Els estudis de la Fava Encantada (V)

A parer meu, els catalans no hem tingut gaire sort, francament. Europa, la Contemporaneïtat i l’Univers, tampoc. La Generalitat ha inventat un artefacte anomenat Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, la funció del qual és: ‘Estudiar, diagnosticar i avaluar els fets, els esdeveniments i les tendències de l’entorn contemporani que afecten la realitat catalana i universal, especialment els relacionats amb els camps tecnoeconòmic, sociopolític, ètic, ideològic, cultural, espiritual, del pensament i dels valors’.

Què deu tenir a veure el camp tecnoeconòmic amb l’espiritual? Resarem parenostres i farem homenatges als germans Badia per WhatsApp?

Ja ens ho vigila tot això la CUP quan van a Palau a fer-se la foto d’un nou moment històric per la pàtria?

La clau dels estudis de l’encanteri contemporani podria raure en la component espiritual. Catalunya serà cristiana o no serà, va dir el bisbe Torras i Bages. A més, el Nadal passat, un deixeble seu, el bisbe Martínez Sistach, va defensar públicament Jordi Pujol com un referent d’honestedat per Catalunya. Li quedava menys d’un mes per a jubilar-se del convent i va voler deixar ben clar i català de quin costat havia estat sempre la màfia porprada.

Doncs, sí, resulta que com més hi penso més sentit hi veig a la component espiritual dels qui pretenen guiar-nos. La majoria dels independentistes, igual que els seguidors del Barça, s’empara en un intangible: la fe. Se senten en possessió de la veritat. Qualsevol dia agafen la gorra i el xiulet i comencen a repartir multes i a retirar carnets.

No obstant això, la matèria dels seus somnis no és només espiritual, també s’alimenten de memòria històrica i parlen d’impunitat, temes, sobre els quals, personalment, crec haver-ho dit ja gairebé tot. En articles, llibres i documentals. Fins al punt d’haver estat titllat de pesat, o d’haver patit censura permesa i tolerada per alguns que ara s’omplen la boca amb els mots ensinistrats de la nova correcció política. Quina gràcia em fan ara tots aquests nouvinguts que avui homenatgen Companys, i ahir el consideraven poc menys que un instigador de violacions de monges! Quina gràcia em fa quan em volen fer creure que la guerra civil va ser una guerra contra Catalunya! Només? Quina gràcia em fa recordar l’article a La Vanguardia del gran Pu-yi, ja jubilat, dient que la Generalitat d’en Montilla havia de demanar perdó per allò que havia fet la Generalitat d’en Companys!

I ara ens vénen amb el conte de la impunitat. A banda de signar alguna iniciativa parlamentària benintencionada, quan ja de ben poc serveix, no han fet ni mig pas, en quaranta anys, perquè els crims del franquisme es jutgin aquí, i a l‘Argentina no.

No és en va que convé recordar que el petit rei de la màfia autonòmica, el líder d’una família que els experts en lleis han comparat amb una organització de tipus criminal, va assaltar el poder, via la paperera de les urnes, gràcies al suport de grans pilars del franquisme: la Patronal i La Vanguardia, amb el vistiplau còmplice del Departament d’estat nord-americà, el Borbó i, no cal dir-ho, el Vaticà, que a casa seva són molt de missa.

O nacionalisme o marxisme! Pu-yi!

Els xiringuitos de la Memòria Històrica potser podrien començar a estudiar seriosament la impunitat de la transició i dels règims autonòmics. Sinó d’aquí a uns quants anys, haurem d’acabar anant a l’Argentina, com sempre.