“Al meu poble hi havia una llibreria que es deia Espriu. Tenien un tendal amb les quatre barres. Jo era molt jovenet. Hi vaig entrar i em vaig comprar La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner. Em vaig llegir el llibre i quan el vaig acabar vaig baixar de seguida al carrer i vaig dir als meus amics: ‘Ja sé què som: som catalans!’ I mira, des d’aleshores…”

La conversa, casual, aquest dissabte, és a la Canyada del Trigo, al Carxe. I a mi encara, a hores d’ara, quan l’escric, em sembla màgica. Baixàvem un grupet de gent de visitar la Torre del Rico d’aquesta població del Carxe, a la zona de parla catalana de Múrcia, la frontera més fascinant del nostre país. Allí ens havia rebut Pepita, una dona valenta i lluitadora que més d’una vegada ha exposat la possibilitat que aquests poblets passen a formar part del País Valencià. Ella ens ensenyava amb orgull una biblioteca menuda, però on no mancava la Gran Enciclopèdia Catalana. La bandera de la sala d’actes era la roja de Múrcia i no s’hi veien les quatre barres per enlloc, però la llengua, aquella llengua tan cristal·lina i sonora, era la nostra. Amb Vicent, baixant cap al lloc on havíem de dinar, anàvem xarrant quan em va saber resumir tan bé la seua vida, amb la frase que encapçala aquest article: “I des d’aleshores…” Que vol dir que no han parat ni un segon, ni una hora ni un sol dia de lluitar.

Recorde que fa uns quants anys vaig quedar molt sorprès en una manifestació perquè gent de Monòver portava una pancarta amb les quatre barres que proclamava d’una manera ben descarada: “Monòver, els guardians de la frontera“. Reconec que en aquell moment no vaig saber interpretar prou bé la intensitat de la frase, que em sonava més aïna a Tolkien. Però aquest cap de setmana l’he pogut passar amb ells, al Pinós i al Carxe, i tot –ells, sobretot, i en primer lloc– ha agafat un altre sentit.

Monòver és, efectivament, la població de la nostra frontera més al sud. No és exacte, però és així. No és exacte perquè fa temps que el Pinós es va separar de Monòver i es convertí en el darrer poble del País Valencià cap a la ratlla de Múrcia. I perquè, encara abans, fa generacions, gent de Monòver i del Pinós s’havien establert en petits llogarets a l’altra banda de la frontera administrativa –al Carxe i a la Torre del Rico i a la Canyada del Trigo, als Escandells i a la Sarsa, a la Canyada de l’Alenya o els Martines…–, on avui continuen parlant allò que Enric Valor –al capdavall, de tota aquesta gent, qui no prové de Novelda prové de la seua Castalla– definia dient que era “el valencià, el nostre català”.

“En veure-los parlar castellà, d’ací no són.” Assegut a la cuina de sa casa, en un carrer de la Canyada del Trigo, seguesc amb fascinació la conversa que ens regalen Victorieta i Tomàs. Victorieta és tota ella vida i goig i ens obsequia, vulguem no, pastes, dolços, cafès i herbetes. I mistela. Escoltar-la és, literalment, un prodigi. Parla dels seus xiquets dient-los “els sagals”, amb una entonació tan pura que posa els pèls de punta. Després de molt de riure i xarrar, li demane, finalment, ella què se sent i els ulls se li encenen com un autèntic volcà per a dir que valenciana. Han nascut en aquest territori administrativament murcià ella, la seua mare i la seua àvia, però les ratlles que algú ha dibuixat sobre el mapa simplement no li caben al cor. Me’n vaig fascinat i emocionat de sa casa.

Feia molts anys que volia visitar el Carxe, aquest racó del nostre país tan injustament desconegut. L’excusa va ser la presentació divendres del meu llibre Fronteres al Pinós, en una sala pleníssima de gent, tots guardians fidels de la frontera. Vam parlar de tot i de política també. La gent del Principat no entendrà mai –i quina ràbia tan gran que em fa això– la catalanitat profunda, profundíssima i vivíssima de la seua perifèria. I l’interès, la il·lusió i l’entusiasme amb què viuen tots com a seu –vivim tots nosaltres com a nostre– el procés d’independència de Catalunya. Potser al Principat hi ha gent que encara pensa que la independència serien unes ratlles noves a Alcanar i Portbou, però a la resta del país els que se saben, tots els que ens sabem, catalans no pensem mai on caurà la ratlla. Perquè vivim la independència com la independència de la nació, com la necessitat vital del país nostre que estimem, caiga on caiga la ratlla i tant si ens arreplega a nosaltres personalment dins o no. Tant se val què ens passe a nosaltres particularment, tan sols ens importa el futur de tots.

Això ho he vist a Catalunya Nord i a Andorra, a cadascuna de les nostres illes i a l’Alguer, a la Franja de Ponent i al País Valencià, és clar. Moltes vegades. Puc posar-hi molts noms i cognoms, de gent que lluita per la llibertat de manera tan generosa que no pensa mai si la llibertat arribarà al seu terme municipal o si es quedarà a mitjan camí o més lluny encara. Purament i simplement saben, sabem, que la independència, un estat reconegut a tot el món, és allò que necessita la nació de tots nosaltres per a tenir un demà. I per això no deixarem de treballar, mai; ni a casa ni quan són a l’estranger. Sopant, després de la xarrada, al meu costat seu Sònia, que viu i treballa a Dinamarca, i m’explica que ella no canvia de llengua quan torna a Monòver; i que segueix al detall l’actualitat del nostre país des d’allà i en fa proselitisme constant a la feina: “Ara ja ho saben i no hi ha ningú que s’atrevesca a demanar-me si me’n vaig a Espanya. I com que això de Països Catalans fa de mal traduir ho deixem en Catalonia i endavant; que ja és això, no?”

Són gent molt ferma, digna i honorable, aquesta del sud. Com la que hi ha escampada per tots els Països Catalans, i costa tant de veure i viure, d’apreciar, de Barcelona estant. Injustament. No és qüestió de quants som. Ni de si som pocs o molts. Gent treballadora com pocs. Resistent com pocs. Dura com pocs. Decidida com pocs. L’Ester ha recorregut cada poblet del Carxe per a fer un monumental recull de la literatura popular, que és un veritable tresor per a les generacions, editat per l’Institut d’Estudis Catalans. L’Empar, l’organitzadora principal del viatge i una dona de recursos infinits, recorda l’impacte que li va causar quan va anar, ja fa anys, a Barcelona a reciclar-se per a fer classes als professors que necessitaven el títol per a poder fer després classes en català. I ella s’apuntà a un curs en què “Carod-Rovira ens va fer una classe d’aquelles seues explicant-nos que tot va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”. I em presenta el seu home, que encara serà la darrera sorpresa: Pere.

Pere va viure a Selouane. Havia emigrat a Algèria provinent d’Alacant, on va nàixer el seu avi. I més tard van fugir al Marroc, arran del conflicte entre els algerians i els francesos, per instal·lar-se finalment a Melilla. Quan Empar va ser presentada a l’avi de Pere i li van dir que era valenciana, l’home, que ja era al llit, es va alçar i es va posar a parlar en català. Es deia Batiste, havia nascut a Orà, però parlava la llengua dels seus avantpassats, la de tanta gent de les comarques del sud que havia hagut de travessar la mar cap al nord d’Àfrica per treballar.

I dècades després, ací em teniu a mi de testimoni. Veient com aquell nét d’uns algerians catalanoparlants que mai no havien estat a la península ha fet renàixer dins seu la llengua de la seua gent, però que ell no havia tingut de xicotet, i la fa servir davant meu alegre i joiós amb una Victorieta que, segons els papers oficials, és murciana, però que jo reconec com si fos algú de la meua família més directa.

Ja ho sé, que tot està fotut, que la nostra llengua passa grans dificultats i que som enmig d’una batalla enorme i ferotge per a servar les paraules i per a no permetre que deixen de sonar sobre aquesta terra que és la nostra. Però, què voleu que us diga? Hi ha dies que pense que tinc una sort tan gran que no me la meresc i un país tan fantàstic que, simplement, m’entusiasma.

PS1. VilaWeb compta de fa dies amb un periodista, Martí Gelabert, radicat a Mallorca. Això és una gran notícia per a nosaltres, després d’haver consolidat ja les dues seus de la redacció a Barcelona i València. Per a VilaWeb informar sobre tot el país i des de tot el país és una de les aspiracions principals que tenim i si podem anar creixent per aquest camí és gràcies a la generositat dels nostres subscriptors.

PS2. Aquest cap de setmana s’ha fet el congrés de Més Compromís. Esperança Camps l’ha seguit en directe i ha publicat uns quants articles necessaris per entendre’l. Ens fa cinc cèntims sobre un conclave decebedor.

PS3. Un altre congrés que seguim i seguirem amb molt de detall és el d’Esquerra Republicana de Catalunya. Per això avui publiquem aquesta entrevista d’Odei A. Etxearte a Helena Solà, la candidata de Foc Nou a la presidència: “Hi ha risc d’escissió si guanya una de les dues candidatures oficialistes”.