Els esclata-sangs de Proust

Hi havia una mena de ritual en el fet d’anar a cercar esclata-sangs. La tardor arribava quan tothom l’esperava, quan l’estiu es cansava de ser estiu, el mes de setembre era plujós i l’octubre, humit i fresc. Solia ser dissabte de bon matí. Ens posàvem uns pantalons de pana, unes vambes i un anorac. La mare, a vegades es posava un mocador al cap. El pare aparcava el Sis-cents en un voral del camí i botàvem una paret seca per començar a caminar dins la marina. De memòria només record un nom que em fascinava: Bella Mirada. Diria que era pel camí de Fornells, però no n’estic certa. Sí que tenc clavat al cervell l’olor penetrant del bosc humit, alenava tan fort que tenia por de foradar-me els pulmons. Puc veure les gotes d’ambre de la resina que regalimava dels pins, les catifes fetes d’una molsa temptadora i verda, les teranyines inquietants que es feien ben visibles amb les gotetes minúscules d’humitat. El crit d’algun animal que mai no vaig saber identificar. El sol amb prou feines podia travessar l’oceà espès de les copes dels pins. A vegades el pare deia els noms dels arbres. El bruc, les alzines, els esbarzers, els ullastres vinclats pel vent… Jo el sentia, però no l’escoltava i ara crec que no els sé distingir i no els puc transmetre a les meves filles.

La meva mare era molt bona, cercant esclata-sangs. Els veia d’enfora, els distingia davall la pinassa i tot d’una sabia si eren bons o dolents. Mon pare també era bo, però no era tan àgil. Quan en trobava un rogle ben poblat, reia, i cridava fluixet a la mare perquè l’ajudés a collir-los. Jo també hi anava i em deien, mira quin rogle! Feien anar el ganivet amb molta destresa i els dipositaven amb cura dins el paner. El pare xiuxiuejava perquè tenia por que, si hi havia altres cercadors, vinguessin a fer-li la punyeta. Els anys següents recordava el lloc exacte on havia fet aquella troballa tan extraordinària i hi tornava. Poques vegades aconseguia un botí semblant i deia aquest tros ja està molt cercat. I continuàvem caminant per la marina i cercant més rogles tan generosos. Mai no ens perdíem perquè el pare recordava les senyes. Una paret seca amb un enderrossall, una barraca de bens, una monjoia que algú va fer amb cinc o sis còdols, o una alzina que tenia una forma determinada.

A mi m’agradava observar tots els bolets que no eren esclata-sangs. Aquelles formes voluptuoses i provocatives de tots aquells que el pare deia que no eren bons, que eren verinosos, que no els toqués perquè podrien matar-me. Tot això m’espantava, però em fascinaven els colors o la carnositat que tenien. Alguns semblaven pastosos, altres eren habitats. A vegades els calcigava o els arrabassava amb la punta de la vamba per veure com era la part de baix del capell. La mare, quan es cansava de cercar esclata-sangs, arreplegava cireretes del bon pastor, que feien molt polit per Nadal, però també eren verinoses.

Quan ja havíem fet la cercada, tornàvem al cotxe. Jo estava cansada perquè havia hagut de matinar molt. Els pares comentaven com havia anat la jornada i estaven molt contents si duien mig paner perhom d’esclata-sangs. A vegades ens aturàvem a Ferreries a comprar pa, un pa redó, acabat de coure, que feia olor de forn de llenya i de llevat, que es veu que era més bo que el de Ciutadella.

Aquell dia que havíem anat a cercar esclata-sangs ens els menjàvem per dinar. La mare els feia nets escrupolosament i els llevava la terra i la pinassa. Als que no eren tan sans, els tallava els trossos que poguessin tenir verdet. Separava els petitons dels més grans. Dels petits i perfectes en deia botonets. I eren aquests, els petits i gruixuts, que posava dins la paella amb oli i un parell de grans d’all. L’oli tornava vermell de seguida. També hi posava sobrassada de volta, tendra. Tallava les llesques del pa de Ferreries i les abeurava amb l’oli de la paella i preparava entrepans d’esclata-sangs amb sobrassada. Ells compartien una cervesa Moritz, jo bevia aigua. De postres menjàvem crema o un pastís de nata o, tal vegada, amargos. Al carrer potser feia fred o humitat, aquell dissabte, però la casa feia olor de pinassa, de fang i d’esclata-sangs.

Tot això, l’aroma del bosc, la petitesa del Sis-cents, les vambes brutes de fang i la pinassa, caben encara cada tardor dins un entrepà d’esclata-sangs menjat a València. Cada vegada que la mare va al mercat i en compra, repeteix el ritual amb les sobrassades que duim de Ciutadella. I és ben segur que aquests no són iguals que els que agafaven ells a Bella Mirada, i el pa que compram a Consum, integral amb llavoretes de carabassa, no té res a veure amb el pa de Ferreries, però jo hi sé llegir tots aquells dissabtes de tardor.