Els guapos no violen, i les parelles tampoc

Com ja sabeu, l’actualitat ha tret a la llum una presumpta violació per part del futbolista Cristiano Ronaldo l’any 2009. Sobre la qüestió, el radiofonista esportiu José Ramón de la Morena resolia el cas l’altre dia per als seus vora quatre-cents mil oients: ‘Cristiano no ha violat ningú i jo me’l crec. A mi em diuen que han violat Cristiano de guapo com és i dic collons, doncs…! Però Cristiano violant algú? Jo no el veig en aquesta urgència ni en aquesta necessitat.’

La cultura de la violació també és això: una extensa xarxa de fal·làcies que desplega la societat amb el fi d’excusar els seus violadors. Com ara deixar entendre que una violació és un ‘acte de necessitat’, i, per tant, que pot ésser justificable com ho seria l’acció d’un pobre (persona empobrida, es diu ara?) que atraca un semblant perquè no té un trist iogurt per a donar a la canalla. O com ara deixar entendre que una violació és fruit d’una urgència (‘apretón’, en l’original castellà), com entenem el desventurat que, cargolat de ventre, ha de córrer a trobar un vàter per no fer-s’ho al mig del Cortinglés. O com deixar entendre que els guapos no necessiten violar, senyoria, perquè les dones els plouen, igual que als rics no els cal robar. Ahà.

Aquesta manera de raonar no és cap vestigi d’èpoques passades. A les xarxes, que no són precisament de l’edat mitjana, moltes feministes són increpades per paios que els expressen idees pròpies com que elles són tan lletges que no valen ni per a ser violades. Però no cal anar a l’extrem del trol·lerisme: em consta que l’argument tampoc no és estrany per a alguns petits bullies a l’hora d’escarnir nenes de classe: ets tan lletja que no et voldria violar ningú. La violació com a càstig, i també com a premi, ja ho tenim tot: una doble perversitat que, de rebot i sense que el pervers se n’adoni, revela el veritable rerefons de l’acció de forçar algú: que és un acte de poder sobre aquest algú. Per tant, l’element que entén la violació en termes de càstig o de premi (!), no deixa de fer referència al poder d’un hom per a ‘castigar’ o ‘premiar’ a qui considera per sota.

La cultura de la violació és tan profunda que, d’un escàndol a un altre, la majoria de vegades no ens deixa arribar a tocar os. Vull dir que al costat de casos tan flagrants com el de la Manada, o el de la trama de violadors i encobridors dels Maristes, o el del violador assassí de la Diana Quer, l’escala pública de l’escàndol amb prou feines dóna perquè unes declaracions com les de De la Morena siguin qualificades de ‘polèmiques’ i prou –com volem que el fotin fora del programa, si un guàrdia civil de la Manada encara cobrava el sou?–, amb la qual cosa no cal ni pensar en quin lloc queden en l’opinió pública agressions sexuals més comunes, i silenciades, com són les que es donen en el si de la parella, també conegudes com a violacions conjugals: sí, aquestes que han fet riure tantes generacions amb acudits que parlen d’aspirines i de mals de cap.

Per tant, aprofitant que les teories per a excusar violadors d’un radiofonista rònec encara són tolerades, voldria recordar un dels abusos sexuals més menystinguts de tots, que poques vegades s’hi para esment si no és, és clar, per precipitar-lo fins al graó més baix de la nostra consideració. Mireu si voleu aquest curt de només dos minuts: tracta de l’antic ‘deure conjugal’ de la muller abnegada reconvertit en l”aniré rapidet’, el ‘va, que no et costa gens’ o el ‘és que ja no m’estimes?’ de l’home amorós a la dona enamorada. En dos minutets, una mica més del que dura un coit de conill, hi ressonen els milions i milions de ‘no’ que –com en els carrerons foscos de l’imaginari de la violació– pronuncien tot de dones emancipades en milions de nius d’amor. Llars plàcides on no s’hi ha aixecat mai cap mà ni s’hi ha sentit cap paraula més amunt que l’altra; on la canalla, si n’hi ha, creix feliçment educada en la igualtat i la confiança, i on, alguna vegada o moltes, més dones que no ens imaginem s’han trobat mirant el sostre amb un pes a sobre pensant que és un mal menor. Que seran dos minuts i prou. O menys, amb sort. Deixar-se fer i esperar que tot passi de pressa. Sense oposar-hi resistència. Ens sona, d’alguna sentència sonada?

Potser algun dia veurem l’eslògan allargat: no és no, i només sí és sí, amb la parella habitual o l’espontània. Mentrestant, aquí el deixem esmentat, el tabú del tabú, perquè no ens distraguem pensant que la cultura de la violació, amb tot el que ens arriba pels mitjans i ens esgarrifa, ja la teníem apamada.