17.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 23.01.2023 - 10:44
Negociar és una disciplina artística. Has de saber-ne les bases i entendre-les –difícilment ningú farà un bon concert sense saber solfa, per exemple. Però també cal que el dia que et poses davant el públic la teua actuació siga excel·lent. Perquè et jutjaran per les actuacions i el resultat d’aquestes actuacions. Al final, la gent mira l’escenari, i sobre un escenari, amb els focus a la teua cara, si no ets bo, pots dissimular al començament, però es fa molt difícil enganyar-la gaire temps. Un gall és un gall. Quan desafines, desafines. Una mala posada en escena és inoblidable. I quan plouen tomàquets, no hi valen teories ni serveix de res haver comprat els crítics dels diaris.
Ahir vam saber que els fiscals del Tribunal Suprem no en tenen prou amb el manteniment de la malversació agreujada contra els condemnats pel Primer d’Octubre i en el processament contra els exiliats, sinó que volen que la sedició, derogada en la darrera reforma del codi penal, siga substituïda lletra per lletra pels nous desordres públics agreujats. Amb això, els fiscals del Suprem van més enllà que el mateix jutge instructor, Pablo Llarena, en una decisió que és avalada pel fiscal general de l’estat, Álvaro García, un càrrec designat directament pel govern de Pedro Sánchez.
Sembla lògic pensar que, en el procés de revisió de sentència que ha començat Manuel Marchena arran de la reforma del codi penal, els fiscals del Suprem també demanaran que tots els condemnats per sedició siguen condemnats ara per desordres públics agreujats, que impliquen –a més de la pena de presó, ja indultada– unes penes d’inhabilitació de cinc anys. I que en el cas dels de malversació se’ls mantinga la condemna pel tipus més agreujat, cosa que pot voler dir inhabilitacions fins a vint anys.
Aquest és el brillant resultat de la negociació feta per Esquerra Republicana amb el govern espanyol per a reformar el codi penal –i avui és el dia en què cal recordar que Junts i la CUP, i també bona part de la societat civil, es van mostrar obertament en contra d’aquesta reforma i van advertir de les seues conseqüències.
Dit de manera ràpida, i pendents encara de què diga Marchena, ara mateix la negociació entre Esquerra i el PSOE ha aconseguit les següents coses. Primera: que la perspectiva d’una rehabilitació política d’Oriol Junqueras perquè es puga presentar a les eleccions desaparega del tot. Segona: que els exiliats –amb l’única excepció, i molt cridanera, de Marta Rovira– vegen com se’ls complica la situació perquè la reforma dota l’estat d’un arsenal suplementari per a atacar-los –ahir el govern espanyol va anunciar urbi et orbe que ara sí que aconseguiria l’extradició del president Puigdemont, cosa que no és certa però que diu molt de Pedro Sánchez i els socialistes. Tercera: que el sottogoverno, que és pendent de judicis importants que es faran aviat als jutjats 12,18 i al TSJC, no tan sols no troba la solució per a no entrar a la presó, sinó que l’amenaça es fa encara més real i evident per a ells. I quarta: que el nou tipus de desordres públics agreujats fa que objectivament avui siga més perillós protestar que no pas ho era el 2017 i el 2019, perquè pots entrar a la presó molt més fàcilment. I encara podríem afegir-hi una cinquena: una volta aprovada la reforma del codi penal, el govern espanyol diu que ja no té sentit la taula de diàleg i que s’ha acabat.
Els republicans van vendre als ciutadans que ells eren capaços d’avançar per la via de la negociació amb els socialistes i cada dia poden amagar menys que el balanç els és molt desfavorable. No en saben.
El balanç és demolidor per a Esquerra Republicana i el principi de realitat –capgire ara la infame teoria de Jordi Muñoz– sembla que comença a imposar-se, tot i els milions esmerçats en els mitjans i l’agressivitat de les hienes digitals. Els republicans van vendre als ciutadans que ells eren capaços d’avançar per la via de la negociació amb els socialistes. I que aconseguirien triomfs. I no pas petits, precisament. Ara és l’hora de passar comptes.
Recordeu, per exemple, aquest piulet triomfalista de Gabriel Rufián?
1) Reconocimiento mutuo. Desjudicialización
2) Sin vetos. Se habla y debate de todo
3) Calendarizado. Inicio en 15 días
4) Con garantías. Acuerdo final refrendado por el pueblo de CatalunyaNos comprometimos y ganamos dos elecciones generales con esto y esto es lo que haremos. pic.twitter.com/ScsONnfPv3
— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) January 2, 2020
És del 2 de gener de 2020. Han passat tres anys i ja no es pot enganyar ningú. Espanya no ha reconegut Catalunya com a subjecte polític. La desjudicialització, ja ho veieu, res. El calendari no va existir mai. No hi ha cap garantia de res ni cap acord final que el poble de Catalunya refrendarà. Però el diputat diu que van guanyar dues eleccions gràcies a aquest programa, i vol dir que en aquell moment prou gent els va creure capaços de fer-ho. Avui ja no és una qüestió de fe, les evidències són sobre la taula.
En el seu moment, concretament el novembre del 2020, vaig explicar en aquest editorial i en aquest altre que l’independentisme havia entrat en una bifurcació que portaria de manera inevitable a la separació radical dels projectes, entre un de rupturista i un de reformista. I que cada dia seria més difícil, per als qui intentaven la via reformista, sobretot ERC però també el PDECat, aixecar la camisa a la gent, perquè la seua opció no donaria cap resultat. Primer, perquè Espanya no faria, ni farà mai, un sol pas per a reconèixer el conflicte que té amb el nostre país, i encara menys per a endreçar-lo. I en segon lloc, perquè per jugar al peix al cove amb un mínim d’èxit has d’estar molt preparat, n’has de saber molt i has de tenir una llarga experiència. I això és molt difícil quan el teu equip només s’ha entrenat a grimpar dins el partit.
Han passat tres anys i no som encara al punt en què el castell de cartes caurà tot sol de manera estrepitosa, però cal estar molt cec, o ser molt fanàtic, per no veure que els símptomes que hi som més a prop que mai es multipliquen i s’acceleren cada dia més. És el preludi d’un gran canvi.
PS. Evidentment, si no saps negociar, no saps negociar. El serial del pressupost va rostint el president Aragonès a foc lent. I què em dieu de la humiliació ja anunciada que rebrà durant la cimera Sánchez-Macron?
La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.
