Els Gaudí que han consagrat un film ben poc corrent

Les cròniques comencen hores abans de l’acte que volen explicar. Aquesta també: ha començat en un metro mig buit. En un racó del vagó, un home amb vestit fosc, corbata, abric de tres quarts i sabates ben enllustrades. El dubte s’esvaeix quan baixa a la mateixa parada que jo i, entre turistes tocatardans i algun esportista que vol aprofitar les darreres hores de diumenge per anar a córrer, s’afegeix a la corrua d’ombres trescant per una muntanya que, fa cent anys, alguns van somniar a convertir en el Hollywood català. Però a Montjuïc, malgrat els potents focus del Palau Nacional, no hi arriben limusines i la gent del cinema català també arriba a la seva nit amb metro. La precarietat, ja se sap.

La guerra d’Ucraïna, ben present

Per marcar el començament de la nova etapa de Judith Collell, successora d’Isona Passola al capdavant de l’Acadèmia del Cinema Català, els Gaudí han ocupat la sala oval d’un MNAC que casualment dedica una gran exposició a l’arquitecte, amb un escenari central voltat de taules, purament a l’estil Globus d’Or. Tanmateix, la gala, pensada com una festa –”una declaració d’amor al nostre cinema”, segons els directors de la festa, Enric Cambray, David Lillo, Joan Grau i Oriol Bosch–, ha estat marcada pel conflicte d’Ucraïna i el comiat a Pau Riba. L’actriu ucraïnesa Polina Dzhakaieva ha fet aixecar tots els convidats de la cadira amb un discurs colpidor en què ha volgut agrair, en nom d’un país que es troba sota les bombes de l’exèrcit de Putin, la solidaritat i l’escalf del poble català: “El cinema sempre hi serà per a ensorrar les mentides, la bogeria i la set de sang. La llibertat i la cultura sempre guanyarem. Nosaltres vencerem.”

La primera guanyadora de la nit ha estat Àngela Cervantes, l’única de les quatre nominades a millor actriu secundària sense un Gaudí. Ha estat la primera de pujar a l’escenari per la seva interpretació de la Soraya, la noia que regenta el bar El Boquerón, a Chavalas, de Carol Rodríguez Colàs. De Cornellà de Llobregat a Girona, l’ha seguida Balter Gallart, pel seu treball a Las leyes de la frontera, de Daniel Monzón. Aquest ha estat el primer dels seus tres Gaudís. El film, basat en la novel·la de Javier Cercas, s’ha repartit els guardons tècnics –també tres– amb Mediterráneo, de Marcel Barrena, que explica la història real d’Òscar Camps i l’Open Arms.

El triomf de Neus Ballús

Però els protagonistes ha estat dos actors no professionals que fins fa poc no sabien ni que ho eren: Valero Escolar i Mohamed Mellali, dos dels tres lampistes reals triats per la directora Neus Ballús per a Sis dies corrents, que han superat actors tan consagrats com ara Roger Casamajor, Eduard Fernández, Sergi López i Miki Esparbé. Escolar ha fet broma en la seva celebrada intervenció. “Què hi fa un lampista com jo en un lloc com aquest… –ha dit–. No sóc a Hollywood, però sí als Gaudí.” Sis dies corrents ha estat el triomfador de la nit, amb el premi a millor muntatge, millor direcció per Ballús i millor film.

Després del seu triomf del 2014 amb La plaga, Ballús ha recordat que les dones havien demostrat que servien no tan sols per a fer una opera prima i ha destacat el talent femení de la nit. Precisament, el debut de la guionista Clara Roquet en la direcció, Libertad, ha estat recompensat amb el Gaudí al millor llargmetratge en llengua no catalana, el premi al millor guió, a la millor fotografia i a la millor actriu per la jove Maria Morera. El ventre del mar, d’Agustí Villaronga, el film català amb més nominacions i amb l’etiqueta de guanyadora absoluta al Festival de Cinema de Màlaga, no ha rebut cap premis dels dotze als què aspirava.

L’Acadèmia estrena un departament dedicat als abusos en el cinema

“Als qui feu cinema català us va la marxa, el sadomaso“, han dit les monologuistes Oye Sherman i Ana Polo, referint-se a la migradesa del cinema català, la dificultat de trobar films doblats en català i la falta de presència a les plataformes… Tret de Filmin, que ha rebut una sonora ovació. Hores abans l’actor Jesús Vidal havia dit: “El cinema català és molt poderós”, mirant de donar una mica d’autoestima a un sector castigat per la crisi de la covid i la crisi endèmica de la cultura catalana. Tanmateix, el discurs dels responsables de l’Acadèmia, a tres bandes entre la presidenta i els membres de la junta Carlos Ríos i Maria Molins, ha tornat a tocar de peus a terra quant a la situació del cinema català, que tots tenim ben present.

Una de les notícies de la nit ha estat l’anunci que l’Acadèmia crearà un departament dedicat a la denúncia d’atenció i prevenció dels abusos comesos en una indústria del cinema català que encara té pendent el seu Me Too. L’altre punt i a part ha estat el triomf a la Berlinale, perquè ni tan sols en un memorial de greuges han de ser tot males notícies. De fet, el nom més repetit de la nit ha estat  –amb permís de Neus Ballús–, el de Carla Simón, que, sense ser nominada, ha rebut les felicitacions de tothom. Per l’Ós d’Or berlinès i pel seu avançat estat de gestació. Simón ha estat l’encarregada de lliurar el premi a la millor direcció i al millor film, juntament amb Isa Campo.

Un dels moments més emotius ha estat el lliurament del Gaudí d’Honor al director de fotografia Tomàs Pladevall, “el mestre de la llum”, com l’ha definit Josep Maria Pou. “Miro el passat amb tendresa, però sense malenconia”, ha confessat Pladevall, que ha treballat amb Pere Portabella, José Luis Guerín, Francesc Bellmunt, Bigas Luna i Ventura Pons, i ha estat el primer director de fotografia guardonat, des que a setze anys va il·luminar un pessebre. Amb el seu “Visca la llum, visca l’ombra, visca el cinema català” ha meravellat tot el públic, gràcies al miracle d’il·luminar una bombeta que s’ha tret de la butxaca. Que la llum del cinema català no s’apagui. I si mai s’apaga, sempre tindrem a punts els lampistes de Sis dies corrents.