Els fantasmes de l’assetjament escolar

Amb motiu del dia tal i tal contra l’assetjament escolar, l’humorista Marc Sarrats, col·laborador del programa despertador de RAC105, feia acte de contrició davant de la seua jove audiència reconeixent que havia estat un bully d’institut. L’assetjador redimit s’adreçava als seus semblants d’avui: “Seràs un mal record en les ments d’aquestes persones, associaran la teua cara de merda amb tot allò que no els deixa avançar, que els fa por, que els fa pensar en una època dolenta, que condiciona les seues relacions.” I, donant a entendre que algun dia els arribarà a sobrevindre algun rosec semblant a la culpa, els avisava: “Estàs fent una altra cosa de la qual és més difícil d’adonar-se’n al moment: estàs creant els teus fantasmes de demà.”

És curiós això dels fantasmes i del demà, perquè l’experiència apunta més aviat a una altra història: que aquests fantasmes creats pels petits bullies no són pas els del seu futur, sinó els del futur de les seues víctimes. I dic això perquè una de les frustracions –revictimitzacions– més recurrents entre els supervivents adults va en aquesta direcció i no en cap altra: aquells que anys més tard han topat amb els seus turmentadors i els han demanat raons –armant-se de valor, amb el pols repicant com un martell, amb el mateix regirament intern que si fossin abans-d’ahir al pati de col·legi–, es troben que han d’afrontar una nova humiliació: els bullies no en recordaven res, d’aquells fets en comú, i si els recordaven –ah, sí, ara que ho dius!–, els confessaven despreocupadament que de llavors ençà no havien estat mai conscients d’haver fet (tant de) mal. Eren coses de criatures, fèiem broma, ui, ha passat molt de temps. En paraules de Sarrats: “Mai vaig tenir la percepció que era jo, qui feia bullying.” Realment, aquesta tranquil·litat d’esperit és un descans.

En vista d’això, u) Pot haver-hi culpa, sense memòria? I dos) Pot haver-hi cap fantasma arrossegant-se per la consciència de qui no ha estat mai conscient de fer (tant de) mal? Les preguntes es responen soles: el passatemps de ser assetjador no provoca cap impacte equivalent al de l’hecatombe emocional de ser assetjat, que és el que deixarà l’empremta indeleble del trauma: un forat de cuc latent que, amb el desencadenant menys pensat, transportarà el supervivent al moment de l’abús per un túnel directe, fulminant els factors del temps i l’espai. Per tant, mentre el bully arriba a l’adultesa amb una plàcida amnèsia sobre els seus actes passats, res de prou digne de recordar, la víctima, ja des del primer minut, té la plena consciència que allò que li fan viure li està deixant senyal; que al futur, com ja li passa al present, encara que el record se li adormi –la vida distreu–, aquest son serà lleuger, fràgil, tan fàcil de trencar que no li caldrà més que un cop d’aire: un nom, un malnom, una olor, un comentari innocent, un sopar d’ex-alumnes irrompent al WhatsApp.

En aquest sentit, l’humorista que confessava en antena el seu pesar d’ex-bully podria ser un producte del seu temps. Un temps en què la conscienciació social respecte d’aquesta xacra portaria els jóvens adults a revisitar el seu jo del passat amb uns altres ulls, potser sí. Aquest mateix temps en què els nous abusadors, com que ja creixen sabent el nom d’allò que fan i de les conseqüències derivades –termes com ansietat, depressió, aïllament, pensaments suïcides, baixa autoestima, són amb tota naturalitat al vocabulari d’un escolar–, haurien de tenir menys llibertat d’acció que cap dels seus predecessors. Haurien. Malgrat tot, l’assetjament escolar continua a l’ordre del dia, i és que les maneres d’infligir-lo han evolucionat fins a sobreeixir les parets dels centres: avui van d’un mòbil a l’altre, no tenen horaris ni calendaris, hi veuen amb més ulls que mai; la víctima no té treva ni descans. Els escolaritzats quan l’assetjament no tenia nom no ens podem ni imaginar les cadenes que arrossegaran aquests fantasmes que avui s’estan creant.

Suposo que d’un escrit sobre bullying hom espera alguna ombra de solució, si no d’esperança. Tinguem l’edat que tinguem, tots aquí hem estat o bé assetjadors, o bé assetjats, o bé del gran gruix de testimonis entre els uns i els altres. Molts, també, hem estat en més d’un grup alhora, i tenim en comú l’haver pertangut sense excepció al tercer i més nombrós. Des d’aquest punt de vista, té tot el sentit el mètode finlandès contra l’assetjament escolar que se centra no pas a canviar les víctimes perquè siguin com no són –més extravertides, més sociables, més comunicatives–, sinó a influir en els testimonis i el seu comportament de grup: que no riguin les gràcies dels bullies, que no callin permetent-los seguir actuant. Entre les classes pràctiques i una bústia virtual, s’acaben les excuses per mirar cap a un altre costat, aquest popular moviment de coll que la història ha demostrat tan eficaç per a la perpetració, i la perpetuació, d’abusos de totes les varietats.

I és que, d’ahir a avui, molts dels nous sistemes d’assetjament –i no només de ciberassetjament– generen una quantitat de proves que, en mans d’un sol testimoni ben conscienciat, no cal que vagin a més per actuar. I amb aquestes proves sí, aleshores ja podríem començar a parlar de fantasmes capaços de perseguir l’assetjador el dia de demà: perquè ja no només residirien en els records de l’assetjat, sinó en la memòria dels dispositius més imprevisibles, convertint la vergonya unilateral en bilateral: no se sap mai, en un moment ben triat, a qui o a on podrien anar a parar.