeu els experts de l’estat espanyol…
— Sí. Però vam poder desarticular els esforços de tots els serveis tècnics i d’intel·ligència del transatlàntic. Gràcies a Tor, a Signal, a telèfons comprats a l’estranger, a Linux i el programari lliure, i fins i tot a Bitcoin… Ah! i a la feina i la imaginació d’uns quants hackers que ho vam donar tot per a fer-ho possible.
—Així i tot, l’operatiu no va ser desplegat fins minuts abans d’obrir els col·legis.
—Desenes de servidors, escampats per mig món, van rebre el software minuts abans de les vuit del matí de diumenge, l’hora acordada per a començar a constituir meses. Recordo el crac que va carregar el programa, com li tremolaven les mans mentre treballava. I tothom (els no informàtics) preguntant-li si el sistema ja estava a punt. No, no es podia anar més de pressa! Quina tensió! Encara em poso nerviós quan hi penso.
—Immediatament, l’estat va reaccionar, quan el govern va anunciar el cens universal.
—La censura de l’estat hi era present, en tot moment. El nom de domini el van tancar en menys de quinze minuts, fins i tot van tancar totes les IP –totes!– d’un conegut proveïdor europeu…, cosa que va afectar milers de serveis que no tenien res a veure amb el referèndum, censura indiscriminada en estat pur. Però cada cop que ens donaven nosaltres el responíem. Per cada IP que ens tancaven, els meus companys n’obrien dues mes. Ja ho tenien previst, això. Vull agrair la paciència que van tenir tots els votants, la gent de les meses i, especialment, tots els qui atenien el telèfon de suport. Aquesta gent –alguns els teníem a la mateixa sala on érem–, quina gran feina que van fer atenent milers de trucades.
—No hi havia manera d’esquivar-los, aquests atacs?
—Us haig de confessar una cosa, teníem apunt el codi que feia transparent i automàtic el canvi d’IP… Però no vam tenir temps d’integrar-lo.
—Què diríeu als qui asseguren que es podia votar dues vegades?
—És fals. Amb el cens universal no es podia fer, de cap manera. Vaig sentir les declaracions del senyor Ferreras, de La Sexta, assegurant que es podia votar diverses vegades i vaig riure. Precisament jo era entre el grup de persones que es va encarregar, específicament, que això no fos possible. Vaig riure segurament perquè no em quedaven forces per a gaire mes que somriure, després de treballar trenta hores seguides.
—Vàreu treballar molt contra rellotge?
—Entre els meus companys, els que feia més dies que treballaven, el cansament era més que evident. Va haver-hi gent que, literalment, va dormir 4 o 5 hores en 3 dies. Vam treballar molt, molt.
—I sota pressió?
—No m’hauria imaginat mai, mai, que alguna gent que va passar per aquella sala ens vindrien a saludar i dir-nos ‘Som a les vostres mans’ o ‘El referèndum i els 5,3 milions de catalans amb dret de vot, depenem de vosaltres’. Va venir gent que per a mi són mites des de fa anys. Buf, sí, la pressió era molta. La responsabilitat era enorme. Però ho vam fer i no puc estar-ne més orgullós. Hi ha moments, una cigarreta fumada en un lloc massa especial diumenge a les cinc de la matinada, que no els oblidaré mai.
