22.07.2017 - 22:00
Enguany, que és un any ple de celebracions editorials, també celebrem el desè aniversari de la fundació de l’editorial Comanegra, de Joan Sala. El seu catàleg és un dels més eclèctics del panorama editorial català i un dels més arriscats en àmbits com la no-ficció. És una editorial molt marcada pel gust del seu editor i del seu entorn d’amics, sobretot de Cadaqués. Un dels darrers projectes més interessants i sobris que ha dut a terme és la col·lecció Dramaticles de textos teatrals, que s’ha fet juntament amb l’Institut del Teatre. Combina peces d’autors clàssics i contemporanis de la dramatúrgia catalana. Disposar d’aquests textos és important per a la cultura teatral. Fa uns mesos, Comanegra va publicar Els encantats de David Plana. Us n’oferim un fragment.
Comanegra va néixer l’any 2007 amb el llibre Diari d’un astre intercomarcal, de Quimi Portet. Durant gairebé sis anys va ser un projecte amateur, i el grup de cinc socis fundadors va publicar un nombre reduït de títols treballats per ells mateixos. En els darrers quatre anys, l’editorial s’ha professionalitzat i, alhora, la propietat ha passat a ser d’un sol soci, Joan Sala. Durant aquests anys el seu creixement s’ha mantingut, i actualment publica entre cinquanta i seixanta títols l’any, amb un equip fix de cinc persones (direcció, executiva, edició, disseny i comunicació).
‘El futur del catàleg editorial de Comanegra, que fins ara ha estat bàsicament de no-ficció, demana de sumar-hi també propostes diferencials de narrativa catalana contemporània. Això es farà amb una nova col·lecció que veurà la llum el 2018. Actualment tenim un equip molt consolidat que ens permet d’afrontar el futur plens d’optimisme’, explica Joan Sala, responsable de Comanegra i president de la Setmana del Llibre en Català:
Els encantats va guanyar el premi Frederic Roda. Jordi Julià explica al pròleg: ‘Tot i que Plana continua traient un bon rèdit de diàlegs enginyosos i de situacions jocoses, cada cop confia menys l’èxit de l’obra a aquests moments de comicitat o absurd; de fet, a Els encantats, la broma es torna sarcasme. (…) De fet, Plana, en alguna ocasió, ha explicat que aquesta obra li sembla el seu text més pinterià, precisament perquè el seu mètode d’escriptura no venia marcat per cap arquitectura prèvia, encàrrec o imposició, sinó que potser havia sorgit de la mateixa manera que Harold Pinter començava les seves obres, tal com ho explicava a la conferència “Escrivint per al teatre” (1962): “Jo sempre he escrit una obra d’una manera força simple; trobar una parella de personatges en un context particular, posar-los junts i escoltar el que deien, sense aixecar el nas de terra.” (…) Els encantats és, sens dubte, el súmmum d’aquesta nova manera, ja que només hi trobem una acotació, gairebé al final, al llarg de les set escenes (amb el·lipsis internes) que retraten mig any de relacions paternofilials, concentrades pràcticament en tres moments: l’abans, el durant i el després d’una escapada de vacances a Aigüestortes, que és, al mateix temps, un viatge simbòlic al passat i un intent de repetir aquell món ideal de la felicitat familiar…’
