Els guionistes sàdics i brillants del procés avui s’han superat

Tot jo queia damunt el llit, vestit i encara moll de la dutxa, a quarts de deu del matí. Tot dolor sota la pell. Un silenci espès. Una tristor infinita. Un desànim poderós. I encara sort que les mans de la persona estimada m’acaricien el clatell. Però el fet és que tenim tot un infern davant nostre: Puigdemont convoca eleccions autonòmiques. Es diu per terra, mar i aire. És la notícia del dia: Puigdemont no declara la independència. Game over. A sobre, no és clar que se suspengui el 155. És la pitjor situació possible. La derrota total. Una generació que se’n va. Vint anys més d’espera. Tant camí fet per no res. La tristor és feixuga. La duc molt endins.

Arribo a la feina. A VilaWeb hi ha cares llargues, sí, però la gent fa via sense parar. Actualitzant. Anant per feina. Poc després el director del diari, Vicent Partal, reuneix la redacció. L’editora, Assumpció Maresma, també hi és. En Vicent parla deu minuts. Una rotllana al seu voltant. No puc explicar tot allò que ens diu. Sí que confirma les informacions: Puigdemont té previst a hores d’ara de convocar eleccions. El president ho explicarà per la televisió. Partal ens diu amb qui ha parlat, quan i què li han dit. També trobades anteriors. Ara sí, unes llàgrimes em rodolen galtes avall. Llàgrimes sense so. Potser per això m’entren més endins. Sento una tristesa molt bèstia. Però molt. Tot plegat ho trobo poc professional, però em deixo anar, tu. Quan, sinó? Al cap de pocs minuts m’abraço amb el meu director. Jo ploro uns segons i així ja tenim la feina feta.

Què, ja hem plorat? Doncs som-hi. Continuem. Next.

Enfilo ara cap a la seu de PDCat, al carrer de Provença. Sabem que hi ha gent concentrada, indignada per la traïció. Se’n veuen fotografies per la xarxa. És un escenari patètic. La traïció dels líders, altra volta. Primers diputats anunciant que es donen de baixa. M’imagino l’enèsima batalla entre PDCat, ERC i la CUP.  Dins el metro jo mateix busco la portada del llibre de Xirinacs. La trobo massa fàcilment. La reconec massa fàcilment. No em puc creure que ens passi tot això. Tan a prop i tan lluny.

Quan arribo davant el PDCat em trobo desenes de persones indignades. Però no centenars. No s’hi sent cap crit. No s’hi palpa gens de tensió. I és que al final la compareixença televisiva de Puigdemont s’acaba retardant. De fet, no es fa. Ni a la una. Ni a dos quarts de dues. Ni tan sols a dos de tres. Finalment es fa oficial: Puigdemont ha cancel·lat la compareixença televisiva.

‘Quina mena de lloc, és aquest?’, em demana una advocada europea experta en política internacional. No podia entendre de cap manera els imprevisibles canvis d’última hora. Parlo per telèfon amb fonts d’informació, amics i familiars. No tenim ni ràbia, encara. Tot és un erm de tristesa. Eleccions? De debò?

Torno cap a la redacció. I el punt de gir d’aquest film amb guionistes sàdics i brillants fa el darrer tomb: a les 16.01 VilaWeb confirma de bona font que no hi haurà eleccions. Sabem que Puigdemont s’hi ha repensat. Ell esperava que Madrid aturés el 155. Però com que Madrid no el frena, ell no convoca eleccions. Dos minuts més tard, llancem la notícia. Immediatament després des de la televisió se senten crits dels estudiants concentrats a la plaça de Sant Jaume. ‘Deuen llegir la notícia de VilaWeb anunciant que no hi ha eleccions’, diu un treballador. La Vanguardia tardarà quaranta minuts a donar aquesta notícia. Espanya no falla mai. Encara que a segons qui li costi d’acceptar-ho.

Cinc minuts després els Mossos detenen Álvaro Marichalar. Aquest germà de l’ex de la infanta Elena diu que és descendent directe de Jaume I i que fa pocs dies que ha arribat a Barcelona per defensar la unitat d’Espanya. Doncs avui la policia catalana l’ha detingut per desobediència a l’autoritat just davant el Palau de la Generalitat. Ai, sí, els guionistes.

Pocs minuts després apareix Puigdemont i anuncia efectivament que no convoca eleccions: ‘No hi ha intenció d’aturar la repressió. No hi ha garanties que justifiquin la convocatòria d’eleccions. Ara és el torn del parlament, que ha de decidir què fer.’

L’advocada europea experta en política internacional em torna a trucar: ‘Com a advocada internacional, t’ho dic, la jugada és brillant. Brillant. Ell convocava eleccions, no feia la DUI, i només demanava que no s’apliqués el 155. I l’apliquen igual? Espanya retratada. La jugada ha estat brillant.’

I sàdica. Els sàdics guionistes del procés avui s’han superat. Ens han enganyat a tots. O gairebé. Perquè de totes les persones amb qui he parlat avui –noblesa obliga–, una des del primer moment ha considerat que la jugada de les eleccions no era creïble. Una sola m’ha dit que convocar eleccions era una jugada, una catxa. El seu nom, Roger Vinton. Expert en teranyines i poder. A ell no l’han pas engalipat.

Són quarts de set del vespre i una lectora que no havíem vist mai entra per la porta de la redacció. Uns trenta anys llargs. Es planta a pocs metres del cap de redacció i diu: ‘Us segueixo, estic molt emocionada. Us vull donar les gràcies per la feina que feu. Actualitzeu com una ràdio. I, i…’ i no ha acabat la frase perquè se n’ha anat plorant.

A la redacció de VilaWeb les cares no són llargues, ara, sinó agraïdes. Però, com a primera hora, la gent fa via. Actualitzant. Anant per feina. Pendents del següent pas de la pel·lícula. Ara toca parlament.