01.06.2018 - 22:00
Dimecres va ser detingut l’opositor de Putin, Bill Browder, alliberat poc després per la intervenció de la Interpol. Aquell mateix dia, es relacionava l’estat espanyol amb els negocis més foscos de la dictadura de Guinea Equatorial.
Dels interessos amb les dictadures, en parlava el diari El País, que assenyalava que Rajoy i sobretot els seus ministres s’havien dedicat a recórrer dictadures i governs autoritaris per dos objectius: un, contractes de grans infrastructures per a constructores i empreses, i dos, l’entrada de nous inversors a grans empreses espanyoles.
Una política en què els interessos econòmics estan per sobre dels drets humans i que ha portat fins i tot a detenir opositors. Una estratègia que no és únicament d’aquest executiu, sinó que esquitxa també els anteriors governs, els serveis secrets i el mateix rei d’Espanya.
La dictadura Kazakhstan: una qüestió d’estat
El 2013, Mariano Rajoy, juntament amb el rei Joan Carlos, va visitar el Kazakhstan, una de les dictadures més restrictives, dirigida des del 1989 per Nursultán Nazarbayev. En el viatge, van arribar a l’acord de vendre vuit avions per a transport militar per 240 milions d’euros. Però les relacions anaven més enllà, i afectaven greument els drets humans.
Uns mesos abans, el desembre del 2012, havia estat detingut a Madrid l’opositor kazakh Alexander Pavlov. Tenia l’estatus de refugiat al Regne Unit, però amb l’oligarca Mukhtar Ablyazov, principal opositor al dictador, van haver de fugir del país quan els serveis britànics els van avisar d’un complot per a assassinar-los.
Pavlov va ser arrestat a Madrid, i va començar un dels casos més estranys de la justícia espanyola. En els mateixos calabossos de l’Audiència Nacional espanyola, sense saber-se com i després d’haver-lo desprecintat, li van robar el mòbil, que sembla que va servir per a localitzar Ablyazov a l’estat francès. El 2014, també van detenir a Madrid l’opositor Muratbek Ketebayev, tot i ser refugiat a Polònia.
L’Audiència espanyola va aprovar l’extradició de Pavlov en una votació ajustada, tot i les denúncies que podia ser torturat. Per a denegar-li l’asil, va ser clau un informe del CNI que el considerava un perill per a la seguretat. L’informe era signat per Beatriz Méndez de Vigo, germana de l’ex-ministre. Cal remarcar que l’estat espanyol és l’únic membre de la Unió Europea amb un conveni d’extradició amb el Kazakhstan.
La situació encara tenia més ombres, ja que l’ambaixador del Kazakhstan es va reunir amb el president de l’Audiència espanyola i amb el magistrat Alfonso Guevara, qui, sense tenir-hi competència, va provar que Pavlov fos conduït a un avió militar del Kazakhstan. L’avió només es va poder aturar perquè una funcionària va informar-ne un superior.
Finalment, el Tribunal Suprem va aturar l’extradició, tot i que el govern espanyol ja l’havia aprovada. Les relacions amb el Kazakhstan avui encara són estretes. És un país molt ric en hidrocarburs, i moltes empreses espanyoles hi tenen interessos. Per exemple, en el viatge del 2013 es van tancar acords per valor de 600 milions d’euros.
El rei Felipe VI va visitar el país l’any passat i es va lliurar a Nursultán Nazarbayev el collar d’Isabel la Catòlica, en nom del rei. El dictador va dir que estava ‘molt agraït’ pel suport i que Espanya era ‘un país molt proper al Kazakhstan’.
El suport a les dictadures
El cas no és únic, el 1987 es va publicar que l’estat espanyol havia venut armes a la dictadura de Pinochet, com a mínim, fins al 1986, mentre les principals potències hi mantenien un blocatge –el Regne Unit, des del 1974 i els EUA, des del 1979. El mateix any, el govern de Felipe González, basant-se en una llei franquista del 1968, va declarar secreta la informació sobre la venda d’armes.
Fa quatre anys, també es va revelarque l’estat espanyol, ja després de la mort de Francisco Franco, i amb acords signants pel rei Juan Carlos, funcionaris i banquers, havia finançat la dictadura argentina, que es trobava en una situació econòmica crítica.
Però el cas més clar actualment és el de l’Aràbia Saudita. Entre el 2013 i el 2016, es van exportar armes per valor de 1.361,42 milions d’euros, amb un paper clau del rei Felipe VI, qui ha encapçalat diverses delegacions. I des del 6 de setembre del 2017, tenen un acord de secret militar.
El 12 d’abril, el rei va rebre el príncep hereu, amb qui signava un acord de col·laboració per la compra de material de defensa. El conseller delegat de l’Institut de Comerç Exterior va declarar que el paper del rei era ‘vital’, i el diputat del PP, Jordi Roca, va dir:‘Només defensem els nostres interessos nacionals […]. En els convenis internacionals cap país jutja els diferents règims perquè per a això ja hi ha organismes internacionals.’
Tanmateix, la legislació espanyola remarca que s’ha de denegar la venda d’articles de defensa a països que no respectin els drets humans. Actualment, Espanya ocupa el setè lloc en el rànquing d’exportació d’armes. Entre el 2008 i el 2016, en va vendre per valor de 22.603 milions, i cinquanta dels estats compradors són preocupants o potencialment preocupants perquè hi ha indicis que han comès violacions greus dels drets humans i crims contra el dret internacional.
Com que són actes secretes, no es pot avaluar correctament el risc ni la documentació per assegurar que els estats no fan un ús contrari als tractats signats. Tot i això, ja s’han trobat armament espanyol en els conflictes del Iemen i Síria.
Entre els estats preocupants, hi ha l’Irac (amb el risc de desviament de material a les milícies), Egipte, Israel, i un dels aliats principals, Turquia, que ha comès violacions greus dels drets humans amb la repressió contra els kurds.
El gran aliat contra l’autodeterminació
El passat 20 de març, també va entrar en vigor l’acord pel secret militar entre Turquia i Espanya. I en la reunió d’alt nivell hispano-turca a Madrid de l’abril, el primer ministre turc va fer una defensa aferrissada de les bones relacions entre tots dos estats, i va recordar que ‘els països europeus, tret d’Espanya’ donaven suport al dissident Fethullah Gülen, i que l’espanyol era l’estat de la Unió Europea que millor entenia Turquia.
El primer ministre també va recordar, el suport ‘clar’ contra l’independentisme català d’un país que és el quart soci comercial d’Espanya fora de la Unió Europea, només superat per la Xina, els EUA i el Marroc.
Les bones relacions espanyoles contrasten amb les de la resta d’Europa. El Parlament Europeu va decidir de suspendre les negociacions d’adhesió de Turquia, i el Consell d’Europa va fer una declaració contundent: va dir que les eleccions turques del pròxim 24 de juny no podien ser considerades ‘genuïnament democràtiques’ a causa de la repressió, el canvi de llei electoral un mes abans de la convocatòria d’eleccions i l’estat d’emergència, vigent des del cop d’estat del 2016.
En canvi, el govern espanyol, que considera Turquia ‘amic i aliat’, va evitar de pronunciar-se sobre aquesta qüestió, i manté el suport a l’adhesió turca a la Unió Europea.
Justament, l’estat espanyol va detenir l’agost de l’any passat dos crítics del règim turc, Dogan Akhanli, de nacionalitat i residència alemanya des del 1992, i Hamza Yalçin, fora del país des del 1998 i de nacional sueca des de 2006. Cap dels dos no havia tingut cap problema amb les ordres d’arrest fins que no van arribar a territori espanyol.
L’última actuació abusiva de l’ordre d’arrest, la trobem aquesta setmana amb la detenció per ordre de Rússia de Bill Browder, ciutadà britànic que havia col·laborat amb la Fiscalia Anticorrupció espanyola i que és activista contrari a Vladímir Putin. Per a l’alliberament va ser necessària la intervenció del secretari general de la Interpol.
La relació amb Rússia va més enllà. Va sortir a la llum que l’estat espanyol havia permès que submarins russos s’avituallessin a Ceuta d’amagat de l’OTAN, fet que els permetia de tenir més presència a l’oceà Atlàntic. Això va molestar principalment els EUA i el Regne Unit, que té Gibraltar davant i podia ser objecte de submarins espies.
L’ex-colònia espanyola de Guinea Equatorial
L’ex-comissari José Manuel Villarejo, peça clau de la policia patriòtica en l’operació Catalunya i ara a la presó, ha acusat el CNI d’haver encarregat, amb coneixement de policia i responsables d’Interior, l’informe King, un document que pretenia afavorir Teodorín Obiang, fill del dictador de Guinea Equatorial, Teodoro Obiang, i desprestigiar un altre fill, Gabriel Obiang, vinculat amb França.
Per fer l’informe, gràcies a les connexions amb la policia i l’administració, es van fer seguiments, es van punxar telèfons i es va accedir a dades bancàries i personals, que posteriorment es van difondre a la premsa. Per aquesta feina, Villarejo va cobrar 5,3 milions d’euros mitjançant diverses societats amb seu al Panamà.
En l’entramat, també hi ha encausat l’ex-comissari de l’Aeroport de Barajas, Carlos Salamanca, qui, a canvi de regals i diners, va permetre l’accés de persones relacionades amb el règim, sense visat ni control d’equipatge, cosa que podria haver servit els familiars de la dictadura per evadir diners.
El 2014 va ser apartat pel cas Emperador, per haver rebut regals per la màfia xinesa, però sorprenentment la direcció de policia el va enviar a la comissaria general d’Estrangeria i Fronteres, amb unes competències similars. Finalment, el cas va ser arxivat perquè no es va poder acreditar que els regals de la màfia xinesa fossin a canvi de cap gestió.
El negoci de Guinea Equatorial
L’ex-president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero i els dirigents socialistes José Bono i Miguel Ángel Moratinos van visitar el 2014 el dictador Teodoro Obiang, president des del 1979. Teòricament, hi anaven per presentar una iniciativa contra la pena de mort. Però tot fa pensar que el motiu real era actuar com a lobbistes per empreses de l’estat espanyol, cosa que també assenyalava l’oposició guineana.
Els dirigents van ser rebuts pel mateix Obiang, van tenir un cotxe oficial a la seva disposició i van passar la nit a un luxós xalet cedit també pel règim. Bono i Moratinos ja hi havien fet diversos viatges, sense avisar el govern espanyol, per negocis, acompanyant empresaris per fer negocis amb el règim, fins i tot, quan encara tenien càrrecs institucionals.
Encara més. El 2013, la selecció espanyola van jugar de franc un partit amistós a Guinea Equatorial contra la selecció local. Era la primera selecció europea que ho feia.
José Bono, quan era president del congrés espanyol, va encapçalar una delegació de parlamentaris per a afavorir inversions d’empreses, i va arribar a dir que amb el dictador hi havia més coses que els unien que no pas els separaven. Fins i tot, el 2017, el govern de Rajoy va fer servir la influència de Bono per cercar negocis a Guinea Equatorial. Moratinos, tot i ser assessor de l’emir de Qatar, comptava sorprenentment amb un passaport diplomàtic espanyol i acompanyava empresaris espanyols sense comunicar-ho al ministeri d’Exteriors.
Rajoy defensava el ‘ple respecte als drets humans’, però en referència a l’ex-colònia deia que ningú no podia ‘donar lliçons a ningú’. Una posició que ha estat mantinguda per l’estat espanyol, que tot i defensar nominalment uns valors, fa negocis amb dictadures, encara que sigui passant per sobre de la democràcia.
