‘Els Güell’, crònica d’uns famosos desconeguts

Eren capaços d’entrar a les residències dels reis espanyols sense demanar permís, perquè eren grans d’Espanya, de donar suport a la Lliga Regionalista de Catalunya o de pagar els deutes de Primo de Rivera perquè pogués fer el cop d’estat. Això només és un tast de l’enorme influència política que ha tingut la família Güell durant decennis. Tothom n’ha sentit parlar, sobretot perquè foren els mecenes d’Antoni Gaudí i van impulsar algunes de les obres més grans del modernisme català. Però qui eren? D’on els prové la fortuna? I sobretot, com van arribar a esdevenir un dels llinatges més poderosos de la història recent de Catalunya i Espanya?

Totes aquestes preguntes intenta respondre-les –i ho aconsegueix– Andreu Farràs al llibre Els Güell. La història d’una de les famílies més influents a Catalunya els últims dos segles (Edicions 62). Va creure que la història d’aquesta família necessitava un llibre després de fer una visita a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló: ‘Estava fart de sentir parlar de la família Güell i, en canvi, pensava: són uns famosos desconeguts.’ La seva curiositat periodística –Farràs és redactor en cap d’El Periódico– el porta a emprendre una recerca apassionant. El resultat, entre fonts orals i documents cedits per la família, és el retrat dels cinc membres més destacats del llinatge català. ‘Aquesta història és com una novel·la, però de veritat’, diu parafrasejant Gabriel García Márquez.

Per a explicar l’enorme poder que va tenir la família Güell, Farràs recorre a l’autor nord-americà Josep Nye, inventor del concepte del ‘poder tou’. Diu que la persona poderosa és aquella que aconsegueix que facis allò que vol. ‘Els Güell no han tingut mai poder polític de manera directa: la seva qualitat ha estat que durant cinc generacions sempre s’han mogut en cotes altes d’influència’, diu. Farràs ho explica detalladament al llibre: els Güell van ser presents al Memorial de Greuges davant Alfons XII, a les Bases de Manresa, van finançar el cop d’estat del 1923, participaren en la redacció de l’estatut de Sau, van assistir a la signatura dels pactes de la Moncloa, a la redacció de la constitució espanyola, al Cercle d’Economia, al Círculo Ecuestre…

Monàrquics i catalanistes convençuts
Enumerant tots aquests fets, sembla complicat d’encaixar la família en una ideologia concreta, però sí que hi ha un mínim comú denominador: un profund monarquisme. Per això Joan Antoni Güell López, que va ser l’últim batlle de Barcelona abans de la proclamació de la Segona República, va construir el Palau Reial de Pedralbes, perquè el rei Alfons XIII passés més temps a Barcelona. Però darrere aquest fet també hi havia la ferma voluntat d’acostar la relació entre catalanisme i monarquia, un lligam gairebé impossible. Perquè el catalanisme moderat també va ser una constant –tret d’alguna excepció– en els Güell, tal com explica Farràs: ‘De fet, de seguida que Joan Antoni Güell López va ser nomenat batlle, va recuperar la “Santa Espina”, les sardanes, el català i la senyera, símbols que havien estat prohibits durant la dictadura de Primo de Rivera.’

Més conegut és el cas del Parc Güell, impulsat per Eusebi Güell Bacigalupi, mecenes d’Antoni Gaudí i del qual s’han escrit moltes pàgines. El llibre explica que aquesta promoció immobiliària va fracassar, en part, perquè contenia molts símbols catalanistes. La burgesia no es va voler significar i poques famílies s’hi van desplaçar a viure. Tanmateix, Güell no volia que fos malaguanyat i el va cedir perquè s’hi fessin trobades sardanistes i actes de la Lliga Regionalista.

‘El catalanisme dels Güell era relativament conegut, però crec que cal fer-lo valer’, diu Farràs, que acaba el llibre amb el retrat de Carles Güell de Sentmenat, polític i membre fundador de l’influent fòrum econòmic Cercle d’Economia. Ell també va exercir un catalanisme moderat i, en el seu cas, va tenir temps de pronunciar-se sobre el procés d’independència de Catalunya. S’hi manifestà en contra, clarament, en aquest article a La Vanguardia que el llibre de Farràs també cita.

Güell de Sentmenat ha estat l’últim membre de la família a influir en cotes altes de la política catalana i espanyola. Ni la branca catalana ni la madrilenya –que conserva els títols més importants– no tenen cap càrrec de renom en aquests moments. ‘Alguns es dediquen a professions liberals, alguns altres a l’ensenyament superior, alguns són advocats, hi ha un director d’orquestra… Són gent que es destaca relativament en la seva professió, però en cap cas no estan en cercles de poder.’ Després de gairebé dos segles d’exercir el ‘poder tou’ de manera ininterrompuda, els Güell fan un descans. Tanmateix, no es pot dir que ja els hagi passat el moment: ‘No se sap mai. És una família tan extensa!’, acaba Farràs.