Els fils de l’humor

Guadalupe Nettel és una autora mexicana nascuda l’any 1973, Rita Indiana és dominicana i nascuda l’any 1977: continuo llegint contemporànies llatinoamericanes no tant per trobar-hi respostes com perquè em facin preguntes, perquè em llancin un ‘i tu?’ des de les seves pàgines que m’obligui a mirar més enllà de les meves quatre parets, a pensar l’escriure; encara estic sota l’influx del debat de les escriptores xilenes, i em penso que em durarà, va ser un bon sacseig, i el recomano a totes les que tinguin ganes de rumiar, repensar i repensar-se com a autores o com a lectores –no ho faré més, això d’autocitar-me.

Després de llegir Mariana Enríquez (1973) i Samanta Schweblin (1978), totes dues argentines, i de donar voltes a com es poden escriure ara, al segle XXI i sent dona, relats de terror autèntic i sense fugir ni un mil·límetre de la realitat, que encara és més terrorífic, llegint Nombres y animales (2013) de Rita Indiana he tingut, perdoneu-me que exageri, la sensació de trobar una mena d’ànima bessona de l’altra banda de l’Atlàntic, si més no per la manera com decideix tractar els personatges, amb una barreja d’humor i estupefacció en la mirada més externa però sense perdre mai, quan se’ls mira per dins, el punt just de tendresa perquè riguis, o somriguis, sense riure’t de ningú.

És un equilibri difícil, aquest, el de l’humor i la tendresa, i alhora em sembla que és la clau d’una mena de literatura que busca parlar d’assumptes molt propers, em costa dir-ne ‘íntims’ perquè la paraula està molt gastada, sense caure ni en la sensibleria, ni en l’autoajuda ni en la psicoanàlisi. L’humor et permet posar distància per no ofegar-te mentre escrius segons quines interioritats o drames quotidians, però convé mesurar-lo perquè si n’hi poses massa la cosa es pot convertir en una burla. Tan complicat és no caure en el barranc del sentimentalisme, que deia Rodoreda, com acabar rodolant avall pel de l’excés d’humor no intencionat. Rita Indiana sap trobar el seu punt just, el que li convé a ella i a la seva literatura, amb una musicalitat en la prosa que la fa propera a la poesia (o al rap, n’han dit alguns experts, jo en això ja no hi entenc) i amb una mirada sorneguera i afectuosa que et fa llegir amb tota l’atenció de què disposes, perquè no se t’escapi ni una engruna d’humor ni de tendresa. Sóc conscient que ‘tendresa’ també és una altra paraula que segons com pot fer arrufar el nas si es parla de literatura, de creació. Rita Indiana no escriu amb colors pastel, no vaig per aquí, som al Carib i els colors t’esclaten a la cara, i a més tot passa en una clínica veterinària a principi dels anys noranta i ens ho explica una adolescent durant un estiu que serà aquell estiu, l’estiu de descobrir-ho tot, de provar-ho tot, de qüestionar-ho tot.

Nombres y animales és una novel·la plena de personatges definidíssims, tant els humans com els animals, que la República Dominicana és un país ‘on els animals no tenen drets i la gent són animals’, però on sobretot, a parer meu, destaquen els personatges més grans, els tiets i els avis de la protagonista, que són retratats, narrats amb distància, tendresa, humor i bisturí, els quatre ingredients bàsics per fer-los propers sense que ho siguin massa, com quan se’ns acosta massa algú i no podem enfocar bé per veure’l i tirem el cap enrere. M’he quedat amb ganes de llegir més Rita Indiana i un cop acabi de fer el tast que vull fer de totes les autores llatinoamericanes que tinc apuntades en una llista (una llista que creix i creix i això és una alegria), hi tornaré, perquè costa trobar aquesta mena d’humor ben dosificat i és una festa quan hi topes i a més l’escriu una autora que t’és contemporània.

Guadalupe Nettel va publicar El cuerpo en que nací fa nou anys, el 2011, però, coses de la vida, jo l’he llegida ara, gairebé immediatament després de la novel·la de Rita Indiana, i de seguida han començat a sortir fils de l’una novel·la a l’altra, uns fils que en l’autora mexicana tenen uns colors menys pujats (és que els de la dominicana són gairebé fosforescents!) però també són uns fils més gruixuts: es nota que Nettel es va inspirar en la seva pròpia infantesa per escriure aquesta novel·la, però el component autobiogràfic (amb cameo d’Alejandro Zambra inclòs, senyors i senyores!) no destorba, es llegeix com una novel·la i només de tant en tant penses que tot allò, sense el filtre de la ficció, d’alguna manera ho va viure Nettel, però ho penses mentre llegeixes, no t’hi entrebanques.

L’humor a la novel·la de Nettel és un tel molt fi que de vegades ni es veu, si en Indiana era tota una orquestra, en Nettel és el solo d’un instrument de corda que deixa petits silencis entre nota i nota, hi és, no se’n va, però no el sents sempre, de vegades només acompanya la música principal, que és la de la infantesa i adolescència d’una nena que viu entre Mèxic i França en el si d’una família que la dota de tantes llibertats que no sap on agafar-se.

El que me n’ha interessat més, d’El cuerpo en que nací, és aquest retornar com a escriptora a la teva pròpia infantesa, als personatges (persones!) que te la van conformar, per mirar d’esbrinar què t’ha fet com ets, què t’ha definit, i fer-ne literatura, d’aquesta investigació tan personal. Cap al final, molt cap al final, hi ha el pinyol de la cosa: «Potser és normal aquesta impressió meva d’estar perdent el terra, potser són les certeses que tinc sobre mi mateixa i les persones que he tingut sempre al voltant les que s’esfumen. El meu propi cos, que des de fa anys ha sigut l’únic vincle creïble amb la realitat, ara em sembla com un vehicle en descomposició, un tren on he anat enfilada durant tot aquest temps, sotmès a un viatge molt veloç però també a una decadència inevitable. Moltes de les persones i llocs que conformaven els meus paisatges recurrents han desaparegut amb una naturalitat sorprenent i els que encara hi són, de tant accentuar les seves neurosis i els seus gestos facials, s’han convertit en una caricatura de qui van ser en un altre temps.» És a les dues pàgines finals, però no us n’espatllo ni un gram la lectura, no patiu.

És això el que m’interessa de Nettel, barrejat amb l’humor equilibrat i de colors fosforescents d’Indiana, aquesta manera d’anar endavant tornant enrere, de mirar qui ets ara, o qui és ara el teu personatge, veient qui va ser i amb qui va ser i on va ser, anar veient-ne les capes o les peces, com vulgueu, i dir aquesta peça és d’aquell dia que l’àvia em va fer un dels dos petons que em va fer en tota la seva vida, aquesta altra és de quan vaig saber que el pare era a la presó, aquesta de quan vaig saber que aquella nena de l’altra banda del carrer que em saludava des de la finestra s’havia suïcidat calant-se foc.

Però no calen àvies eixutes, pares empresonats o amigues suïcides per fer aquesta recerca i que acabi sent literatura, pots tenir una àvia dolcíssima, un pare lliure i sense fitxa policial i amigues vives i amb ganes de viure i escriure sobre tot això, escriure-ho, com diu Nettel, abans que s’esfumi també de la teva memòria, desgranar què et fa com ets i que passat pel filtre de la ficció, de l’escriure, tingui interès més enllà del teu cercle, convertir-ho en –repic de timbals, que ve una paraulota– matèria literària.

Nettel i Indiana em recorden això, que puc escriure sobre la meva àvia que amagava bitllets de cinc mil pessetes a l’armari de la roba de casa per si anaven mal dades, que la Isabel, andalusa d’origen, minyona de jove, mestressa de casa la resta de la seva vida, analfabeta, admiradora fins a les llàgrimes de la Lola Flores i les telenovel·les veneçolanes, pot ser un personatge literari fet de fils gruixuts de tots els colors, que això no depèn de qui va ser ella, sinó de qui és qui ho escriu, de qui vol ser qui escriu quan escriu, de si, aquest ‘qui’, sap combinar, en les proporcions adequades per al que vol contar, els fils de l’humor, la distància, la tendresa i el bisturí.

En la meva memòria més fonda, no hi ha persona més feta de sentiments, olors i coses que són difícils de dir en paraules perquè calen les mans i els gestos per dir-les que la meva àvia Isabel, i llegint Nettel i Indiana m’adono que podria escriure sobre ella, atenta als dos barrancs més perillosos, i sortir-me’n. Digueu-me si no és per continuar llegint col·legues contemporànies de l’altra banda de l’oceà, això.